17.01.2025 - 21:40
|
Actualització: 18.01.2025 - 16:57
Si s’és una persona amb una tolerància relativament baixa a l’estultícia, anar de vegetarià a Barcelona pot arribar a ser complicat. L’oferta de bona part dels restaurants de la ciutat sol prendre formes poc recognoscibles: colors exòtics, ingredients indesxifrables i gusts improbables. No és difícil menjar-hi i sentir-se víctima d’una mena de conspiració del destí, del seguit d’estructures que proven de vendre’t com la flor i nata de la gastronomia humana una tapa insulsa i greixosa –sempre de nom anglès o japonès– que fa set anys que va passar de moda a Nova York.
L’Hortet, que dijous tancarà després de trenta-cinc anys, es troba exactament als antípodes de tot això. Situat al bell mig del Raval (Pintor Fortuny, 32), el local podria semblar la víctima ideal de la febre despersonalitzadora que ha assolat dels restaurants vegetarians –ara es fan dir plant-based– de la rodalia. Però no. El local sencer –del mobiliari a l’ambientació, passant pel menjar, evidentment– ha resistit el vaivé del temps amb una impassibilitat remarcable: molta fusta, inusitadament poc plàstic, i un arxipèlag de taules individuals de color caoba que conflueixen en una gran taula central allargada, a l’estil d’una cantina de tota la vida, que el client és convidat a compartir amb altres comensals quan la resta s’omplen.

L’efecte de tot plegat és el d’una mena d’homenatge vivent a la cultura New Age, encisadorament extemporània, dels anys noranta. Que les prestatgeries del local les ocupin els llibres i escrits de Nicolàs Capo, avi de les propietàries i pioner de la cuina vegetariana i la filosofia que se’n deriva, acaba de quadrar el cercle: originalment, de fet, el restaurant no servia ni begudes alcohòliques ni cafè, una posició que la direcció va acabar relaxant per clamor popular.
Però segurament l’element més immediatament recognoscible del restaurant, el tret identitari que el distingeix de qualsevol alternativa de pretensions semblants, es troba no pas dins el local, sinó fora. És a l’entrada, on el client és benvingut per una gran pissarra on figuren –escrits a mà, en guix– els plats del dia: tres primers, tres segons i una selecció de postres. El sistema de preus deixa poc marge a la interpretació: un menú complet (primer, segon i postres) són catorze euros amb vuitanta; un menú exprés (plat únic i postres) en costa quatre menys. La beguda no s’inclou en el menú, que sempre ofereix –i això sempre és important de remarcar– racions més que generoses.
Parlar de cuina de batalla seria faltar al respecte a l’equip del restaurant, que durant anys ha treballat per oferir una cuina de poques pretensions però ambiciosa, un maridatge molt curós entre allò que funciona d’ací (i la cuina catalana, com la resta de cuines mediterrànies, té molt més en comú amb la tradició vegetariana que no podria semblar) i allò que funciona d’allà i de més enllà. Potser seria més just, i precís, descriure l’Hortet com la idea platònica de la cuina casolana –d’una llar vegetariana, si més no. És el menjar que et cuinaries si acompanyessin el temps, l’habilitat i, per què no dir-ho, el criteri i l’interès.

Per entendre què és –i, sobretot, què ha estat– l’Hortet, val la pena aturar-se un moment en aquesta idea de la quotidianitat. Quan es parla de la restauració d’una gran ciutat, pot semblar inevitable pensar en les joies de la corona, en els altars a l’alta gastronomia –els restaurants més opulents i exclusius, amagats en racons perduts de la zona alta i protegits amb gelosia rere cartes de preus desorbitats. Però la majoria de barcelonins no trepitjarà mai aquests locals; si els trepitja, serà de manera puntualíssima, en alguna ocasió sonada que se saldarà, entre moviments altament coreografiats i un sentit asfixiant de l’expectativa, per un compte de tres o més dígits. On sí que aniran i tornaran serà als centenars de restaurants de barri, molts dels quals modestament excel·lents, que salpebren els carrers de la ciutat. Menjar-hi no és l’excepció sinó l’hàbit, el metrònom del rellotge que marca i regimenta, entre àpat i àpat, el pas de la vida.
Dijous, a l’Hortet, una clienta habitual explicava a les càmeres d’aquest diari que havia demanat festa a la feina amb l’únic propòsit de venir a acomiadar-se’n. Una altra deia que hi havia arrossegat la seva germana, vinguda ni més ni menys que de Suècia, perquè pogués tastar-ne els plats per última vegada. Com tants altres, jo també tinc la meva pròpia col·lecció d’anècdotes i batalletes que m’hi lliguen. L’Hortet és on, ja fa uns anys, vaig començar a trobar-me per dinar amb qui ha acabat essent la meva dona: ella sortia de classe del campus de la UB-Raval, on em consta que el restaurant és tota una institució; jo sortia de la redacció de VilaWeb, que queda un parell de carrers més enllà. Dècades abans, m’explica, el seu pare solia dinar al restaurant quan l’agenda el cridava al centre. En tots dos casos, el teló de fons era el mateix: les cadires metòdicament arrenglerades, les ampolles d’oli d’oliva que custodien cada taula, la petita obertura a la cuina per on entren i surten els plats.