La seua violència, la seua derrota

«Serà difícil si la violència continua creixent? Sí. Cal acceptar-la sense més ni més? És clar que no»

Vicent Partal
22.05.2018 - 07:50
Actualització: 22.05.2018 - 09:50
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Els subscriptors de VilaWeb reben cada dia a les deu del vespre l’edició en pdf, amb els millors articles que trobaran l’endemà al diari. Feu-vos-en subscriptors per ajudar VilaWeb i la seva visió del periodisme i del país.

Ahir un grup d’ultres va atacar una instal·lació de solidaritat amb els presos que hi havia a la platja de Canet i va causar cinc ferits, mentre un altre grup, a Brussel·les, arrancava part del cartell que identifica la delegació de la Generalitat i hi havia incidents aïllats en més platges. Alhora, el dirigent del PSOE feia unes declaracions extremadament violentes contra el president Torra i contra tot l’independentisme, unes declaracions indignants i repulsives.

El nivell de violència dels escamots i els polítics monàrquics augmenta com més va més, d’una manera ben visible. I això, evidentment, és el fruit, sobretot, de la seua frustració. Ells van creure que amb l’aplicació del 155 s’acabaria això que en diuen ‘el problema català’, però set mesos després constaten que no únicament no s’ha acabat, sinó que la situació és cada dia més difícil de resoldre d’una manera victoriosa per a l’estat espanyol. A la considerable resistència popular i institucional, que ha estat la clau de tot, s’hi afegeix un desprestigi internacional d’Espanya com no s’havia vist mai i unes derrotes jurídiques a Europa que couen. El bloc del 155 no té full de ruta, no sap què vol fer, improvisa a colps de titulars i si hi sumem l’existència de límits que, malgrat tot, no poden travessar i l’evident descomposició del que havia estat fins ara el poder madrileny, el panorama que veuen des de la Moncloa fa feredat. La guerra oberta entre els tres partits monàrquics per a veure qui se situa més a l’extrema dreta és, al cap i a la fi, la constatació definitiva d’un fracàs històric que no saben com resoldre i que nosaltres hauríem de tenir prou paciència per a apreciar en tota la magnitud.

Amb un envit de la gravetat del que hi ha a Catalunya, un estat no pot reaccionar pensant a curt termini i encara menys pot pensar en termes de derrotar l’oponent. Al punt a què hem arribat a Catalunya, fins i tot si implantassen una dictadura completa, a tot estirar aconseguirien contenir-nos un temps i ja veuríem si se’n sortirien. Però derrotar-nos en cap cas. Sense poder implantar una dictadura completa, això encara se’ls fa més difícil. I els sondatges semblen demostrar que la percepció ciutadana a Espanya va en aquesta línia, completament contrària a la dels tres partits dinàstics. La gent creu que el govern espanyol perd la partida contra l’independentisme i s’hi palpa el desànim. No us enganyeu amb els escamots: sempre són els mateixos i són pocs. Si fan tant soroll ara és precisament per dissimular el descoratjament dels seus en veient la derrota del colp d’estat.

Una derrota que, aquesta volta, a més, amenaça de ser definitiva. Perquè si amb la violència no n’hi ha prou per a imposar-se –i ara com ara no n’hi ha prou–, amb aquestes agressions, amb aquesta virulència verbal no fan res més sinó barrar qualsevol camí. Practicant la violència tanquen la possibilitat de la seducció i amb això la bifurcació entre les dues nacions esdevé cada dia més visible i més completa.

Hi va haver, fa anys, una Espanya que va convèncer moltíssims catalans com a projecte polític, aquella que es va articular simbòlicament entorn dels Jocs del 1992. Però ha desaparegut; curiosament, l’han feta desaparèixer ells mateixos. Jo aleshores ja estava convençut que els Països Catalans havíem de ser independents i que és impossible que Espanya ens accepte com som. Però reconec que els independentistes érem una minoria perquè l’estat espanyol havia sabut convèncer, amb fets, la majoria de catalans que ser catalans no era incompatible amb el fet de formar part d’Espanya.

Avui tot aquell esforç, el de fabricar una Espanya diferent, se n’ha anat aigua avall i d’una manera irrecuperable. Ni el PSOE, que va ser el valedor d’aquell projecte, ja no se’l creu. I l’estat espanyol s’encamina així a passos de gegant en una direcció que no pot fer res més sinó expulsar catalans –i no solament els del Principat–, bascs, gallecs i qualssevol altres que intenten ser alguna cosa. Sobre aquesta qüestió, en el darrer CEO s’apunta una tendència molt interessant: si els partits sobiranistes atrauen gent de tota condició, llengua i origen, els tres partits monàrquics cada vegada s’arreceren més en el vot ètnic –ells sí. Ells són com més va més diferents de la societat catalana, més tancats. I així no es pot guanyar mai, així no ens podran guanyar mai.

Serà difícil si la violència continua creixent? Sí. Cal acceptar-la sense més ni més? És clar que no. Espere que el nou conseller d’Interior done ordres concretes per a evitar l’actuació dels violents i perquè es respecten els drets de tothom. M’agradaria que la gent continuàs defensant l’espai públic com ho fa, amb fermesa però sense violència. I reclame que els polítics catalans denuncien sense defallir, ací i fora, tot això que passa, i això que fan personatges com Pedro Sánchez.

Però, al costat d’això, em sembla que hem de ser conscients i valorar, més que no ho solem fer, que el sobiranisme resisteix magníficament i que els treu de polleguera això que fem: plantar cara, sense perdre la calma. Simplement, per tant, cal mantenir-se com fins ara. Perquè amb paciència, i deixant que es retraten, anem aconseguint que cada dia siga més manifest que no hi ha cap projecte espanyol possible que puga interessar a la majoria dels catalans. Amb la nostra resistència tenaç els forcem a reduir cada dia més el seu espai polític a l’extrema dreta ultranacionalista i violenta, allà on avui es troben ja de fet Rivera, Rajoy i Sánchez. I això serà, és ja, la seua derrota com a projecte, el final espasmòdic de la seua proposta de nació.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Pepi Borrego
Pepi Borrego
21.05.2018  ·  22:39

Gràcies Vicent, sempre tant encertat i aclaridor. Hem de ser pacients i resistir l’envat i ho aconseguirem. De seguir així, l’estat implosionarà més aviat que tard.
Seguim!

Josep Usó
Josep Usó
21.05.2018  ·  22:45

Sempre m’han dit que la violència és el darrer recurs de l’incompetent. I pense que, en gran mesura, és completament cert. La seua violència va en augment. Al temps que les sues derrotes. Les pateixen en els casos de corrupció, en la seua economia, en el front judicial europeu i mundial (l’ONU, per exemple) i en el seu pretès prestigi, que ja ha desaparegut del tot. Per això reaccionen com ho fan. El que cal és mantindre la serenitat i denunciar tots els casos de violència. Fer-los visibles. Tothom ens mira; a nosaltres i a ells. I el seu paper és, com més va, més lamentable. Pel que fa a Pedro Sánchez, posat a enterrador d’un PSOE putrefacte, només dir que no se’n sortirà. No serveix ni com a insultador. No hi ha res més que el que es veu. Poques llums i constatació de la irrellevància del seu partit (i d’ell mateix) des de ja.

JOAN RAMON GOMÀ
JOAN RAMON GOMÀ
21.05.2018  ·  23:21

Totalment d’acord. Però no n’hi ha prou amb que ells vagin perdent. Nosaltres hem de guanyar.

Espanya s’encamina a una crisi apocalíptica. Des de el punt de vista polític PP i C’s van cap a una guerra oberta entre ells i l’estat va cap a un desprestigi internacional històric. Des de el punt de vista econòmic segueixen ajornant les mesures impopulars en pensions i altres per no encavalcar les protestes espanyoles amb el conflicte català. El preu que paguen és que el dèficit no es compleix i el deute creix. En el moment que el preu del petroli pugi prou, que Turquia i Egipte tornin a entrar fort al mercat del turisme de sol i platja i comencin a pujar els tipus d’interès l’explosió està servida.

Tan bon punt es presenti l’oportunitat nosaltres hem d’estar preparats per fer efectiva la república i defensar-la. Em preocupa que els nostres polítics no semblen estar-hi treballant. Espero que en el moment que els exiliats quedin lliures de maldecaps amb els tribunals posin la directa i liderin al poble en la creació de les estructures de poder paral·leles que calen per substituir l’estat en el moment en que el president de la República pitgi el botó.

Rosa Gispert
Rosa Gispert
21.05.2018  ·  23:45

Si, Vicent malauradament la violencia i la crispació va en augment i sempre son els mateixos els que agradeixen i els que reben.
No sé quina ha de ser la manera millor però si no els parem els peus, això acabarà molt malament i ja tindran excusa per enviar noves forces d’ocupació.

Carme Jaume
Carme Jaume
21.05.2018  ·  23:58

Carme Jaume

Avui ha estat un bon dia. Tornant del Born cap a casa,m’he sentit bé com feia temps que no em passava. Després d’un impas

jaume vall
jaume vall
22.05.2018  ·  00:02

Si realment els líders espanyols representen la societat, fa molta mandra, i molta por, pensar quin és el cultiu hispànic. Un funcionari incompetent, embarbussador, que només serveix per tapar les vergonyes dels ultrarrics que li donen suport. Un exbasquetbolista que no sap que vol ser de gran. Un ressentit lerrouxista que sí que sap que vol ser de gran, semblar-se a su primo de rivera. I un revolucionari que sembla que sigui casta.
En comparació, el geni heterodox de Maragall, la disciplina hanseàtica de Mas, i la murrieria insubornable de Puigdemont, tots tres amb vida més enllà de la política, semblen gegants. (Deixem de banda en Pujol, per la seva gestió de la família, i en Montilla, el gens honorable Montilla).
Ara bé, si per comparació, els nostres presidents reflecteixen una societat més exigent i més preparada, també cal dir que, en comparació amb un ideal de polític – estadista, tots només aproven justet.
Caldrà ser encara més curosos amb els futurs presidents de la república i de govern.

Mentretant, anirem observant com la violència i les mentides dels unionistes esdevenen la seva pròpia derrota. Com l’estat espanyol implosiona, per incompetent, corrupte, arrogant.

Joan Ortí
Joan Ortí
22.05.2018  ·  00:05

Aprofito la excel·lent editorial d’avui per capgirar el títol, “la nostra no violència serà la nostra victòria”.
Klas Pontus Arnoldson
Göteborg 1884 – Estocolm 1916
Polític suec. Cap d’estació de ferrocarril (1871-1881) i diputat al parlament suec (1881), va consagrar la seva vida a treballar a favor del pacifisme. Va rebre el premi Nobel de la Pau el 1908, juntament amb Frederik Bajer.

JANE ADDAMS
Jane Addams (Cedarville, 1860-Chicago, 1935) Sociòloga, reformadora, pacifista i sufragista nord-americà. L’any 1889 Va fundar la Hull House, primera institució social dedicada als immigrants, amb guarderia infantil i diversos programes d’educació, i habitatges de baix cost als Estats Units, que ella va dirigir durant 46 anys. Defensora del vot femení i del pacifisme, va presidir l’Associació Femenina per la Pau i la Llibertat. Va treballar en favor del vot femení i del pacifisme, i va pressionar al Govern en favor dels drets de la dona, dels nens i de la joventut. Va ser la primera dona a ocupar la Presidència de la Conferència Nacional de Treball Social a Estats Units (1910).

Al marge de personatges mes populars com GANDHI, LUTHER KING, NELSON MANDELA, ADOLFO PÉREZ ESQUIVEL, BERTRAND RUSELL, per dir-ne uns.
Hi han personatges que no son gens populars a nivell mundial, com els dos exemples que he posat al començament i en aquest sentit em semblaria molt encertat que el poble de Catalunya inicies una campanya i/o proposta, perquè la Muriel Casals sigui proposada en el seu dia, com a candidata al premi Nobel de la Pau.
La seva revolució pacifista no violenta, “LA REVOLUCIÓ DELS SOMRIURES”, es demolidora en ella mateixa hi ha impregnat a tots els catalans, el seu full de ruta insubornable cap a la independència i compartit per gairebé tres milions de catalans be és mereix que la tinguem present.

Carme Jaume
Carme Jaume
22.05.2018  ·  00:13

Carme Jaume

Avui ha estat un bon dia. Tornant del Born cap a casa,m’he sentit bé com feia temps que no em passava. Comencem a caminar per treballar, amb coratge, amb ferma voluntat i compromís. I acabo al dia llegint el teu article, gràcies Vicent

Ramon Vilardell
Ramon Vilardell
22.05.2018  ·  00:25

Una lectura versemblant i esperançadora de la situació: gràcies, Vicent.

El Bloc del 155 està negant democràcia, és a dir la POLÍTICA, ja que què és la política si no el debat i la lliça reglada i incruenta entre visions contraposades de com s’ha d’organitzar la vida pública?, què si no la pugna, amb les úniques armes de la persuasió (el que passa per respectar escrupolosament la llibertat d’expressió, reunió, manifestació, etc.), entre concepcions divergents de la realitat?

Per altra banda, s’està fent ben palès que el tema de la identitat és al centre del conflicte: l’unionisme, tampoc el d’esquerres, com se’ns vol fer creure, es practica des de cap superació de l’adscripció ètnico-nacional, ni de bon tros…

De fet, per a mi és prou manifest que assistim al xoc de dues concepcions de la identitat, a la topada entre entre els que reivindiquen i transcendeixen la pròpia identitat en i des del sentit democràtic de la convivència, i els que imposen la seva -i al capdavall la neguen al convertir-la en una caricatura buida- des d’una concepció autoritària, piramidal, centralista, elitista de la societat.

Dit altrament: la persona que vol ser i sentir-se catalana, vingui d’on vingui, NO perd res de la seva identitat d’origen ni de la seva llibertat, de la seva opció a ser lliure; qui vulgui ser i sentir-se espanyol (a Catalunya) ho perd tot: lligada a una fantasmagoria i autoprivada de qualsevol horitzó de progrés polític i cívic.

Finalment, la cosa es podria veure com l’enfrontament entre categories ontològiques (constitutives de diferents dicotomies, polaritzacions o eixos). Alineades per columnes contraposades, la cosa es visualitzaria així:

abstracte, imaginari             versus            concret, real
llunyania                            versus        proximitat
desarrelament                     versus            arrelament
no participació/passivitat    versus            participació/activitat
estàtic/repetitiu                    versus            dinàmic/innovador
rigidesa                                 versus            flexibilitat
artificial/mecànic                  versus            natural/orgànic
irresponsabilitat individual  versus             coresponsabilitat col.lectiva
concentració del pode        versus            coparticipació en el poder
buidor                                    versus          contingut/plenitud
arbitrarietat/autoritarisme    versus          consens/pacte
antidemocràtic                     versus            democràtic
societat atomitzada             versus            comunitat vertebrada
massa                                    versus           persona
patologia                                versus           salut
agressió                                 versus     diàleg
imposició                                  versus       col.laboració
estat                                         versus        nació
feixisme                                   versus       democràcia
barbàrie/caos/
llei de la jungla                        versus         civilització/ordre/concòrdia
individualisme gregari versus poble conscient
totalitarisme versus humanisme

mort                                          versus       vida

Marta Quer
Marta Quer
22.05.2018  ·  01:31

Gràcies Vicenç, cada nit espero amb ànsia el teu editorial, bàlsam per als nostres cors adolorits de tanta repressió i tant d’odi.

Elena Martí
Elena Martí
22.05.2018  ·  01:31

Gràcies per una anàlisi tan encertada! És tota una bombolla d’oxigen per seguir resistint amb la confiança que al final ho aconseguirem!

Àlex Rodríguez
Àlex Rodríguez
22.05.2018  ·  01:32

Les declaracions de Sánchez són l’enèssima decepció de la pseudo-esquerra espanyola. A mi m’indignen profundament. S’ha passat molt de frenada, tot per fer mèrits davant el nacionalisme espanyol. Un nacionalisme, la violència del qual no és gens nova. he repassat els fets de la Setmana Tràgica, i els paral.lelismes son esfereïdors. Amb això no vull dir que ens hi hem d’arronsar, tot el contrari, ja n’hi ha prou.

Coincideixo amb tu, Vicent: fins i tot amb una dictadura completa (i això és una solució que s’ha aplicat periòdicament durant 300 anys) dubto que se’n sortíssin. La única, repeteixo, la única manera que ens vencin és si nosaltres retrocedim.

I, sempre desde la no-violència, cal denunciar, denunciar i denunciar, amb calma però implacablement. Que quedin ben retratats.

Arribarà un moment que molts unionistes catalans moderats veuran que és impossible identificar-se amb el mostre feixista espanyol (parlo de l’estat i l’oligarquia político/econònica, que quedi clar :)) i llavors la balança es decantarà definitivament. No queda gaire.

Miquel Gilibert
Miquel Gilibert
22.05.2018  ·  05:26

Doncs sincerament, crec que malauradament a l’inrevés: esean guanyant i de pallissa. A Espanya tothom és ja oberrament anticatalà i fins i tot Podemos cada cop és més tebi. A més han aconseguit fracturar la societat catalana (Arrinadas mal que ens pesi i per torpesa dels independentistes és majoritària al parlament) .

No necessiten guanyar: només mantenir i, com es veu amb el 155, poden retorçar llur legalitat sense que ningú els digui res. I quant al desprestigi internacional? Doncs com va dir Ribalcaba els la bufa. Més desprestigi internacional tenia Franco i Europa ben còmoda que hi estava (de fer tampoc no ens hauria d’estranyar si ja ho estan amb gent com l’Orban).
La veritat, de resistir en sabem molt. I no, no aconseguiran llevar-nos l’ànima- de moment. Però mo es tracta de resistir, sinó de guanyar per no desaparèoxer. I això requereix unitat i una mobilització molt massiva i molt activa que de moment no veig i que el 10O, 3O… vàrem perdre l’ocasió de dur a terme.

Jordi Zamora
Jordi Zamora
22.05.2018  ·  05:41

Que el 52% dels espanyols pensin que l’Estat està perdent, davant de l’independentisme, em sembla una molt bona notícia i assegura, d’entrada, més errades de l’estat, en el curt termini, degudes al seu nerviosisme.
Ara bé, en aquest context, de cursa frenètica dels partits espanyols per enfonsar-se en el fang de la indignitat, vull fer una pregunta al director. El primer polític o partit espanyol que decidís trencar completament amb la deriva feixista, dir tota la veritat als espanyols i buscar solucions pactades i positives, no tindria alguna possibilitat electoral, adreçant-se a la gent (que segurament deu haver-hi a Espanya) que no tingui suficient amb “l’a por ellos”, la roja i gran hermano VIP?

Albert Miret
Albert Miret
22.05.2018  ·  07:44

Fer de diversos països amb cultures diferents i amb subcultures convergents és molt difícil, i com podem veure, gairebé impossible. Aquest és el repte que es va imposar Castella per acabar amb la misèria dels seus pobles. En realitat, el pecat original va ser no enfrontar la complexitat de l’empresa i optar sempre per la solució violenta, perquè la solució civilitzada els resultava massa difícil. Aquesta deriva cap a la fàcil solució de la violència els va donar forces èxits mentre la violència estava de moda a Europa per a mantenir el poder d’uns sobre els altres. Però resulta que avui, la violència ja no serveix pràcticament per res, i els països pacífics i triomfants (els nòrdics) han ensenyat al món que amb democràcia, la violència és inservible, i que un país amb diferents cultures només és possible mentre hi ha un respecte escrupolós per a cada una d’elles. I aquí els hi ha petat el sistema. Són completament incapaços de respectar la diferència. L’autoritat és acceptada sempre que es manté un respecte mutu. Quan aquest s’esvaeix per una o altra banda, desapareix l’autoritat. I intentar usar més violència per resoldre-ho, l’únic que produeix és l’apartament definitiu de qui no se sent respectat. Emular als grans dictadors, usar el verb sotmetre és absurd avui dia, i condueix irremissiblement cap al fracàs més absolut. Si una part d’un país amb diferents cultures és la innovadora, la gran productora de diners i la màquina d’uns vagons que no aprenen mai a tibar sols, què et fa maltractar-la i menysprear-la fins al límit de què es vulgui separar? L’enveja, l’odi, o la incapacitat? Sigui quina sigui de les tres, el que és segur és que cap d’elles es resol amb violència. Estan destruint el seu país per no voler acceptar la diferència, quan aquesta diferència és justament el que t’enriqueix cultural i econòmicament. Estan caient en el mateix error fatal dels homes que maten les seves dones perquè ja no els estimen i després es suïciden. Cal matar? Cal suïcidar-se? No és millor continuar amics encara que sigui separats?

Antoni Andreo
Antoni Andreo
22.05.2018  ·  08:15

Ahir, baix seria a la convocatòria a Barna , Porto sempre una estelada en forma de pendo’ a part de dalt ia’ una Placa que té escrit l’as paraules DONEC PERFICIAM. ( Fins a la Victòria)

Dons això. Continuem Lluitant !!!!

Als Nostre Abanpassas u Mereixen !!!!

Joan Begue
Joan Begue
22.05.2018  ·  08:39

Sóc dels que penso i dessitjo i no en considero una espècie rara. Que el món està canviant constantment i que res ni ningú té el destí etern.

Que les Nacions Unides seran tard o aviat el Govern Mundial
Que els Pobles s’uniran per continents , que Europa deixarà de ser el Club privat de realetzas ,de creuats i d’arquebisbes.
Que els.Fugger els.Rotchil els Morgan ja no tindran raó de ser-ho.

De tot això el segel XXI te la necessitat de fer ho necessitat imperiosa, no entri a valorar que ha de passar al nou món, però El Sr. Trump ens ho explica tot sovint això fa olor a cadàver.

Per això trobo tant interessant les denúncies que persones amb visió àmplia social ens comentant sobre la necessitat de fer un món més just més digna social ment i més androigino.

Valorar pensaments de David Fernandez, Arcadi Oliver, entre d’ altres.

Pep Agulló
Pep Agulló
22.05.2018  ·  08:50

VIOLÈNCIA SENSE RETORN
Fer previsions en història és una tasca estèril. Però sí que hi ha lliçons que ens poden servir per fer-ne una aproximació d’un futur a curt termini. Un règim d’un nacionalisme agressiu i supremacista que només té la repressió i el sotmetiment dels pobles no assimilables com a única política, o venç i arrabassa amb tot, o s’ha de tancar i implosionar. Es mou dins la unidireccionalitat de més o menys repressió. Ja ho diu el títol: La seua violència, la seua derrota.
L’1-O van obrir les portes perquè sortís sense complexos tot el feixisme amagat en el garatge d’una falsa democràcia. És tant revelador la velocitat que s’han desfet de les formes democràtiques, els eren tan alienes que fins i tot la classe política “de la corte” s’ha manifestat com el que era: una banda de mafiosos corruptes sota l’aixopluc de la corona. No són partits, no tenen cap més programa que mantenir la unitat d’Espanya. Competeixen per l’acarnissament contra Catalunya. Hauran de pujar el llistó, però en la més inimaginable barbàrie, no poden guanyar.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Eduard Pertíñez
Eduard Pertíñez
22.05.2018  ·  08:54

Els feixistes es pensen que van guanyar la guerra del 39. Però si l’haguessin guanyat no haguessin hagut de fer una neteja ètnica com van fer, soterrant a les voravies centenars de milers de demòcrates. No la van guanyar. L’ordre va venir de l’extermini, no de l’acceptació de la societat de la nova realitat. I aquest és el seu gran error.

Agnès Buscart
Agnès Buscart
22.05.2018  ·  09:04

D’acord, resistència, persistència fins a la …
LLIBERTAT!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Víctor Gonçal
Víctor Gonçal
22.05.2018  ·  09:07

Estic d’acord en la idea principal, que estan perdent els extrems , més ben dit, que estan recorrent als extrems i que això els deixarà en una posició insostenible.
El que no entenc és la interpretació del CEO que es fa, sembla que algú ha comprat la visió d’Oriol Amorós, que escombra cap a casa seva descaradament. Segons el CEO, els partits que més vot atrauen de gent no nascuda a Catalunya són precisament els partits no independentistes, mentre que els independentistes, tots, estan per sobre del 85% de votants nascuts a Catalunya. Així que el tema de l’origen que diu l’article no és cert. L’únic cert és que els partits independentistes arrepleguen més barreja de castellanoparlants i catalanoparlants que els constitucionalistes, però això no es tradueix en diversitat d’origen (com a molt dels ancestres), i en tot cas és lògic que sigui així donat que de votants catalanoparlants tampoc n’hi ha tants i el seu vot, lògicament, tendeix a anar a partits catalans. El cofoisme i la propaganda no aporten res.

Joan Cintero
Joan Cintero
22.05.2018  ·  09:08

Talent, fermesa, objectius clars, coherencia, identitat… qui o que pot contra aixo?

Josep Salart
Josep Salart
22.05.2018  ·  09:48

Espero i desitjo que, els advocats que representen tots els nostres perjudicats i a nosaltres mateixos com a poble, vagin recopilant totes les proves de violènica, injustícia, prevaricació i tantes coses més, pel dia d’un judici “europeu o internacional” i que serveixi per enterrar a qui gosi dominar a l’altre en comptes de parlar, convergir amb lo positiu i construir…

sandra mató
sandra mató
22.05.2018  ·  10:06

Grácies Vicent pel teu editorial, fantástic com sempre, una mica d’oxigent ens va de meravella, contra tota aquesta merda, odi, repressió, 155 etc…..

Ignasi de
Ignasi de
22.05.2018  ·  10:22

Victor Gonzal estas segur de la frase que escrius:
“donat que de votants catalanoparlants tampoc n’hi ha tants”

Trisha Dominguez
Trisha Dominguez
22.05.2018  ·  10:35

Us recomano que us llegiu l’enllaç a l’article que el company Banach ha penjat a la sala de xat. És un exemple clar de l’odi que destil·len. Proposo a Vilaweb que faci una sèrie d’articles tractant dels drets de l’home posant exemples actuals de les vulneracions. Ens falta coneixement i cal fer pedagogia. Si no sabem quins n’estan vulnerant, no en podem tenir consciència per a defensar-nos i per convèncer gent que només repeteix el que sent a les televisions Ñ.

Maria Marcos
Maria Marcos
22.05.2018  ·  11:28

Estimat i admirat Sr Partal. Ahir li vaig donar la má al Born i li vaig dir que li agraïa les seves editorials. No li vaig poder explicar el motiu, que es bén clar i senzill: esperança, sempre trasmeteix esperança Sr Partal i aixó no es gens fàcil en el temps que corren, després de tants ensurts, anades i tornades. Crec q estem vivint moments crucials de o en la Història de Catalunya. Pot ser la avantsala de una Catalunya Independent com a Estat. Ho crec de debó. I fins arribar a aquest punt final tindren que passar moltes dificultas, dubtes i fins i tot errors. Però ens surtirem. I podria ser avans del que pensem. I en part seguim endavant amb il·lusió gràcies a persones que mantenen la esperança i que la fan mantendre als demés. Gràcies Sr Partal per les seves editorials, li repeteixo de nou des de casa., recordant el emotius moments que vàrem viure ahir al Born. Ni un pas enrere!!!
María Marcos

Jaume Asens
Jaume Asens
22.05.2018  ·  11:36

Jo era d’aquells que creien en aquella Espanya del 92. Ara soc membre actiu de l’ANC i lluito obertament per assolir la independència de Catalunya. El meu procés ha durat uns 30 anys, espero que el nostre duri menys…..

TEO VIDAL i SOL Vidal
TEO VIDAL i SOL Vidal
22.05.2018  ·  12:19

Gràcies, ens falten eines i proposo (la iniciativa no és meua, ni personal però ve de Catalunya nord sí: J. Becat)

Prou de referint-nos i vigilar el DOGC, el que publicarà o no
Que la generalitat no està ocupada, manada, i atemorida (segons qui)?

