19.01.2025 - 21:50
|
Actualització: 19.01.2025 - 22:03
El Consell de la República Catalana ha anunciat eleccions a la presidència i això sembla que ha revifat un organisme que era al punt per a cantar-li les absoltes –com jo mateix havia fet fa unes quantes setmanes. Sol passar.
Dos candidats, Toni Comín i Jordi Domingo, ja han anunciat la seua intenció de competir. I, segons les meues fonts, un tercer candidat es presentarà aquesta setmana, acotxat per algunes seccions locals del Consell. No es pot descartar que hi haja algun candidat més al final, però tampoc no sembla que hi haja d’haver més sorpreses.
Serà molt interessant veure què proposen els diferents candidats. Jordi Domingo ja ha estat entrevistat ací, a VilaWeb; també entrevistarem Toni Comín aquesta setmana i la nostra intenció seria entrevistar el tercer candidat si finalment es proclama. En el moment de confusió evident que viu aquesta institució, qualsevol clarificació serà benvinguda.
Però més enllà dels noms, crec que tots hem de ser conscients que allò que importa en realitat és el projecte. Allò que importa de debò és si es pot reflotar i rellançar la que, de fet, és l’única institució nascuda de la legalitat creada el 27 d’octubre de 2017, arran de la proclamació de la independència de Catalunya pel parlament.
I en aquesta línia és decisiu no perdre de vista aquest fet primordial, que en realitat n’és el fonament i hauria de ser la guia de tota la seua acció. El Consell de la República té, pel seu naixement, aquesta marca única, que el converteix en un instrument privilegiat per a la nació catalana, únic i irrepetible, si se’l sap conduir bé i si s’ocupa del que s’ha d’ocupar.
Perquè el Consell no és, no hauria de ser, una organització antirepressiva –encara que el fet de ser fora de l’estat espanyol li faça jugar un paper clau en aquest terreny que no ha de descuidar.
Perquè tampoc no és un moviment polític de masses, com l’ANC, i encara menys un partit –tot i que el nombre d’afiliats, si mai arribem a saber quin és de veritat, li dóna molta força, evidentment.
Perquè no solament és un instrument d’internacionalització –encara que ho hauria de ser de manera privilegiada, com a representació del conjunt de l’independentisme, com a govern provisional, per dir-ho en la formulació diplomàtica clàssica, una mica a l’estil de l’Administració Central Tibetana a l’Índia.
De fet, el Consell de la República Catalana té en el Congrés d’Estònia un precedent històric clau, el significat del qual vam explicar en aquest article publicat a VilaWeb l’any 2018. I també té en el precedent estonià del “passaport Rumessen” una tasca fonamental d’autoorganització de la nació, que vam explicar en aquest altre article de l’any 2021 i que dissortadament, tot i que es va començar a fer, ha acabat bastant arraconat.
En definitiva, la peça clau que dóna, o donaria, un sentit i una importància al Consell de la República és ser l’eina d’autoorganització dels catalans nacionals, al marge dels estats espanyol i francès. Solament això. Qualsevol altra cosa el fa irrellevant o innecessari.
I la sort és que és en aquest terreny precisament on hi ha molt de camp per a córrer. Especialment, gràcies a les possibilitats de la tecnologia del segle XXI, possibilitats que els estonians haurien volgut tenir a l’abast en el seu moment. De fet, la creació de la identitat digital i la capacitat per a convocar eleccions i referèndums –dues coses que el Consell ja ha fet servir, però fins ara de manera tímida i a vegades desconcertant– són els elements decisius sobre els quals podria assentar-se –i hauria de fer-ho– el futur, no solament de la institució, sinó fins i tot del país o, si més no, del moviment independentista.
Perquè al capdavall el dilema és molt simple: o s’apuntala la monarquia corrupta i degenerada de Felipe VI i tot allò que representa, o es comença a explorar què significa bastir una república democràtica de persones lliures al segle XXI, emparats en la tecnologia i en la democràcia radical.
I amb un Consell de la República funcionant a ple rendiment en l’espai lliure europeu, l’autogovern de Catalunya ja no es podria definir mai més com un procés vinculat i derivat exclusivament de la institucionalització espanyola. Ans al contrari, proclamaríem internacionalment una legalitat confrontada a la d’aquells que administren encara el nostre territori, gràcies a l’ús que van fer –i fan– de la violència.
Deixeu-me aclarir, finalment, perquè no hi haja equívocs, que tot això que explique ja era en les beceroles del Consell, tal com va explicar molt bé el president Puigdemont en aquesta entrevista feta a Brussel·les l’11 de desembre de 2018. Potser hem perdut massa anys en dubtes i giragonses, però per a fer les coses bé sempre hi som a temps.
PS1. Allò tan pesat que Lenin definia com a social-xovinisme ha tornat a escena arran de la cerimònia de lliurament dels premis Gaudí. Txell Partal en parla, amb contundència, en aquest article: I si ho deixem estar, això de xarnegos i burgesos?
PS2. Parlant d’això, avui us oferim un article de Xavier Ferré, amb la col·laboració de Ferran Lupescu, que avisa de com les llibreries s’omplin desvergonyidament de pamflets històrics espanyolistes. El gaudireu segur: Cinc minuts d’immersió en l’espanyoleria: història, consens i nacionalització.
PS3. Continuem parlant de llengua: el conseller José Antonio Rovira tira endavant amb la consulta sobre la llengua vehicular de l’ensenyament a les escoles, que ha posat en peu de guerra tota la comunitat educativa. Laura Escartí ha parlat amb la portaveu de Famílies pel Valencià, Núria Cerveró: “Els xiquets no entenen per què no poden estudiar en valencià”.
PS4. Donald Trump avui prendrà possessió del càrrec de president dels Estats Units. Blai Avià ens explica des d’aquell país les claus de la cerimònia que podrem viure en directe. Retorn triomfal a la Casa Blanca: les claus de la presa de possessió de Trump.
PS5. Xavier Montanyà ens parla en la seua columna setmanal del darrer llibre de Samir Naïr, Europa encadenada. Un llibre que exposa a la llum pública moltes de les incongruències internes, externes i de funcionament de la UE per a definir l’estat de paràlisi europea actual en un món en plena ebullició: Europa, captiva i paralitzada pel neoliberalisme mundial.
PS6. Tot això, i molt més, us ho podem oferir en obert i lliurement gràcies a la generositat dels vint-i-cinc mil subscriptors de VilaWeb. Si encara no sou subscriptors, i podeu fer-vos-en, us demanem que ens ajudeu clicant ací.
