L’error de Puigdemont de l’octubre i el canvi de carril d’ara

  • «M'interessa entendre si el president Puigdemont, el seu govern i els partits que en formaven part van aprendre la lliçó o no. I si es comportaran de manera diferent quan hi haja una nova oportunitat.»

Vicent Partal
02.03.2018 - 22:00
Actualització: 03.03.2018 - 12:14
VilaWeb

El president Puigdemont va reconèixer ahir en públic una cosa que era evident, que es va equivocar amb aquella proclamació del deu d’octubre. Ara ha reconegut que hauria d’haver proclamat la República, sense declarar treves posteriors, i l’hauria d’haver defensada. Puigdemont ha explicat que el seu error va ser motivat perquè li va semblar que s’obria una finestra per a una possible mediació internacional –entre més coses, perquè cal recordar que Donald Tusk, president del Consell Europeu, va demanar al govern català i a ell, personalment, que no prengués la decisió aquell dia. Cal reconèixer, en aquest sentit, que la pressió i les opcions reals que hi havia d’una mediació internacional no eren gens negligibles aquell dia, i és d’esperar que algun dia puguem aclarir del tot i amb certesa què va passar i el paper que hi van tenir personatges com Jorge Moragas, avui prudentment apartat a Nova York en un estudiat retir de luxe. Siga com siga, el president de la Generalitat també es va equivocar –i aquesta és una altra raó important– perquè estava en minoria dins de Junts pel Sí i dins d’un govern on els partidaris de proclamar la independència aquell dia es varen poder comptar amb els dits d’una mà. Fóra bo que parlés més clar sobre aquesta qüestió i ens aclarís del tot com és que va prendre la decisió que no hauria d’haver pres.

Però el passat no es pot canviar mai. I, per tant, Puigdemont haurà de carregar amb el seu error, treballant tant com puga per esmenar-lo. I, en aquest sentit, he de dir que em sembla que els fets que veiem aquestes darreres hores hi tenen molt a veure. El ‘canvi de carril’, segons l’afortunada expressió d’Albert Sàez, amb la tesi del doble govern, al cap i a la fi és el reconeixement que la via triada per l’independentisme, el famós ‘de la llei a la llei’, no va funcionar. Podem esquinçar-nos la roba si voleu i discutir si érem o no massa ingenus tots plegats però a mi m’interessa més entendre si el president Puigdemont, el seu govern i els partits que en formaven part van aprendre la lliçó o no. I si es comportaran de manera diferent quan hi haja una nova oportunitat. Jo ara mateix encara no ho sé, però crec que l’interrogant el resoldrem quan es veja on mena la formació del Consell de la República i l’existència de facto de dos governs catalans, amb funcions diferenciades.

I en el mentrestant, evidentment, lamentarem l’oportunitat perduda. No solament perquè es va perdre, sinó sobretot per les conseqüències que ha comportat. D’una banda, és clar, la repressió, la coerció de les llibertats civils i la pressió i l’exili. D’una altra, però, i també, el regal a l’unionisme d’un reclam senzill amb el qual atacar el sobiranisme, la famosa tesi segons la qual no s’havia preparat res.

Això, simplement, no és veritat. No sabrem mai què hauria passat si el deu d’octubre Carles Puigdemont hagués proclamat la independència amb tota la premsa del món pendent d’ell i hagués ordenat a la policia de defensar la població i a la població, de defensar la República. De proves que el país estava preparat per fer-ho, n’hi ha. Des dels controls dels Mossos per l’atemptat gihadista a la recent paralització, aquesta setmana mateix, de tots els camions del país aplicant un simple protocol d’actuació. Des de la resiliència mostrada el 21 de desembre al pas clandestí de les urnes, fet per un exèrcit d’ombres absolutament espectacular.

La classe política catalana, Puigdemont ho va reconèixer ahir, no va saber estar a l’altura de l’envit que la història li posava davant aquell deu d’octubre. I això ens va deixar, als ciutadans, desarmats arran d’aquest discurs que afirma de manera interessada que tot va ser un engany, un joc de cadires o, en el millor dels casos, un projecte que no tenia possibilitats de reeixir. Però com que jo no sóc dels de ‘ara o mai’ sinó dels de ‘si no és ara serà demà’, insistesc que em preocupa molt més saber si n’han après i si les coses a partir d’ara seran diferents. A la pròxima. Perquè hi haurà una pròxima. Per això m’interessa tant entendre si, potser, el canvi de carril escenificat per Puigdemont ja és per si mateix una resposta.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any