Algunes actrius catalanes participen amb el seu #SerActriuÉs

S’aixeca el teló. Comença Terra Baixa, una obra escrita per un home. Que va de la superioritat i l’opressió que té un home en una societat conservadora sobre les persones que es troben sota les seves ordres i sobretot del poder que exerceix sobre la Marta, una infeliç que està destinada a viure al seu antull i desig. És una obra adaptada per dos homes i interpretada per un protagonista home. És dirigida per un home i de l’escenografia i el vestuari se n’encarrega un home. L’assessor de dramatúrgia també és un home. Això sí, la composició musical i la veu les posa una dona. De set papers essencials dins l’organització de l’obra, sis són per a homes, on són les dones?

A ple segle XXI, les cartelleres dels teatres més importants de Catalunya no compleixen la paritat i tampoc s’hi acosten, estem quasi a un 1/3. El 2010, la cartellera del Teatre Nacional de Catalunya estava distribuïda de la següent manera: un 13% de les obres estaven escrites per dones, un 13% més tenia una direcció mixta i un 74% eren dirigides per homes. Després de nou temporades la paritat continua sense complir-se i el nombre de directores només ha augmentat un 2% i el d’homes ha baixat un 4%. Això genera una gran controvèrsia si ho comparem amb els alumnes de l’escola de teatre on la majoria són dones. Llavors és evident que pel mig passen coses. I aquestes coses són que els dramaturgs fan papers protagonistes només per nois i les dones es queden amb papers secundaris, tot i que necessaris, de la mare, la filla o l’amant, però complementaris de la trama de l’home. En conclusió, quan la noia es vol lluir interpretativament li costa trobar textos adients.

La Mercè Ballespí, doctora d’arts escèniques i directora CFGS de tècniques d’actuació teatral de l’Aula de Teatre de Lleida, afirma que una de les solucions clares seria la formació entre iguals: “Cal empoderar-se, aprendre entre iguals. El canvi rau en com eduquem als nostres fills, alumnes i companys, fent veure la nostra perspectiva”. I un dels problemes neuràlgics, afirma Ballespí, és que les noves dramaturgues no volen estar, per exemple al TNC, només per tal d’assolir la quota de paritat, no volen ser només un tant per cent. Tot i això,  Carme Portaceli, dramaturga i directora teatral però també una veu potent del feminisme, anima a aprofitar i a no menystenir l’oportunitat d’aparèixer a les grans cartelleres. La Mercè és una de les impulsores del recent grau superior en Tècniques d’Actuació Teatral, en què compta amb un professorat que compleix la paritat amb escreix. A més, procura que totes les assignatures siguin orientades cap a l’estudi de precedents dels dos sexes. Un exemple seria l’assignatura d’anàlisi i documentació dels clàssics a noves dramatúrgies, on s’estudien tres noms de dones per contrarestar la quantitat de precedents masculins que sempre s’ha mostrat en tots els àmbits. És innegable que la història ha estat escrita per homes i que, des d’un punt de vista acadèmic, els personatges femenins són secundaris i complementaris a la trama de l’home. Ballespí afirma: “Necessitem que s’expliquin les nostres experiències i s’exposi el nostre punt de vista i no serà així fins que hi hagi directores i creadores escèniques”.

Els precedents d’aquest fet tenen l’origen a principi dels nostres temps, on quasi cap paper femení era interpretat per una dona per la seva impossibilitat de ser actriu. És necessari mencionar certs noms de dones que van començar a posar en dubte la perspectiva “fal·locèntrica” del món de la interpretació i, en conseqüència, van començar a iniciar una revolució individual, de vegades silenciada, que va contribuir a l’inici d’una bretxa de l’estructura rígida i heteropatriarcal de la vida interpretativa. Marina Abramovich va ser una de les dones que va contribuir en aquest trencament. Realitzava diferents performances on experimentava amb el seu cos i el duia al límit per treure la ràbia i realitzar una crítica social. Tanja Ostojic o Rocío Boliber són altres noms que malauradament no han arribat a totes les aules i que també van ser crucials en la crítica social. En el cas d’Angélica Liddell va contribuir amb l’autolesió real dalt d’un escenari. Hi havia dones que havien de fer grans brutalitats perquè es parlés d’elles. Tot aquest conjunt d’aquesta crítica social aferrissada s’ha adaptat als nostres dies en diferents vies. Gràcies a les xarxes socials, que són plataformes digitals molt actives, s’han agrupat diferents conjunts de dones, moltes d’elles dramaturgues, directores o actrius, que denuncien diferents fets sota un pretext feminista. Dos exemples són: Dones i Cultura, que analitzen el món cultural dins una perspectiva de gènere i Dona’m Escena que analitza les arts escèniques dins una perspectiva feminista.

