Cada dia a les deu del vespre, els subscriptors de VilaWeb reben l’edició en pdf, amb els millors articles que trobaran l’endemà al diari. Feu-vos-en subscriptors per rebre el VilaWeb Paper però també per ajudar VilaWeb i la seva visió del periodisme i el país.

L’agost del 2013 vaig escriure dos dels editorials que m’han causat més disgusts en la meua vida, però que lamentablement són dos dels més encertats que he escrit mai. Els titulava ‘Per què el PSC bascula cap al feixisme’ (ací teniu el primer i ací, el segon).

En aquells dos articles advertia que la direcció del partit dels socialistes catalans vivia ‘tancada en un búnquer tètric, esporuguida i desorientada’ i avisava que abandonar el seu catalanisme tradicional, per despit cap als socialistes que se n’anaven cap al bloc independentista, els duria on són avui: ‘Perquè si això que roman del PSC decideix definitivament de refugiar-se en l’espanyolisme, els seus companys de viatge seran per força el PP, que el PSC mateix ha denunciat durant dècades, Ciutadans o, per increïble que ens puga semblar, l’extrema dreta. I si l’espanyolisme viu avui, com és el cas, una denúncia multitudinària de la societat catalana, aleshores em tem molt que la supèrbia sostinguda durant dècades i la lògica del discurs no acoste el PSC a actituds més pròpies del pensament feixista que no del que ells han sostingut i sostenen fins avui. Actituds entre les quals hi ha el menyspreu públic de la voluntat popular i la negació del joc de majories i minories en nom de la superioritat indiscutible d’una imatge immutable i transcendental de la nació. La que siga.’ I ‘la que siga’ volia dir, evidentment, Espanya.

Cinc anys després, aquest cap de setmana Barcelona ha viscut tot de manifestacions. Per l’escola catalana, per les pensions, en defensa dels presos polítics i, finalment, ahir mateix, a favor d’Espanya. I el PSC allà on ha aparegut, allà on s’ha fet present de manera multitudinària, posant totes les patums a dur la primera pancarta, ha estat en aquesta darrera. Precisament en aquesta darrera. I tristament, vist això que s’hi ha vist.

Hi dugué a primera fila no pas Miquel Iceta sinó la batllessa de l’Hospitalet i fins i tot l’ex-primer ministre francès Manuel Valls o Rosa Maria Sardà, la gran actriu que ha estat la veu i la imatge del PSC en molts –també en els millors– moments de la seua història. Un desplegament notable que no pogué evitar, tanmateix, un fracàs històric sobre el qual crec que haurien de reflexionar.

Fent servir una tecnologia especialment prevista per a comptar manifestacions i que seria molt bo que es pogués emprar regularment, el periodista de la Directa Jesús Rodríguez va constatar que hi havia 5.302 manifestants, exactament. Les fotografies de la manifestació, com aquesta sèrie del fotògraf de VilaWeb, Albert Salamé, parlen totes soles. Poquíssima gent.

I no és tan sols això, no és tan sols quants eren. Els vídeos enregistrats deixen ben palès també quin personal hi acudí. El patètic acte de desgreuge que una part dels assistents oferí a l’esclavista Antonio López, a l’indret on hi havia la seua estàtua, retirada, o les banderes de la Legión, la Guàrdia Civil i més entitats semblants, o els crits que proferien els manifestants… potser haurien de fer reflexionar els socialistes que, per bé que van intentar posar-se a l’altra banda de la pancarta, en realitat només la compartien amb Albiol i Rivera. O amb gent encara molt més a la dreta que aquests.

Quan vaig escriure aquells dos editorials, el dirigent del PSC d’aleshores, Pere Navarro, es va enutjar molt i em va acusar d’insultar la memòria d’Allende. Li vaig respondre que la memòria d’Allende és sagrada per a mi. Li vaig recordar també que a les files de la Internacional Socialista hi havia personatges tenebrosos com Hosni Mubarak, cosa que demostrava que un mateix partit podia lluitar heroicament per la llibertat o sotmetre el seu poble amb la dictadura més abjecta. I que, per tant, eren ells que havien de decidir si volien ser Allende o si volien ser Mubarak. El fet, lamentablement –sobretot per a tots els socialistes que tant han lluitat per la llibertat i per Catalunya–, és que els qui posseeixen les sigles han triat ser Mubarak. O, si més no, han triat acompanyar fraternalment els nostres Mubarak. Fins i tot al preu de fer el ridícul, com va passar ahir.

PS. Per contra, veure Ernest Maragall encarar-se a Margallo en el ‘FAQS’ de TV3 va ser una mena de desgreuge. Perquè, més enllà de les sigles, en Maragall avui ressona la veu del socialisme que tan important fou per a aquest país.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]