29.10.2025 - 21:40
El 30 d’octubre de 1995 el govern quebequès va ser a un pas de proclamar un estat propi: el “sí” a la independència del Quebec va perdre el referèndum d’autodetermincació per tan sols 54.288 vots de diferència i amb una participació del 93,5%. Els documents interns del consell de ministres de Jacques Parizeau, ara desclassificats i analitzats per Radio Canada, mostren la determinació, els dubtes i les maniobres que van marcar aquell any d’intents per a fer del Quebec una nació lliure i poden ser una lliçó interessant per al cas català.
El 30 d’octubre de 1995, avui fa trenta anys, el Quebec va votar si volia esdevenir un estat independent. La pregunta demanava als electors si acceptaven que el Quebec “esdevingués sobirà, després d’oferir formalment al Canadà un nou partenariat econòmic i polític”, d’acord amb el projecte de llei sobre el futur del Quebec i amb l’entesa signada el 12 de juny de 1995. El resultat fou un frec a frec històric: el “no” a la independència es va imposar amb el 50,58% dels vots, contra el 49,42% del “sí”, una diferència de només 54.288 vots, amb més de 4,7 milions de vots emesos.
Tres dies abans, els federalistes havien organitzat a Mont-real una demostració multitudinària en favor de la unitat del Canadà, amb milers de persones vingudes de fora i vols subvencionats que el govern quebequès va denunciar com a despesa il·legal de la campanya del “no”. Aquella nit, derrotat per menys d’un punt, el primer ministre, Jacques Parizeau, va atribuir la desfeta a “els diners i els vots ètnics”, una frase que li va portar crítiques duríssimes fins i tot dins el moviment sobiranista, i l’endemà va anunciar que deixaria el càrrec.
La sacsejada del 1995 va marcar tota la política posterior. A Òttawa, el primer ministre federal Jean Chrétien va impulsar la llei de la claredat (llei C-20), aprovada el 2000, que estableix que cap província no pot separar-se unilateralment i que qualsevol altre referèndum d’independència necessitaria una “pregunta clara” i una “majoria clara” abans d’obrir una negociació de secessió.
Al Quebec, la resposta va arribar amb la coneguda llei 99, que reivindica el dret del poble quebequès d’autodeterminar-se i fixa que, en un referèndum, n’hi ha prou amb el 50% més un vot per a legitimar la proclamació de la sobirania.
Trenta anys després, aquell 30 d’octubre continua essent un moment fundacional: per als sobiranistes quebequesos, que ara tornen a veure les expectatives electorals a dalt de tot i a prop, per tant, la possibilitat d’un nou referèndum.
Els papers interns del govern Parizeau
Radio Canadà ha tingut accés als registres interns del consell de ministres de Jacques Parizeau entre el setembre del 1994 i l’octubre del 1995: una seixantena de reunions, parcialment desclassificades aquests darrers anys, que permeten d’entendre de quina manera va planificar el referèndum el govern quebequès i com en calibrava els riscs. Aquests documents, analitzats amb l’historiador Éric Bédard –aleshores president del Comitè Nacional de Joves del Partit Quebequès (PQ)–, dibuixen cinc fases, que van de la determinació inicial fins al darrer esprint, abans del 30 d’octubre.
1. Determinats, però prudents (tardor del 1994)
El 12 de setembre de 1994, el Partit Quebequès guanya les eleccions amb el 44,8% dels vots, contra el 44,4% dels liberals federalistes encapçalats per Daniel Johnson. Jacques Parizeau deixa clar, ja a la primera reunió formal del seu consell de ministres, el 28 de setembre, que la raó de ser del govern és fer –i guanyar– el referèndum sobre la sobirania. Demana als consellers que treballin amb tota l’energia disponible per arribar-hi aviat.
Però alhora apareix la prudència. Ministres veterans. com Bernard Landry i François Gendron, adverteixen que una altra derrota seria “catastròfica” per al moviment sobiranista. Proposen un calendari de vuit mesos a deu, però també un “botó de desacceleració” si les enquestes no acompanyen. Landry arriba a comparar el risc de fixar una data prematura amb “una brigada lleugera exterminada a Crimea en vint minuts per la irresponsabilitat dels comandaments”, una manera de dir que no es volen immolar.
