Fem una visita a l’exposició La cuina de Picasso, al Museu Picasso de Barcelona, dedicada a la relació que l’artista va establir amb la cuina, els utensilis per cuinar i els aliments, al llarg de la seva obra. I és que hi són sempre: la cuina com a espai per menjar i per treballar, els bars, els bodegons, els utensilis com a motor de creació… És un festí, tota una celebració aquesta mostra.

Amb dos petits llenç, oli sobre fusta, s’obre l’exposició. Els ha pintat un jove Picasso de tretze anys, l’estiu de 1895, a la seva Màlaga natal. La família ve de la Corunya i aquella tardor s’instal·larà a Barcelona. El seu pare és professor de pintura i canvia la plaça de belles arts de la ciutat gallega per una plaça a la Llotja de Barcelona. Aquell estiu els Ruiz Picasso el passen a la casa d’en Salvador, germà del pare de Picasso. I el noi, que ja despunta en l’expressió plàstica, pinta dos petits quadrets d’una cuina rústica, segurament la de l’oncle.

Una d’aquestes dues pintures mostra un pany de paret amb una lleixa plena de gibrells de ceràmica. Recorda una gran fotografia reproduïda en un pany de paret de la sala inicial de l’exposició, que distribueix les deu sales i àmbits on s’exposen les 180 peces de la mostra. En aquesta fotografia es veu Picasso, a l’època de maduresa, aguantant una gran branca de palmera seca i al darrere té una lleixa plena d’olletes de fang amb dues nanses, totes pintades per ell.

Continuem per la primera sala, que s’ha titulat ‘La cuina catalana’, per submergir-nos en l’ambient de la Barcelona modernista, la dels Quatre Gats,i d’altres restaurants i tavernes, que eren l’espai de tertúlia, de la bohèmia, dels artistes, que tant agradava i freqüentava Picasso.

L’exposició té la gràcia de seguir un cert ordre cronològic, tot i que cada sala se centra en un element temàtic vinculat amb el món de la cuina i del menjar. I així, la segona sala, ‘La cuina cubista’, introdueix els bodegons, que apareixeran en tot el recorregit, però que en l’època del cubisme prenen una rellevància especial. Perquè tal com s’explica, la iconografia cubista va néixer al bar i a la cuina i a partir d’objectes de la vida quotidiana: una cullera, un got d’absenta, una ampolla d’Anís del Mono o una ampolla de vi. En destaquen dos quadres que van de costat: L’ampolla de vi (1926) i Gran natura morta (1918), aquesta última presidida per una ampolla de xampany.

I, efectivament, els estris de cuina centren l’atenció del següent espai, perquè per a Picasso aquests objectes són vehicles del seu pensament: ‘Picasso afirma la poètica de la vida quotidiana en allò que té de més ordinari.’ I es mostren dues peces escultòriques impactants.

La construcció de l’abstracció des dels objectes dóna pas a l’espai més sorprenent de l’exposició, l’àmbit titulat ‘Les paraules de la cuina’. S’ofereix una versió videogràfica de la peça teatral més destacada que va escriure Picasso, El desig atrapat per la cua. És una obra de tall surrealista que l’artista va escriure el 1941 en plena Segona Guerra Mundial. Picasso, l’artista ‘degenerat’ autor del Guernica, ha de ser discret en el si d’una França ocupada pel nazisme. Els recursos són limitat i per això escriu més que en cap altre època. La peça mostra el somni de l’abundància en una realitat plena de privacions, la història penosa d’un gran peu delerós de menjar i de sexe i d’un futur més venturós.

En la sala de ‘Les paraules de la cuina’ també es poden llegir alguns fragments de poemes de Picasso que fan referència a ingredients culinaris, les seves olors i sabors i colors: «Per exemple, en aquesta tela hi he pintat un manat de porros, oi? Doncs voldria que se sentís l’olor del porro.» (1945). Un altre: «Si la vida cuina a la gran sala de festes / amb olor de col la seva olla d’esperances.» (1926)

«Fins i tot una cassola pot cridar!» diu Picasso. I és aquest crit que ens condueix per la cinquena sala, on continua la ‘Cuina i penúria en temps de guerra’. Hi trobem obres impactants com la Natura morta de les cireres (1943), quina meravella de plat de cireres, o el Nen amb llagosta (1941). En aquest espai també s’explica la història d’un altre restaurant important en la vida de Picasso, Le catalan, instal·lat a Royan, que regentava un català, l’Arnau, i que era el lloc habitual on menjava Picasso en aquella època bèl·lica.

‘Nen amb llagosta’ (1941). Foto: ACN.

Després de la guerra torna la joia de viure, que tan bé explica Rafael Alberti en el llibre Picasso Antibes la Joie de vivre. I que Picasso reflecteix en la vivor dels colors dels seus quadres, i els fruits de mar que captura i l’humor que li ha tornat i que mostra ben explícit en el llenç que es diu Toritos fritos i que conté una dedicatòria: «Aquí te mando querido Paco un buen plato de toritos fritos para que se los coma Currito el dia de su santo, con un vaso de Valdepeñas y un porrón del Priorat.» (1957).

A partir del 1946, Picasso s’instal·la a Vallauris i comença a aprendre la tècnica ceràmica i a fer peces de fang. Aquestes peces prenen un gran protagonisme a partir d’ara en l’exposició, juntament amb les fotos de David Douglas Duncan. També un altre àmbit recordarà que Picasso va treballar altres tècniques com l’estampa, el gravat i la litografia.

Un espai dels que queda a la retina és el dedicat al diàleg que Picasso va establir amb el quadre de Manet, Dejeuner sur l’herbe i les variacions que en va fer.

L’exposició s’acaba amb una única peça, que, amb voluntat circular, enllaça amb la primera obra del recorregut, amb la qual hem començat. Perquè la darrera peça es titula La cuina i és de l’any 1948. I s’explica al visitant que la cuina és l’espai allà on es menja i on s’allotgen els records d’infantesa. I s’afirma: «Els plats de ceràmica que guarneixen les parets suggereixen l’espai de la cuina actual i permeten condensar en el seu esperit la de la seva infantesa a Màlaga.»

Perquè com escriu el director del Museu Picasso, Emmanuel Guigon: «…Els menjars, els atuells i els àmbits relacionats amb la cuina tenen un gran poder d’evocació o d’associació. L’acte mateix d’alimentar-se i de pair és una metàfora per a un creador. Per mitjà del que és comestible i fins i tot del que és incomestible, hi ha la feliç possibilitat de menjar-se el món. Picasso posseeix aquesta apetència pel món i el concret fins a l’extrem de clavar-hi queixalada: «ja no puc més d’aquest miracle que és no saber res en aquest món i no haver après sinó a voler les coses i menjar-me-les vives!».»

Un cop acabada l’exposició, encara es poden visitar dues sales de la planta baixa del museu, que són obertes a tothom i gratuïtes. En una, el museu fa el vincle amb el geni dels fogons contemporani, Ferran Adrià, que es pregunta què és la cuina? I on podem veure alguns fragments d’una entrevista amb l’artista britànic Richard Hamilton, que va conèixer bé i admirar la cuina del Bulli. L’altra saleta projecta el poema El passeig de Picasso, de Jacques Prévert, recitat per Yves Montand, sobre una poma pintada per Picasso. I per aprofundir el coneixement de l’obra de Picasso des d’aquesta litectura temàtica i espaial que es proposa, el catàleg n’és una peça imprescindible.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb