La paradoxa que no es pot esquivar quan parlem de la quarta llista independentista

  • Els votants del quart espai no volen fer més autonomisme, sinó proclamar la independència. No tenen interès en la Generalitat, sinó en la República. Però com es fa això? No és tenir noms i prou, cal tenir un projecte

Vicent Partal
08.02.2024 - 21:40
Actualització: 08.02.2024 - 21:46
VilaWeb

L’entrevista que vàrem publicar ahir a Lluís Llach ha reobert, entre més temes, el debat sobre la creació d’una possible quarta llista independentista a les eleccions autonòmiques, ja pròximes. Llach, amb un discurs tan elaborat i directe com hom espera sempre d’ell, es va manifestar contrari que l’ANC n’impulse una, tot i reconèixer que estaria bé que algú omplís aquest espai.

En aquesta qüestió hi ha una paradoxa que a mi em sembla evident. El sac de vots és enorme, probablement mai no hi ha hagut un espai orfe, políticament parlant, i enrabiat, amb ganes de fer alguna cosa, com el que hi ha ara. Una quarta llista independentista, m’atreviria a dir que qualsevol quarta llista i tot, entraria segur al Parlament de Catalunya. Tanmateix, i ací hi ha la paradoxa, ningú no sap com organitzar-la, ningú no sap com posar en dansa un artefacte com aquest, ni què fer-ne després. Dit de manera resumida: hi ha una demanda molt gran, però no és clar que hi haja una oferta adequada. I em sembla que aquest debat no el podem esquivar i cal entomar-lo amb rigor i seriosament, perquè no és una qüestió de voluntat i prou, això.

Jo tan sols veig dues maneres d’organitzar una proposta com aquesta. Una, diguem-ne des de dalt, seria que respongués a la crida d’una taula de gent independent amb noms i cognoms en què els independentistes de base, escarmentats dels partits, confien. A l’estil d’aquella primera Mesa Nacional d’Herri Batasuna que va incorporar històrics abertzales, mítics, com Telesforo de Monzón, amb personalitats de gran ressò popular com el porter de l’Atlètic de Bilbao Jose Ángel Iribar i activistes de base, poc coneguts fora del seu territori.

El problema és que, pel que jo sé, no hi ha vint personalitats –pera  posar una xifra mínima– que siguen indiscutibles i estiguen disposades a fer aquest pas. I dic que no n’hi ha vint, però podria dir, pel que m’arriba, que ni tres. I no és per por ni per prevenció, ni per manca de voluntat de servei, sinó més aviat perquè hi ha un elefant en l’habitació, del qual es parla molt poc: què s’hi aniria a fer? Què s’hauria de fer una volta dins el parlament?

Els votants del quart espai no volen fer més autonomisme, sinó proclamar la independència. No tenen interès en la Generalitat, sinó en la República. Però com? La hipòtesi d’una majoria absoluta d’aquest quart espai no crec que ningú la puga considerar raonable. I, havent de negociar, per tant, amb els tres partits actuals, com s’ho farien? Què farien per no restar esclavitzats i enganxats en l’autonomisme estatutari? Fins i tot en la hipòtesi potser més interessant per disruptiva –si el president Puigdemont es presentàs per Junts i aconseguís un bon resultat–, imaginant que això pogués obrir una nova etapa de confrontació, com es podria fer la independència sense el concurs dels diputats dels altres grups? Sobretot, com es podria crear una situació de confrontació tenint en contra els diputats d’Esquerra, que no s’ensorrarà de cap manera?

Hi ha qui defensa –i em sembla un bon tema de reflexió– que tot això en realitat importa poc i que aquesta quarta llista és necessària, ni que siga per a escarmentar Junts, ERC i la CUP. Hauria de funcionar com una espoleta que fes esclatar els altres. Hi estic molt d’acord. Això seria magnífic la nit electoral. Però quin avanç en termes concrets representaria després? Què farien l’endemà els diputats electes? Algú hauria de tenir una idea respecte d’això i no veig que en tinga cap ningú. O jo no n’he sentida cap de ningú. I en aquestes condicions pagaria la pena –estic segur que pensen aquestes personalitats que haurien de fer de diputats– romandre quatre anys atrapats en un parlament autonòmic?

He dit que crec que hi ha dues maneres de fer-ho, això. La segona, evidentment, és, en compte de fer-ho des de dalt, des de baix. En compte dels vint noms, un procés a l’estil de les consultes populars, nascut al carrer i des de baix, de les comarques cap a Barcelona. 

Però això, al capdavall, ja ho intenta l’ANC i tots veiem quin recel tan gran que suscita. Hi hauria, com diu Lluís Llach, cap possibilitat de crear un moviment sense partir de l’ANC? Sí. Segur. Però m’haureu de reconèixer que aleshores tornem al rotgle: qui són els primers a donar la cara i com s’escampa la maniobra? Especialment, com s’escampa la maniobra tenint en compte que el temps comença a estrènyer.

L’ANC és el pal de paller del país i té una capacitat de mobilització única. Però no és banal qüestionar-se si es pot impulsar un projecte tan transformador com aquest amb una part de l’organització en contra? I sense respondre adequadament a la reflexió, honrada i fina, que feia ahir Lluís Llach sobre què li passaria a l’Assemblea després de fer-se partit. Podria ser que es despullàs un sant per vestir-ne un altre que ja és fet i és imprescindible?

Totes aquestes preguntes que faig no són, de cap manera, amb la voluntat d’emprenyar ni de posar bastons a les rodes. És l’anàlisi de la realitat que tenim al davant. Dir que farem (qui?) –així, en abstracte– una llista cívica no resol el problema. Amb qui? Com? Amb quin programa? I, sobretot, per a fer què?

Aquest diari, com fem sempre, és obert al debat, és un terreny neutral i té una feina professional que és aportar informació i ajudar els lectors a reflexionar. Crec que ho fem bé, això, i ho continuarem fent.

Pel que fa a la meua posició personal, no me n’amague. La vaig expressar en aquest editorial, del qual Lluís Llach va discrepar en públic –i és exactament per aquesta discrepància que li vàrem demanar l’entrevista publicada ahir. Jo crec que seria important d’aconseguir que els centenars de milers de vots que es quedaran a casa si tan sols poden triar entre Esquerra, Junts i la CUP tinguessen si més no una alternativa que els dugués a les urnes i els fes votar. Però d’ací a tenir la vareta màgica i poder aportar alguna idea concreta sobre com es resol la paradoxa, permeteu-me que us diga, amb tota la humilitat del món, que hi ha una eternitat. Disposat a parlar-ne, però, i a ajudar que es faça el debat.

 

 

PS1. Ahir era dijous i, per tant, tenim un nou episodi de La tertúlia proscrita. Amb reflexions molt interessants sobre el paper i la necessitat de la mobilització, arran la revolta pagesa. Podeu veure’n el vídeo.

PS2. Per entendre millor aquesta revolta, Esperança Camps ha entrevistat Carles Peris, el secretari general de la Unió Llauradora i Ramadera –que va protagonitzar una escena icònica cridant “Llibertat!” i “Visquen els llauradors valencians!” quan els policies se l’emportaren del port de Castelló, que els tractors havien provat de blocar. Peris parla a bastament dels problemes del camp i avisa de les maniobres de l’extrema dreta per instrumentalitzar la mobilització.

PS3. Avui també us oferim aquesta entrevista d’Andreu Barnils al demògraf Andreu Domingo, sots-director del Centre Demogràfic de Catalunya i especialista en migracions. És una conversa en profunditat que no us deixarà indiferents: “El 40% dels nens fins a cinc anys té el pare o la mare nascut a l’estranger“.

PS4. La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us feu subscriptors de VilaWeb.

Aquest editorial no és el d'avui i per això ja té tancada l'opció d'afegir un comentari.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any