Cinc minuts d’immersió en l’espanyoleria: història, consens i nacionalització

  • L'espanyolisme ha desfermat una autèntica contraofensiva a timbal batent, en el camp historiogràfic, com en tots els altres

VilaWeb
Espanyolisme en una llibreria cèntrica de Barcelona (fotografia: Ferran Lupescu).
19.01.2025 - 21:40
Actualització: 20.01.2025 - 20:40

Com és ben sabut, “historiografia espanyola” tendeix a coincidir amb “espanyolisme historiogràfic”, en termes de constant històrica. Però avui dia s’ha desfermat una autèntica (contra)ofensiva de l’espanyolisme a timbal batent, en el camp historiogràfic, com en tots els altres. I per constatar-ho, només cal passar cinc minuts en una llibreria cèntrica de Barcelona; les fotografies adjuntes en són testimoni. L’historiador Xavier Ferré ens en treu l’entrellat. Despertem-nos!

 

La contraofensiva política espanyolista al Principat en comporta, és clar, una d’ideològica. No haver culminat la proclamació de la República Catalana l’octubre del 2017 ha anat deixatant una reorganització d’agents socials, econòmics, culturals –acadèmics i mediàtics– i polítics en llocs de direcció de la vida del país. Alguns retrocessos potser es podrien haver evitat, però el que no hauria de palesar-se és un reflux en el combat intel·lectual.

L’influx espanyolitzador compta amb el relat historiogràfic com a funció directiva fonamental. Socialitzar, projectar un marc polític i simbòlic –sentimental, per què no dir-ho– entre altres connacionals ha estat secularment, i és, un fet modulat segons conjuntures de poder –espanyol i autonòmic– a l’ús. Mancomunar una “comunitat imaginada” en termes d’historicitat és un objectiu primigeni en la formació i continuïtat de qualsevol estat que es vulgui nacional. I, en aquest sentit, el projecte de “estat nacional” espanyol no és un projecte acabat perquè no compta amb el consens d’historiadors de països ibèrics que aposten per un relat nacional alternatiu adscrit a les seves respectives comunitats nacionals. Som davant d’Espanya com a nació inventada, i, doncs, el projecte final és legitimar una nació hegemònica (l’anhelat model francès) per regularitzar una situació de dependència política vers les nacions peninsulars sense estat.

Les fotos adjuntes de Ferran Lupescu testimonien, a l’atzar i a tall d’exemple (n’hi ha molts més) els títols d’una sèrie d’estudis historiogràfics exposats en una llibreria cèntrica de Barcelona (què es visibilitza i no es visibilitza en un establiment cultural?): el politòleg Alan Barroso, Patria digna: la España que intentaban robarnos (9a edició!); el medievalista Rafael Sanchez Saus, Historia de la nación espanyola: una huella milenaria: de Tartesos a la Constitución de Cádiz; l’arquitecte Javier Rubio Donzé, España contra su leyenda negra: textos, agravios y discursos (3a edició); els periodistes Iñaki Ellakuria i Pablo Planas, Puigdemont: el integrista que pudo romper España; l’analista argentí Marcelo Gullo Omodeo, Madre patria (18a edició!); l’acadèmic José Maria Marco (que del PSOE passà a Vox), Historia patriótica de España (3a edició); Los historiadores hablan: entrevistas sobre historia e hispanismo; l’economista anglès Michael Reid, España.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Fotografia: Ferran Lupescu.
Fotografia: Ferran Lupescu.
Fotografia: Ferran Lupescu.
Fotografia: Ferran Lupescu.

És tan sols un exemple –amb independència dels corrents metodològics (la metodologia és, en part, ideologia) a què cada autor esmentat pot adscriure’s– de l’ofensiva ideològica a què em referia adés. Pel títol d’alguns volums ens podem fer una idea de quines són les matèries que més criden l’atenció a aquests historiadors: des de la història mil·lenària d’una nació hipotètica, la tendència emergent desmitificadora de l’“Espanya negra”; l’al·lusió a la màtria (“Madre España”), fins a una interpretació historicopolítica, com a mínim esbiaixada, del president Puigdemont com a “integrista” (Ellakuria està vinculat a El Mundo i a La Vanguardia). O aqueixa coberta de Patria digna, que ja ho diu tot: el franquisme segrestà l’espanyolitat i la identificà amb la cosa carca, però en realitat la Nació Espanyola és patrimoni del poble, és un paradigma de modernitat i de democràcia avançada que ens enorgulleix perquè som els més guapos, etc., etc. En conjunt, l’elenc de referències aportat és significatiu pel que fa a la motivació política de la història, car el fil històric és indestriable de la lluita pel poder: voler aconseguir que cada “ciutadà espanyol”, també català, segons l’orientació dels casos esmentats, participi d’un denominador comú –d’un relat identificador– a l’hora de tenir una imatge i una concepció dels episodis i conjuntures bàsics que han constituït el “seu” país i la seva entitat com a subjecte polític: la seva entitat com a ciutadà.

Dit això, i per acabar, voldria afegir dues postil·les. La primera: algú hauria d’elaborar un balanç historiogràfic detallat de la tipologia “Història d’Espanya” tot i delimitar-ne la personalitat ideològica de l’autor en qüestió, matriu historiogràfica a què pertany (com se’n “tradueix” el codi polític en clau de fil narratiu) i context cultural-polític en què apareix l’obra o el projecte. És una recerca efectuada en algunes ocasions, però restringida en àmbits educatius a l’hora de denunciar l’absència de la “Història de Catalunya” (i dels catalans) com a matèria. Ben segur que si es dugués a terme aquesta línia de treball hom podria concloure que el fil conductor de la gran majoria de treballs entorn de la història dels espanyols vindria aconduïda pel nacionalisme –i patriotisme– d’estat, és a dir, pel nacionalisme espanyol. Ja se sap. Perquè, segons l’estat, el que cal són ciutadans identificats amb una nació. Cal “fabricar”, doncs, espanyolitat; cal “fabricar” espanyols. Per aquest motiu, una història d’Espanya comprèn, en una dimensió o una altra, un patriotisme difús.

La segona qüestió comporta establir una anàlisi comparativa entre, d’una banda, obres que fan referència a la història de la societat espanyola, i, de l’altra, la línia de publicació/difusió de la història de Catalunya. Deixant de banda la dimensió poblacional –variable condicionant però no determinant–, allò que cal tenir en compte és la intencionalitat d’aquesta divulgació. La intencionalitat de nacionalitzar la societat del nostre país; o bé consentir la nacionalització a la contra que ens “proposi” l’estat espanyol. En aquest ordre de coses, en el fet de difondre la història del Principat, del País Valencià o de les Illes, trobo a faltar prou compromís de la universitat –el vincle entre universitat i país, binomi comú als anys cinquanta-setanta, per exemple al País Valencià– i de l’acadèmia, per bé que, com sempre, calgui fer excepcions. El cas és, però, que a hores d’ara no comptem –o només ho hem de fer limitadament– amb un consens nacional d’una historicitat –amb un comú denominador de la història canònica dels catalans. Podem dir que la història del país no és hegemònica entre la població, i, en canvi, podem assegurar que té més difusió (si més no, quant a política editorial i estratègia intel·lectual-discursiva) la història d’Espanya. No seria d’utilitat pública endegar una nacionalització historiogràfica dels catalans? Veiem com aquesta qüestió és un vèrtex on el treball polític i intel·lectual arriben a coincidir. Cal, doncs, permetre que el coneixement de la historicitat catalana esdevinguí, només, objecte de currículum, circumscrit a cercles reduïts? O bé ha d’esdevenir objectiu de qualsevol estratègia política i institucional que tingui com a propòsit socialitzar i projectar la nació catalana?

La nacionalització en qüestió ve fonamentada en la unitat narrativa, en la codificació d’un relat, en la disposició de les seqüències explicatives bàsiques que ens han organitzat i ens organitzen com a Poble (dimensió intel·lectual i política) i Pàtria (memòria generacional dels avantpassats). Ambdós factors, condició nacional i projecció d’una memòria del passat, són a la base de la catalanitat. I és que, sota l’espanyolització historiogràfica, hi trobem l’espanyolitat; i a l’arrel de la catalanització historiogràfica desespanyolitzada, hi trobem la catalanitat.

L’exemple bibliogràfic adduït repeteixo, és un cas a l’atzar, però no deixa de revelar un símptoma; un símptoma de “colonització de l’enemic intern”? Tal vegada és aquesta la intencionalitat darrera de la socialització d’un model historiogràfic espanyol (i, és clar, francès): assegurar aquella “mentalitat de sucursal” denunciada per Fuster i pel tou d’una crítica del país que entre els anys cinquanta i començament dels setanta establí un “cànon” de narrativa sociològica catalana. Crec que caldrà recuperar-ne l’herència i demanar-ne la continuïtat. És per això que la disposició d’un “front intel·lectual” (com, per exemple, representà la Revista de Catalunya, ara que se n’ha commemorat el centenari) que treballi –en registre complementari– entorn de l’anàlisi de la “nova” narrativa historiogràfica espanyola i de la seva dimensió civil, i, que, simultàniament, confegeixi una narrativa nacional de país, no hauria de ser un objectiu secundari. Ans al contrari: és una qüestió de disputa d’hegemonia cultural-política.

El moviment d’alliberament nacional, com a moviment civil de reconstrucció nacional en una de les seves etapes originàries, estableix la lluita ideològica i cultural com a pilar descolonitzador fonamental. En les circumstàncies de reflux parcial en què aquest moviment es troba actualment, organitzar el “front intel·lectual” hauria de ser historiogràficament peremptori (per tot el que hem dit) per a contrarestar un dels flancs del nacionalisme interclassista espanyol. Hi ha en joc el model de memòria nacional.

 

[Text de Xavier Ferré i Trill amb la col·laboració de Ferran Lupescu.]

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

Fer-me'n subscriptor