Sóc a la casa del llac, un somni fet realitat fa mig segle per uns joves bombers. Uns pares joves, uns jueus joves de Nova York, fa cinquanta anys van construir 260 cases al voltant d’un llac perquè els fills, i les famílies, poguessin passar unes vacances laiques a una horeta de cotxe de Nova York. Famílies com les de Carole King. De petit, passava les vacances a la casa dels avis del Pirineu i ara duc els fills a la casa dels avis nord-americans del llac. Infantesa i paradís.

Com va fer el meu pare abans de mi, i com segurament deuen haver fet d’una manera inconscient, involuntària, molts i molts dels lectors mascles d’aquest article, i seguint, com qui no vol la casa, dic la cosa, el model català de reproducció descrit per Anna Cabré, resulta que m’he ajuntat amb una dona que és una mica més benestant que no pas jo. Per tant, la casa del llac és més gran, més espaiosa, que no la casa del Pirineu. D’aquí ve l’expressió ‘estar com a cal sogre’, que vol dir trobar-s’hi còmodament, ben atès i amb benestar. Perquè els catalans es busquen un sogre que els faci pujar escala social amunt.

Sabates grogues a l’escambell, net i prou descansat, estiro les cames una mica per donar més espai a les grans pàgines del New York Times. Sóc la viva estampa de ser com a cal sogre. Alexa, aquest altaveu monstruós (ideat per a escoltar-nos i espiar-nos, no solament servir-nos), que aquí tenen en un prestatge, és un petit diable que s’activa quan el crides pel nom: Alexa, posa una cançó de Carole King. I ho fa. Alexa, aconsegueix-me a internet entrades de teatre. I ho fa. Alexa, quin oratge farà demà? I ho diu. Tot i que tenim aquest altaveu connectat a internet en silenci, ens espia igualment totes les converses que tenim (com, si no, es pot activar quan diem ‘Alexa’?).

Mentre familiars i amics parlen amb ironia de la paradoxal situació del Tribunal Suprem dels Estats Unit, institució governada tradicionalment per una majoria de jutges catòlics en un país de protestants, amb totes les implicacions morals i polítiques que això té, tres històries del New York Times m’abstreuen, em diverteixen i m’aïllen.

Lake City és una petita ciutat de Califòrnia que ha pagat 460.000 dòlars a uns pirates informàtics que havien infectat els ordinadors de tot l’ajuntament i d’una part de la ciutat. O pagaven o l’ajuntament es quedava sense informàtica i els telèfons sense funcionar. És la segona ciutat en pocs dies que s’hi troba: Riviera Beach va pagar 600.000 dòlars pel mateix motiu. El rescat es paga amb bitcoins, moneda electrònica que no deixa traces. En tots dos casos una assegurança cobreix la majoria dels costos perquè, segons que afirma un expert al final de l’article, aquesta pràctica ja fa anys que afecta moltes empreses privades i no és fins ara que comença a passar al sector públic.

La segona notícia parla sobre les dades d’audiència del primer debat televisat entre els candidats del Partit Demòcrata d’aquesta setmana. El Partit Demòcrata cerca el rival de Donald Trump. El primer debat es va fer a Miami i el van seguir uns 15 milions d’espectadors. 14,4 en anglès, i uns 700.000 en doblatge castellà, un 5% de l’audiència. És a dir, els latinos cada cop són més, als Estats Units, però no acaben de fer servir el castellà. Passen a l’anglès, sobretot a la tercera generació.

Per últim miro un TED Talk sobre errors relatius a dones i sexe. En concret, sobre la suposada manca d’interès femení pel sexe ocasional, atribuïda a la biologia de les dones, suposadament més inclinades als afectes i als lligams estables i refractàries al clau d’una nit. Quantes falsedats, Déu meu, s’han hagut d’empassar. En fi. Segons el TED Talk, el sexe ocasional potser no agrada a les dones, però no pas per factors biològics, sinó culturals i socials. Per exemple, la mala reputació que d’un clau ocasional pot seguir-se’n –per a elles, no pas per a ells. Això fa que hi siguin més refractàries. No pas per biologia.

Per últim, torno al diari per recuperar un bon article sobre el gerrymandering (canviar els límits dels districtes electorals perquè un partit pugui guanyar més vots), pràctica que als Estats Units pot fer furor des que el Tribunal Suprem acaba de declarar que els jutges no la podien tocar. I acabo pensant, amb la mirada perduda al llac, que una de les coses que em cansa sobiranament d’Enric Juliana, Ada Colau, Pedro Sánchez o Ciutadans és de no poder aprofundir gaire en els debats que realment m’interessen (pirates informàtics, robotització de les societats, alliberament mental de les dones, poder dels religiosos), obligat a haver de superar aquesta edat mitjana de la inquisició hispana en què ells, gairebé més que no el PP, ens tenen agafats. Tanta insistència a mantenir unit un estat que reprimeix per aconseguir-ho, ens distreu de grans debats occidentals que amb prou feines tenim, enfeinats com estem en alliberar-nos del jou autoritari, que falta ens fa.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb