Andreu Domingo: “El 40% dels nens fins a cinc anys té el pare o la mare nascut a l’estranger”

El Centre Demogràfic de Catalunya (CED) celebra quaranta anys dilluns que ve i VilaWeb en va visitar el sots-director, Andreu Domingo Valls, que hi treballa del 1984 ençà. Domingo, especialista en migracions, ens rep al seu despatx, dins el campus de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) per parlar de demografia, migracions i integració. Però també ens parla dels seus orígens, molt marcats per aquest fenomen.

—La vostra mare a què es dedicava?
—La meva mare es va quedar òrfena quan era molt joveneta, va deixar l’escola i va haver de treballar de cambrera. Va conèixer el meu pare, ajudant de cuina, migrant de València, que va arribar a disset anys. Vivíem a Saus, a l’Alt Empordà. Jo vaig néixer en una masia. I vam migrar a Barcelona, al Carmel. Som quatre germans.

—Les migracions les viviu des de casa, doncs.
—Les visc perquè anem a viure al Carmel i aleshores és com ser l’altre de l’altre. Nosaltres érem los catalanes de l’escala. El meu pare era de la part de València que parla en castellà, dels Serrans, però va aprendre català. Les meves ties van anar a servir a la ciutat de València i van aprendre-hi valencià, també.

—Dieu que doneu molta importància a l’estructura per explicar fenòmens demogràfics, com naixements, per exemple.
—El neoliberalisme ha destruït l’anàlisi de l’estructura. Si la gent decideix tenir fills o no tenir-ne, per exemple, no és tan sols perquè tingui un desig o un sistema de valors. Té a veure amb l’estructura: les carreres professionals, el repartiment de rols dins la parella. Moltes vegades les dones van retardant la decisió de tenir el fill per dues raons: l’una, perquè no troben amb qui i l’altra perquè volen consolidar la seva carrera.

—Frase vostra: “El català se salva gràcies als migrants.”
—A la majoria de països desenvolupats, el creixement depèn de la immigració. Si no arribés, aquests països perdrien població. En el cas de Catalunya (i d’Espanya) tot el creixement que hi ha de la població es deu exclusivament a la migració. Actualment, el 73% dels catalans són producte directe o indirecte de la immigració. Ells, els pares o els avis ho són. I ve d’antic: al segle XVI hi havia municipis a Catalunya, com Mataró, en què el 20% eren migrants francesos. Aleshores la meva posició amb aquells que diuen que tenen por pel català és: ningú no ens garanteix que amb tots els nascuts a Catalunya, sense immigrants, hàgim aguantat la llengua. Seríem només tres milions, i hauríem passat dues guerres. I potser s’hauria decidit de prescindir-ne, com la burgesia començava a fer en el seu moment. En canvi, sí que sabem que molts dels migrants que van arribar al segle XX –si ells no, els seus fills– sí que proactivament van acceptar el català. I el van parlar. Quan nosaltres pensem en la continuïtat de la llengua o de la identitat, hem de pensar en si controlem o no la qüestió de la reproducció social, no pas la qüestió demogràfica.

—Què voleu dir?
—Quins elements són primordials per a la reproducció social d’un país, i la identitat d’un país? La llengua. Però aquí som un país subordinat a un estat, que no ens estima especialment. I aquests darrers anys l’estat ha subordinat sistemàticament l’ensenyament en català. L’altre aspecte és l’accés a la nacionalitat. I això ho decideix l’estat espanyol. I quan a Catalunya es fa un pla d’acollida en què es diu que el català és l’idioma que es farà servir, l’estat ho frena. I ara efectivament l’arribada es fa en castellà. És important entendre com funciona la integració: que se sentin catalans o no, aquí o en qualsevol país, depèn sobretot que per a ells hi hagi mobilitat social ascendent. I ara no només no tenen garantida l’ascensió social, sinó que arriben a un lloc on l’ús del català està en conflicte. Una part de l’estat i una part de la població que viu aquí, el posen en ridícul. En resum: per primera vegada els teus fills poden acabar pitjor que tu (això també passa per als autòctons). Això es barreja amb la pèrdua de prestigi social del català. Ja va passar als anys vuitanta: és el primer moment en què hi ha un rebuig entre els fills dels migrants a la cultura catalana.

—Per què?
—Perquè resulta que és el primer moment en què s’institucionalitza el català: la llengua oprimida passa a ser la llengua oficial, però a més la promesa aquesta de “si t’esforces arribaràs lluny”, t’agafa amb una crisi econòmica en què et diuen: “Això no és garantit.” La part que es trobava més mal situada va tenir un rebuig antiinstitucional i es va reconèixer espanyolista, “perquè aquí ningú no em dóna res; m’han enganyat”. De totes maneres, la gent que va estudiar sí que van tenir una sortida que ara no tenim. Hi era.

