L’estudi d’indrets pristins és de gran importància per conèixer els oceans tal com eren sense l’impacte de l’ésser humà. Per efecte de les condicions ambientals extremes, la llunyania dels altres continents i per la seva profunditat, a causa del pes del gel continental, la plataforma continental antàrtica ofereix una gran oportunitat per a entendre millor com seria un ecosistema pristí. A més d’una elevada biodiversitat, els organismes bentònics antàrtics presenten pautes de distribució espacial i demogràfica diferents de les comunitats de les plataformes continentals d’altres mars i oceans del món. Això fa que les comunitats bentòniques antàrtiques s’assemblin més del que es podria pensar a aquelles comunitats del planeta amb la més alta biodiversitat coneguda.

Després de més d’una centúria d’explotació dels recursos marins en tots els oceans del planeta Terra i de considerarlos com el gran embornal o cubell d’escombraries de la humanitat, hi queden molt pocs indrets on la petjada de l’home no estigui present. Els efectes o les conseqüències de la contaminació, dels abocaments de tot tipus, de l’extracció indiscriminada de recursos i, darrerament, del canvi climàtic són palesos i visibles en diferents graus d’afectació en tots els mars i oceans del món. Però encara hi queden alguns llocs on, per la llunyania de l’activitat humana, la vida marina roman quasi intacta o, si més no, sense els efectes produïts per l’ésser humà. Un clar exemple són les illes enmig de l’oceà Pacífic o els grans i extensos fons abissals. Però fins i tot a aquests últims, gairebé inaccessibles, han arribat avui dia abocaments o elements contaminants arrossegats pels corrents marins. Molt més complicada és la situació en la superfície dels oceans amb les anomenades «illes de plàstic».

L’estudi d’indrets realment pristins és de gran importància per a poder conèixer com eren originàriament abans que ja no en quedi cap. Un dels motius més importants per conèixer els oceans sense l’impacte de l’ésser humà és saber quin grau de degeneració o destrucció pateixen els fons marins. És vital desenvolupar mesures de restauració o recuperació més efectives i adients, d’acord amb la manera com haurien de ser els fons marins, sense introduir canvis artificials que, molt possiblement, generin encara més alteracions al medi.

«L’estudi d’indrets realment pristins és de gran importància per a poder conèixer com eren originàriament abans que ja no en quedi cap»

La recerca dels fons marins més pristins del planeta Terra ens va portar a estudiar la vida que es troba a les plataformes continentals de l’alta Antàrtida, zones més interiors dels grans mars antàrtics com són el mar de Weddell i el mar de Ross. Aquestes plataformes estan cobertes de gel marí la major part de l’any (Lange, Ackley, Wadhams, Dieckmann i Eicken, 1989). Aquesta capa de gel denominada banquisa, d’uns dos metres d’espessor, es forma i es fon cada any des de fa més de 25 milions d’anys (Figura 1). La persistència de la capa de gel marí ha preservat aquestes àrees durant milers d’anys de les pertorbacions naturals i, també, de les possibles alteracions que podria ocasionar l’activitat humana. La banquisa s’estén més enllà de la zona exterior de les plataformes del mateix continent antàrtic, on les glaceres van generant periòdicament nous icebergs, que produeixen els principals impactes naturals sobre el fons marí.

Llig l’article sencer al web de Mètode

Josep Maria Gili. Professor d’Investigació del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), treballa en l’actualitat a l’Institut de Ciències del Mar de Barcelona (Espanya) on ha creat el Grup d’Ecologia del Bentos Marí i el de Biologia del Zooplàncton gelatinós.

Stefano Ambroso. Graduat en Biologia Marina, des de 2009 desenvolupa la seva carrera científica a l’Institut de Ciències del Mar (CSIC) de Barcelona (Espanya). El seu projecte de tesi doctoral té com a objectiu comprendre l’estructura i dinàmica de les comunitats macrobentòniques antàrtiques al mar de Weddell.

Janire Salazar. Graduada en Biologia i Màster en Oceanografia i Gestió del Medi Marí (Barcelona, Espanya).  És part de l’equip «El mar a fons» i membre actiu d’APECS-Spain, l’Associació de Joves Científics Polars, així com de la comissió de l’Institut de Ciències del Mar (CSIC).

Rebeca Zapata Guardiola. Llicenciada en Biologia, Màster en Gestió Soste­nible dels Sistemes Marins Costaners i doctora en Biologia de la Conservació. La seva tesi doctoral sobre la diversitat i evolució de gorgònies antàrtiques li ha permès participar en diverses campanyes antàrtiques a bord del vaixell alemany Polarstern (2007-2008 i 2013-2014).

Què és Mètode?

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb