El paper de la llista cívica

  • És important que els independentistes desencantats amb els partits tinguen una butlleta per a poder dipositar en les urnes d'unes eleccions que ja sembla segur que s'avançaran a l'estiu

Vicent Partal
18.01.2024 - 21:40
Actualització: 19.01.2024 - 07:31
VilaWeb

L’ANC va fer ahir un pas endavant en el projecte de la llista cívica, quan va explicar com el portaria a terme i va obrir una pàgina web en què els ciutadans podran indicar les seues preferències sobre qui n’hauria de formar part.

La veritat és que no podien esperar molt més. Després d’haver-ne parlat durant anys, ha arribat el moment de la concreció i una situació d’aquelles que en solem dir d’ara o mai.

Per una banda, perquè cada dia sembla més clar que les eleccions a la Generalitat es podrien avançar al juliol o al setembre d’enguany –una hipòtesi que sembla reforçar-se per l’anunci fet ahir que ERC proclamarà Pere Aragonès candidat dissabte mateix.

Té lògica. El govern i ERC passen hores molt baixes i estan preocupats pel desgast que els espera encara –la gestió de la sequera, per exemple, serà molt complicada i molesta. La realitat, que no es pot disfressar ni amb l’entusiasme dels mitjans públics i concertats, és que el govern actual de la Generalitat és la cosa més grisa i mediocre que podríem imaginar. No sap per on navega. I Junts ha sabut agafar-li la batuta a Madrid, de manera que aquesta setmana mateix fins i tot el CIS, generalment tan favorable a Esquerra, els posava –per primera vegada en anys– per sota de Junts en intenció de vot. A més, tothom sap que la tornada del president Puigdemont, si s’acompleix, tindrà un impacte electoral important.

En aquest context tan complicat, avançar les eleccions és una manera assenyada d’evitar una llarga agonia i de mirar d’esmortir la caiguda. Per a ERC, tal com estan les coses, no hi ha cap dubte que votar el febrer del 2025 seria molt pitjor que votar ara, posem per cas, el setembre d’enguany.

Aquesta situació acuita l’ANC, que no pot esperar-se més sense el perill de perdre el tren. Però cal dir que en una part del moviment també hi ha la sensació que el pacte de Junts amb el PSOE ha deixat sense espai públic l’unilateralisme, això que alguns anomenen “octubrisme”. Si fos el cas, podria passar que això ajudàs a resoldre un dels grans problemes que tenia la llista cívica –i que, malgrat tot, crec que continuarà tenint–, que és quanta de la gent que la podria votar, al mateix temps, no voldrà votar contra el president Puigdemont.

Dit tot això, el fet més important és recordar que si comparem les eleccions del 21 de desembre de 2017 amb les darreres eleccions espanyoles, tant Esquerra com Junts tenen més ex-votants que no votants. O que els resultats del Primer d’Octubre i del 21 de desembre de 2017 demostren estatísticament que hi ha un grup d’electors, gens negligible, que no havia votat mai fins llavors i que mai més no hi ha tornat.

Recuperar aquesta gent desencantada i que no es perda el seu vot, que no se n’amague la veu, sembla que seria la millor missió d’aquest quart espai independentista que l’ANC propugna. Però no hi ha manera de saber si és possible.

L’efervescència popular viscuda entre el 2014 i el 2019 ara no hi és, això és indiscutible, i l’ambient general del país no sembla prou reescalfat per a animar i encoratjar precisament la gent més exigent dins el moviment independentista, i per això mateix la més decebuda.

Siga com siga, estic convençut –i d’això, ahir, en van parlar a La tertúlia proscrita Josep Costa, Albano-Dante Fachin i Roger Español– que el fet important en aquest moment històric és que els independentistes cansats dels partits tradicionals puguen votar una candidatura. Que no es perden els seus vots. Que aquells que vulguen continuar confiant en els partits independentistes hi puguen confiar, però que hi haja també una veu intransigent i clara. Una veu que puga recordar al votant d’on venim. I que puga ajudar a impedir, si és que aconsegueix entrar al parlament, que el PSOE acapare el poder total, a banda i banda de la plaça de Sant Jaume i després de tot el mal que ha fet.

 

PS1. Sí. Ahir era dijous i hi havia La tertúlia proscrita, amb un convidat, Roger Español, que fa uns quants dies que va anunciar que tornaria la Creu de Sant Jordi a la Generalitat. Vegeu-la.

PS2. El Mot-li! ha tornat. Podeu tornar-hi a jugar en aquesta pàgina.

PS3. Esperança Camps ha entrevistat Àgueda Micó, diputada de Compromís al congrés espanyol. Es mostra molt dolguda amb el PSOE per la negativa d’incorporar el dret civil valencià a la reforma constitucional.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any