Fa poc es va fer viral un hashtag que va impulsar l’actriu Júlia Barceló amb l’etiqueta de #SerActriuÉs.

“Ve d’una acumulació i de la necessitat de parlar d’aquest tema. Vas escoltant moltes companyes i analitzes la situació i vaig creure que el primer pas immediat era visibilitzar el que teníem en converses tancades”, afirma l’actriu. Un dels objectius principals era crear un clima de confiança i comoditat a través del Twitter que permetés posar les cartes sobre la taula i denunciar coses que passen i que en moltes ocasions no se sap per què passen. Barceló creu que fer-ho encara és un acte de risc perquè la societat no està preparada per respondre als abusos sexuals. El que més preocupa a l’actriu és que el moviment no va tenir una repercussió més enllà del rol d’espectadors que va adoptar la gent i, en conseqüència, molts homes. Cap associació d’actors, ni cap director ni cap institució ni entitat pública s’ha preocupat per la situació ni ha fet cap comunicat: “No hi ha diàleg en la professió i, si existeix, serà perquè les professionals feministes l’hem volgut”, afirma la Júlia.

El càsting és el moment on els actors posen al descobert totes les seves capacitats i habilitats per encaixar en un paper. Les actrius, a diferència dels seus companys actors, a més de rebre la valoració de la seva posada en escena, també l’han de rebre del seu potencial físic. Aquest darrer és, en molts casos, el que acaba decantant la balança en l’elecció. “Sempre passa per davant la guapa entre dues que ho estan fent bé. El físic sempre té un plus”, confessa l’actriu Sara Espígul. El paper el qual opten també és diferent. Normalment el personatge masculí presenta més matisos i viu una major evolució al llarg de la trama. El personatge femení, en canvi, sol ser un complement subordinat al personatge masculí, al mateix temps que es mostra més pla i és menys profund. A més, sovint és un tipus de dona, amb uns trets concrets, que no representa al conjunt de societat femenina ni de les mateixes actrius. “M’han responsabilitzat a mi, de vegades, de no tenir més oportunitats, perquè així és el mercat”, afirma Àurea Márquez. El vestuari és un clar indicador d’en quin punt es troba la societat. La premissa de les dones és ensenyar, sobretot cul i cuixa, en el cas dels homes la vestimenta s’acorda al personatge i va més enllà de la imatge. “He de tenir molta cura de l’estètica i estar molt pendent de què dono físicament. Jo no sóc model, no he estudiat això perquè la gent em jutgi per la meva aparença”, comparteix Júlia Barceló. Si ens fixem en el teatre de l’època, per exemple, veiem com les dones avui en dia continuen portant cotilla, peça utilitzada per estilitzar la figura i afinar la cintura a unes mesures extremes per raons estètiques desitjades. Una vegada més, l’aparença passa per davant fins i tot quan suposa una molèstia i és contraproduent.

El masclisme està profundament arrelat en la nostra societat, i moltes de les actrius reconeixen que per molt que hi hagi una conscienciació, de vegades és inevitable passar per alt comportaments i actituds que no haurien de ser tolerables. Ens trobem davant del dilema de si el teatre és un reflex de la societat, o bé és l’eina per mostrar que són necessaris canvis en les percepcions i conviccions que té la societat del moment. “La ficció és una màquina de generar realitat. Si les nenes no veuen que les actrius, i per tant les dones que representem, poden fer personatges molt més complexos, amb més marge de colors, d’inquietuds, necessitats vitals, farem que els referents femenins siguin una cosa superficial i molt limitada, quan en absolut ho són”, confessa Júlia Barceló. Algunes d’elles han rebutjat personatges que perpetuen els estereotips masclistes amb els quals no s’identifiquen. “Per tots els mitjans miraré de no fer coses que estiguin en contra el que penso jo que hauria de ser el meu món”, admet Àurea Márquez, d’altres però, asseguren que tot i no compartir-ho, “es tracta d’una professió terriblement precària, i costa de vegades no acceptar un paper”.

Fins que no hi hagi la visió completa de la societat plasmada en les obres es mantindrà aquest androcentrisme, i és aleshores quan es planteja buscar una paritat en les cartelleres. “L’ideal seria arribar a un punt on el talent sigui qui passi per davant, independentment de si ho ha escrit un home o una dona”, explica Sara Espígul. Hi ha qui pensa que per arribar-hi és necessari que inicialment es busqui complir amb el percentatge, per donar llum a aquestes produccions femenines, que ara, moltes vegades no troben el seu espai. L’ Àurea Márquez confessa: “La paritat no hauria de ser necessària, un any hi ha tal, un any hi ha qual, però fins que no sigui espontani, s’haurà de forçar la màquina cap a l’altre costat”.

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb