29.10.2025 - 21:40
|
Actualització: 29.10.2025 - 22:00
Hi ha alguna cosa profundament obscena en la geometria perfecta del dol oficial que ens van oferir ahir a València. Vam assistir a una representació mil·limètrica d’allò que el poder entén per compassió: files simètriques plenes de càrrecs polítics, gests mesurats escrupolosament, estudiats, assajats, paraules buides que ressonaven en aquella estranya nau espacial dissenyada per Calatrava com l’eco d’una humanitat absent. Tot fred. Tot calculat. Tot mort abans de nàixer.
El funeral d’estat per les víctimes de la gota freda va ser una coreografia impecable de la burocràcia en l’intent de domesticar el dolor popular. Cada autoritat al seu lloc, cada mirada al punt exacte de l’horitzó, cada silenci cronometrat amb la precisió d’un rellotge suís. Mazón, que fou humiliat i no actuà com el president de la Generalitat que encara –però sols a efectes oficials– és, va exhibir aquella màscara de gravetat estudiada que els polítics aprenen als manuals de gestió de crisis i que ahir era particularment vomitiva. Una performança cínica del penediment que ni sent ni ha sentit cap dia d’aquest any dolorós, una pantomima de la responsabilitat que encara avui eludeix, la responsabilitat dels seus assassinats.
Per sort, la veritat –aquesta força salvatge que no pot contenir cap protocol– va esclatar descontroladament a les cadires de les víctimes, cosa que revestí l’escena de dignitat. Els crits, els insults, la ràbia crua dels qui han perdut més d’allò que cap litúrgia, per més laica que siga, pot restituir, han esquinçat el vel de solemnitat postissa que volien que fos la imatge a ensenyar al món. Han cridat “assassí!” a l’assassí; han exigit una dimissió que s’havia d’haver presentat l’endemà mateix dels fets i no han acceptat de callar i seguir les normes. Per sort. En els seus mots carregats de fúria hi havia més sacralitat i més respecte pels morts que en totes les corones de flors institucionals. Els familiars que han increpat Mazón no han profanat res, com alguns escuders del PP han corregut a dir. Ben a l’inrevés: ells han dignificat l’acte amb la seua negativa a acceptar la farsa.
I hi hagué una bellesa terrible –d’aquelles que et fan pantaixar i plorar de dolor– en aquesta ruptura del guió. Mentre el Borbó –el mateix Borbó que va ser rebut a Paiporta amb fang llançat a la cara– i la resta de figurants feien veure que allò els importava, el dolor que no es deixa administrar, la ira que no accepta de ser protocol·litzada, la dignitat que refusa de ser coreografiada s’apoderava de la cerimònia. I no, els insults no eren de cap manera grollers; eren humans. I no, les amenaces no eren violència; eren justícia en estat pur, sense els ornaments de la retòrica institucional.
El funeral de València d’ahir, i jo me n’alegre, no serà recordat per les paraules buides sinó pel clam dels valents que no acceptaren de ser comparses en la representació. Perquè foren ells, els familiars indignats, els qui –a la trona o a les cadires– donaren al ritual la veritable dimensió: la del record que exigeix justícia, la de la memòria que no es pot permetre el luxe de perdonar, la del dolor que no es ven ni es deixa comprar.
Els morts de la gota freda, els 229 morts al nostre país i també els que van morir a Espanya i que ahir van ser recordats, mereixien aquest homenatge honest de la fúria que ahir es va viure. I els vius –nosaltres– necessitàvem aquest recordatori que som capaços de sentir, de cridar, de negar-nos a la domesticació i la instrumentalització del nostre dolor. Perquè en temps d’impostura institucionalitzada, la indignació és potser la forma més útil de pregària –si em permeteu que ho diga fent servir aquest símil solemnement religiós.
Per tot això, a tots els familiars de totes les víctimes, el meu agraïment més gran. I Mazón dimissió.
PS1. Esperança Camps va anar ahir al funeral d’estat per les víctimes i en féu aquesta crònica: “Les morts evitables”, el funeral d’estat també esdevé un crit contra Carlos Mazón.
PS2. Aquesta setmana continuem visitant els pobles afectats per rememorar què va passar, acompanyats dels seus habitants. Avui a Sedaví, amb Ferran Torrent: “Veus gent a qui ha canviat l’aspecte”.
PS3. Avui fa trenta anys del referèndum d’independència del Quebec, que es va perdre per tan sols 54.288 vots de diferència sobre més de 4,7 milions de vots. Fa poc que s’han desclassificat els documents interns del govern quebequès d’aquells mesos i això ens ofereix una visió molt interessant d’aquell moment històric, visió que crec que resulta especialment interessant per a nosaltres: “Trenta anys del referèndum del Quebec: els papers secrets del govern Parizeau expliquen com es va preparar la ruptura amb el Canadà”.
PS4. Jordi Amat fa anys que vol reescriure la història de Catalunya a favor dels seus. Ot Bou l’ha entrevistat i no és cap sorpresa, però afirma que les condicions que van fer possible el procés ja no hi són.
PS5. Tots aquests continguts, que trobareu solament a VilaWeb, i tants altres són possibles gràcies al suport dels nostres subscriptors. Ells fan que tots pugueu llegir la nostra feina sense murs de pagament, amb accés obert. Però en necessitem més per a garantir la supervivència del diari a llarg termini i per a encarar els nous projectes –com l’edició de llibres o l’augment significatiu de la producció de vídeos. Per això us demanem que us feu subscriptors del diari o, si més no, que feu una donació única i sense cap més compromís.