—Quina sortida tenien els fills de la immigració que ara no tenen?
—Ser funcionaris de la Generalitat. Ara, com que l’administració és cooptada, sigui del color polític que sigui, pel discurs neoliberal d’aprimar l’estat, no hi ha cap oferta per als nous migrants. I tenen vetats molts treballs si no tenen la nacionalitat espanyola: policies, mestres. I això té uns efectes brutals en els descendents dels immigrants, perquè tu a l’escola no tens un igual que tu que pugui fer de referent. La conjunció de la qüestió econòmica amb la política i el prestigi del català explica la situació política d’ara. Però els migrants no en són els responsables.

—El cas dels gihadistes de Ripoll, el lligueu amb la idea que ells es vengen dels pares. És això?
—Més o menys. La meva interpretació és generacional. Una cosa és les aspiracions i les situacions de les primeres generacions, que són les dels pares i de les mares quan arriben, i una altra les aspiracions i les situacions de les segones generacions. I una cosa és el discurs oficial, bastant ple de cofoisme (a nosaltres no ens passarà com a França,  nosaltres sí que ho fem bé, etc.) i l’altra la realitat. Ho diré més brutalment: una cosa és que juguem junts a futbol i una altra que et puguis casar amb la pubilla. I després veuen els seus pares i es pregunten: aquesta gent ha vingut aquí i ha aguantat tot això? Per què ho ha aguantat?

—Per què com més va hi ha més tant per cent de fills de migrants?
—Perquè a Catalunya coincideix la seva arribada amb la nostra baixa natalitat. Entre l’any 2000 i el 2021 a Catalunya han nascut unes 22.000 criatures l’any que són fills de mare estrangera. I aquests 22.000 s’han mantingut. En canvi, els naixements de les dones catalanes ha caigut en picat. En picat. I passen de 70.000 (any 2000) a 34.000 (2021). Ara pesen molt més els fills nascuts de mare estrangera també perquè nosaltres caiem.

—Frase: “La diversitat serà una qüestió del futur.”
—No. Del present. Entre els millennials, nascuts entre el 1986 i el 1995, el percentatge de nascuts a l’estranger són el 40%. I si preguntes on han nascut els pares dels nens de 0 a 5 anys l’any 2021 (primer cop que hem pogut fer la pregunta) el 40% té el pare o la mare nascuts a l’estranger  I en algun municipi es dispara al 60%; i en algun barri, Ciutat Vella de Barcelona, són el 80%. Això és el present. I els millennials no són criatures. I aquests nens de 0-5 anys, d’aquí a vint anys seran el 50% a tot Catalunya. I torno a dir que no és un problema dels millennials, és un problema de si nosaltres tenim l’estructura i tenim la capacitat que aquests nens s’associïn al català, i que els pares s’hi sentin interessats.

—Normalment, hi ha el fenomen que l’últim immigrant que arriba empeny el penúltim, que puja en l’escala social. Dieu que això no ha passat amb els marroquins: els llatinoamericans han arribat últims i han avançat els marroquins, que encara són els últims.
—Ho diré pel broc gros: els espanyols van començar a ser considerats europeus a Bèlgica, els Països Baixos, Suïssa o Alemanya quan van començar a arribar migrants turcs. Els espanyols i els italians van pujar i eren reconeguts de tota manera.

—I aquí per què els llatinoamericans (últims) avancen els marroquins (penúltims)?
—Per dues raons: una és la construcció nacional d’Espanya, i en part també de Catalunya, que es fa tenint el marroquí com a l’altre. De Santiago Matamoros fins a Jaume I. I el nacionalisme marroquí modern també ha actuat de manera reactiva. I, en segon lloc, decisions polítiques que treballen en aquest sentit i que fan de la migració llatinoamericana la preferida.

—Quins beneficis tenen?
—Tenen accés a la nacionalitat espanyola amb dos anys de residència legal. Tots els altres en necessiten deu. A part, hi ha la concessió de visats, permisos, i amnisties extraordinàries. I nosaltres veiem indirectament que hi ha una alta denegació a tots els africans, i, en canvi, més concessions als llatinoamericans.

—Frase: Madrid juga cartes especialment per portar tota la migració a Catalunya i diluir-hi la cultura.
—Jo crec que no. També n’arriben al litoral a València i a Mallorca. Els envien allà on ja tenen famílies. I les tenen aquí. Una altra cosa és que després hi hagi polítics espanyols que es freguin les mans i diguin, ah, que bé, no en parlaran la llengua. Però aquestes falòrnies són els somnis humits dels polítics espanyols. I una altra cosa és que, efectivament, va ser el govern Aznar que va tenir una revenja per la posició de Catalunya, que va fer un lobby a favor de la immigració. Voleu immigració? Ara ho veureu, va dir Aznar.

—Catalunya va fer un lobby a favor de la immigració. Què voleu dir?
—Jo anava a les primeres reunions, i una de les coses que em divertia i em sorprenia és que hi estaven tots representats: Comissions Obreres, Càritas, Foment del Treball, SOS Racisme, acadèmics com jo. I tots estaven d’acord (per raons molt diferents) que s’havia de treballar a favor de la immigració. I això no passava a la resta d’Espanya.

—Comença a haver-hi partits d’esquerra o socialdemòcrates a Europa que la crítica que fan a la immigració no és ètnica ni racista, és laboral: si vénen, el meu sou baixarà. Valoreu-me això.
—Aquesta crítica no és nova i és una de les coses que em preocupa a mi: la lepenització de la política però també de la població, que a mi m’importa més que la política. En els primers temps, amb la migració hi va guanyar totes les classes socials. Clarament, les classes mitjanes joves que eren precaritzades (moltes eren filles de la immigració espanyola). Classe que amb un estat de benestar feble no rebien ajudes pel tema de la reproducció. Primer van fer un traspàs generacional (l’àvia i l’avi els cuida els nens i ells poden treballar i tenir fills). Després, ho fan les dones llatino-americanes. Això se’n diu la cadena global de cura. Allò que no paga l’estat, ho externalitzen a molt baix preu. La mare pot treballar i tenir fills, gràcies a la noia migrant que li cuida els fills a baix preu.

—I les classes treballadores, com hi van guanyar?
—Quan van arribar els migrants, a l’home el feien el capatàs. Pujava. Això passava al principi.

—I ara?
—Ara hi ha una part que hi surt perdent. Els més mal situats en nivell d’instrucció, precaritzats per la desindustrialització i la deslocalització, ara són substituïts per paios que cobren menys. Són marroquins o del Panjab. I a ells ja no els poden fer capatassos, perquè agafen un marroquí, del Panjab. Prefereixen que el capatàs parli la seva llengua. I és veritat que a aquesta gent, a aquesta classe, les esquerres no els han dit res. Els han deixat abandonats. Això és el votant clàssic de Vox a Múrcia.

—Per què Ripoll? Per què Orriols?
—Crec que és més o menys aleatori. Haurien pogut ser molts altres llocs.

—A Ripoll hi ha enterrats els reis catalans. No té pes, això?
—Doncs sí. En té. Ho vaig escriure perquè crec que en té, en l’àmbit simbòlic. Arriben a Ripoll, bressol de Catalunya.

—I per què Orriols?
—Perquè Oriols arriba a un lloc on hi ha hagut un atemptat brutal, i això no s’ha sabut tancar. L’escenificació que hi ha als mitjans de comunicació és una cosa emotiva, però el relat és als mitjans, i a Barcelona. A Ripoll veuen que els altres temes no es tanquen. I la malfiança creix al poble. I no sé si la mateixa desindustrialització a Ripoll fa que hi hagi aquesta classe que hi ha perdut, i que hi sigui representada per l’Orriols. A mi el que em preocupa és la gent que la vota i se sent representada amb aquest discurs.

—Amb les dades a la mà, amb la manera com l’estat gestiona tot el tema dels papers i de la llengua d’integració, quines és la vostra previsió?
—No ho sé. A mi em preocupa que amb una migració com la que tenim, molt intensa (amb dues onades consecutives en el segle XXI) amb una segona generació que ara ja és important, hi hagi un procés d’estratificació a Catalunya que no havia passat mai. Que tu reparteixis la gent per classes socials depenent dels teus prejudicis, del color de la pell, o de la religió que tinguis. Hi ha un procés paral·lel en què es crea una nova capa de la classe treballadora explicada pel color, que no havíem tingut mai. Una altra cosa és el relat ple de cofoisme de nosaltres mateixos, que ens ha fet oblidar que la major part de la migració va tenir mobilitat social ascendent, però ara ja no.

—Frase vostra: “Vox no està en contra de la immigració.”
—Ells estan per la selecció ètnica dels migrants, que és una cosa molt diferent. Per això diuen que els llatinoamericans no són com els altres. És un discurs colonial. El que no diuen és que, per a ells, no és el mateix un argentí blanquet que un dominicà. Aquest és un altre problema. Això que Vox fa aquí, ho fa el Partit de la Llibertat a Suècia: quins temps, aquells que venien els espanyols i els portuguesos i els italians, no com ara! Tots tenen les seves dèries. Una altra cosa és que parlen malament de la immigració. Vox va fent una propaganda activa entre la població llatinoamericana i entre la població gitana. I als gitanos els diuen “aquests catalans donaran totes les vostres feines als marroquins”, o que “el feminisme us eliminarà”…