Ja de bon començament també es dissenya la cooperació amb el Bloc Quebequès de Lucien Bouchard, que aquell any ha esdevingut cap de l’oposició oficial al parlament federal d’Òttawa (el Partit Quebequès no es presenta a les eleccions federals), i amb els principals actors socials. L’objectiu és construir un front del “sí” més ampli que el sol govern del PQ.
2. El dubte s’aferma (començament del 1995)
A principi del 1995 el govern activa comissions regionals i sectorials –joves, gent gran– per debatre el futur polític del Quebec i socialitzar l’“avantprojecte de llei sobre la sobirania” presentat al desembre. Però els liberals boicoten els treballs i l’ambient al govern s’enfosqueix: el ministre de Justícia, Paul Bégin, alerta que les retallades pressupostàries que es preparen poden fer mal a la campanya del “sí”. Hi ha por que el malestar social erosioni el suport a la independència.
Les enquestes no hi ajuden: alguns sondatges públics indicaven un suport a la sobirania entorn del 40%-45%, cosa que va caure com una galleda d’aigua freda entre els militants, que venien d’anys de creixement del nacionalisme, després del fracàs de l’acord del llac Meech (1990) i del rebuig, en referèndum, de l’acord de Charlottetown (1992), dues temptatives d’augmentar els poders del Quebec dins el Canadà.
Aquells mesos hi havia, a més, un factor humà: Lucien Bouchard, líder del Bloc i figura carismàtica del sobiranisme, és ingressat d’urgència amb una infecció coneguda com a bacteri “menjacarns” i li acaben amputant la cama esquerra el primer de desembre de 1994. Segons que recorda Éric Bédard, tot el moviment és “sacsejat i commocionat” perquè Bouchard és vist com una veu indispensable per a convèncer els indecisos.
3. L’oferta de partenariat (primavera del 1995)
L’abril del 1995 esclata un debat estratègic que marcarà tota la resta: fins llavors Parizeau volia un referèndum de ruptura neta –un “sí” equivaldria a proclamar la sobirania, punt final–, però Bouchard defensa de vincular la independència a una oferta de partenariat econòmic i polític amb el Canadà, per suavitzar la situació i convèncer els moderats.
El 7 de juny de 1995 el govern del PQ, el Bloc Quebequès i l’Acció Democràtica del Quebec (ADQ) de Mario Dumont tanquen una entesa: si guanya el “sí”, el Quebec es declararà sobirà, però abans proposa formalment al Canadà un acord de partenariat econòmic i polític, amb una negociació d’una durada màxima d’un any. Aquesta entesa tripartida obliga Parizeau a reformular la pregunta del referèndum i, sobretot, li dóna aire per a ajornar la votació fins a la tardor. Els ministres respiren: necessiten temps.
Dins el govern es pren una decisió clau: tota l’acció legislativa que no sigui urgent resta en suspens. Parizeau diu que, d’ara endavant, el referèndum va “primer de tot”.
4. La pregunta i la data (estiu del 1995)
A l’estiu, les xifres internes semblen millorar. Segons un sondatge encarregat pel Bloc, un 55,2% dels enquestats veuen amb bons ulls el partenariat amb el Canadà que proposa el bloc del “sí”. Però el govern detecta punts febles: les dones i l’àrea de la ciutat de Quebec continuen més refractàries a la sobirania, i a dins mateix del consell hi ha qui avisa que aquest partenariat potser no existirà mai i que no convé prometre allò que Òttawa no vol ni sentir anomenar.
El 6 de setembre Parizeau reuneix els ministres i els fa triar entre quatre redaccions possibles de la pregunta. L’endemà la presenta solemnement a l’Assemblea Nacional: “Accepteu que el Quebec esdevingui sobirà, després d’haver ofert formalment al Canadà un nou partenariat econòmic i polític…?”. L’11 de setembre fixa la data del referèndum, que es farà el 30 d’octubre. A partir d’aquell moment, tots els ministres són mobilitzats a temps complet per a la campanya del “sí”.
Alhora, dins del moviment sobiranista bull un altre debat: com seria el nou estat? El Comitè Nacional de Joves del PQ redacta fins i tot un esborrany de constitució que preveu, entre més coses, una Cambra de les Regions com a segona cambra territorial. Segons que explica Éric Bédard, el projecte tenia el vist-i-plau personal de Parizeau, però al setembre el cap de gabinet del primer ministre, Jean Royer, ordena d’aturar-lo i de “guardar-lo a la prestatgeria” per evitar distraccions. El missatge és clar: ara no toca imaginar el país, toca guanyar el referèndum.
5. L’esprint final (tardor del 1995)
La campanya oficial comença el primer d’octubre, però els primers dies són durs per al “sí”. Parizeau es queixa que la premsa insisteix a desacreditar la sobirania i que a les conferències de premsa “el 75% de les preguntes són en anglès”, cosa que ell interpreta com una hostilitat manifesta. El govern veu clar que els empresaris donen suport al “no” i que el vot anglòfon i allò que en diuen “al·lòfon” –comunitats d’origen immigrant que no tenen el francès com a primera llengua– es decanta gairebé en bloc contra la independència.
L’equip detecta, sobretot, una distància entre homes i dones francòfons: segons les enquestes internes, hi ha catorze punts de diferència d’intenció de vot entre uns i altres, i això pot decantar definitivament el resultat. La consellera Louise Harel diu que si les dones francòfones voten “sí” en la mateixa proporció que els homes francòfons, la victòria és assegurada. El ministre Guy Chevrette ho resumeix així: “El camp del ‘sí’ és a la recerca d’una espurna.”
L’espurna arriba quan Parizeau designa públicament Lucien Bouchard com a cap negociador del Quebec independent. El gest és vist pels ministres com un acte d’abdicació personal de Parizeau en favor de la figura més popular del sobiranisme. Les enquestes, diuen, comencen a girar i dins el govern es comença a parlar d’una possible victòria. “El vent ha girat”, constata Bernard Landry l’11 d’octubre.
Els últims dies són d’alt voltatge. Òttawa treu tota l’artilleria: el primer ministre federal, Jean Chrétien, fa una al·locució solemne i es convoca el gran míting unionista del 27 d’octubre a Mont-real –el love-in–, amb dirigents de tot el Canadà i una escenografia calculada per a fer entendre que el Quebec no serà mai independent. El govern quebequès ho denuncia com una ingerència il·legal i fins i tot alerta d’un risc de violència, que finalment no es produeix.
Però el 30 d’octubre a la nit arriba el cop: el “sí”’ perd per un marge mínim d’1,16 punts. Parizeau surt davant els seus partidaris i diu que la derrota s’explica “bàsicament pels diners i els vots ètnics”. La frase li esclata a les mans. L’endemà anuncia que plega.
L’endemà de la derrota
La reunió del consell de ministres del primer de novembre de 1995 no és tan fúnebre com podria semblar. Segons les actes, molts consellers insisteixen que el “sí” ha guanyat entre els francòfons –més del 60%– i que la independència “és qüestió de temps”. Pauline Marois diu literalment que la sobirania arribarà aviat. Alguns altres alerten que ara vindrà el contraatac federal.
Aquest contraatac serà ràpid i contundent. Els anys següents, el govern canadenc porta el cas de la secessió quebequesa al Tribunal Suprem i el 2000 adopta la llei de claredat, que es reserva el dret de validar tant la pregunta d’un futur referèndum com el llindar de la majoria. El govern del Quebec respon amb la llei 99, que reivindica el dret de decidir i consagra el “50% més un”.
Trenta anys després, el record encara pesa. Per al sobiranisme quebequès, el 1995 continua essent la prova que la independència no era cap fantasia i que pot ser una possibilitat imminent. I per al govern canadenc aquell vespre del 30 d’octubre de 1995 continua essent la prova què la unitat federal penja d’un fil molt més prim que no sembla.