QUE
Visqui el DORC!
Qui gosarà engegar-ho i utilitzar lo ARA?

No creieu que no seria unicament tot un simblol però molt més?:
SERIA també una eina concreta i pràctica/útil: publicant textos NOSTRES (al 100%) oficials i per començar els 21 decrets parats i no firmats per què no?
i +: textos internacionals que ens conforten, dels quals a vegada parlem però realment els coneixem? Fent-los nostres.

Els textos als qual ens referirem i seguirem i aplicarem sense esperar, els ciutadans independents i lliures de la república catalana!

QUI?
Puigdemon? Torra? El nostre Parlament? Junts i alhora?

JORDI BALBASTRE
JORDI BALBASTRE
22.05.2018  ·  12:53

Excel·lent editorial Vicent.
Si un majoritari percentatge percep que els independentistes van guanyant i la resposta del PP i Ciutadans es desesperada i amb mala llet, és perquè aquesta és la realitat. Unes noves votacions, no referèndum, el referèndum va ser l’1O, sense la manipulació de l’estat, es segur que de nou l’as guanyaria l’independentisme. Ho saben per això ni el PP ni Ciutadans en demanen de noves eleccions.

david graupere
david graupere
22.05.2018  ·  13:00

El més estimulant hores d’ara és veure cap a on caurà l’arbre, l’arbre caurà cap a la dreta a les envistes de la puixança de ‘ciudadanos’.

Però amb independència catalana o dictadura espanyola? Espanya cauria en una dictadura abans de deixar lliure Catalunya?

Espanya sortiria de la unió, de l’OTAN… de tot arreu abans que deixar-nos fer el nostre camí?

Víctor Gonçal
Víctor Gonçal
22.05.2018  ·  15:01

Ignasi de, aproximadament un de cada tres.

Roser Caminals
Roser Caminals
22.05.2018  ·  15:53

No ho puc assegurar pero crec que si, que Espanya esta disposada a desencorar-se del mon abans de tractar la crisi catalana com una crisi politica. Fara el que sigui per salvar el mal entes orgull nacional, que no es mes que un fantasma.
No ens enganyem, la barbarie ha guanyat unes quantes victories historiques. El fet de tenir rao no ens la garanteix. En tot cas, l’hem de fer valdre als tribunals europeus, suposant que estiguin a l’altura com han estat fins ara.
El Vicent toca un punt de passada que es molt important. El govern ha de donar estrategies a la ciutadania per prevenir i protegir-se contra els atacs ultres, cada cop mes frequents.

jaume vall
jaume vall
22.05.2018  ·  20:23

Roser Caminals, no és només l’orgull, el sentiment de “hidalgo” hijos de algo, que perd importància al món, que li marxen tots els que poden ser alguna cosa més que espanyols.
Compte, que també és la subsistència, el viure bé treballant poc, la manera engominada de viure que perdran. Un 20% de la seva riquesa ! Repasseu l’article de Francesc Canosa avui a l’ARA, com l’espoli ja era patit pel seu avi. És més d’un segle de viure bé a base d’extreure recursos de la regió més pobra.
I això, a part de ser un fet, és una mala notícia per nosaltres, per sortir-nos-en de manera civilitzada. Són capaços de fer molt mal. Els hi va continuar fent la viu – viu o emprobrir-se dramàticament. Ull.

Jesús Albiol
Jesús Albiol
22.05.2018  ·  20:24

Un article molt clarivident i ben articulat, felicitats Vicent!!!

jaume vall
jaume vall
22.05.2018  ·  20:24

Perdó :

òbviament ha de dir : ” a base d’extreure recursos de la regió més rica”

Nuria Coe
Nuria Coe
22.05.2018  ·  21:51

Amén. És que és molt senzill: en una DEMOCRÀCIA no es pot governar un poble sense el seu consentiment. La resta és comentari.

Rafael Morera
Rafael Morera
23.05.2018  ·  01:09

Moltes gràcies Vicent més clar no espot ser, grand article

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes