I si ho deixem estar, això de xarnegos i burgesos?

Txell Partal
19.01.2025 - 21:40
Actualització: 20.01.2025 - 11:02
VilaWeb

Aquest dissabte, el guionista de Casa en flames, Eduard Sola, va fer un dels discursos més aplaudits dels premis Gaudí. No vinc a criticar Eduard Sola, comparteixo bona part del discurs que fa, alguna cosa hem fet bé quan els fills i néts d’immigrants d’Espanya tenen el català de llengua pròpia. Un altre dubte és si encara ho fem bé en vista de les enquestes actuals sobre els usos de la llengua. Però això és un altre tema, que avui no tractaré. Si de cas un altre dia.

El que em preocupa del discurs de Sola, i en general de la gala dels Gaudí, o del debat que s’ha generat a posteriori a la xarxa, és aquesta imatge de catalanitat que es vol vendre. Aquesta imatge que hi ha dues catalanitats. Els catalans que defensem la nostra llengua i cultura, que som tots plegats una colla de rics, que vivim envoltats de diners, i que tenim cinquanta propietats. I llavors la classe treballadora, que defensa el bilingüisme, que tots tenen avis immigrants i que la burgesia ha maltractat de valent. De debò creieu que Catalunya és això? Potser no visc en aquest país, però la meva realitat en difereix dràsticament.

Al meu entorn crec que tan sols dues persones es podria considerar que vénen de la burgesia catalana, tal com l’entenem. Un dels quals té pares, avis i besavis, tots, nascuts a Catalunya. Ell, nascut a Barcelona, a Pedralbes, per a ser exactes. I sempre explica el mateix: fins que no va fer divuit anys no va parlar mai català fora de l’assignatura a l’escola. Mai. De fet, la seva família sempre ha viscut amb estranyesa que parli amb la seva parella en català. En canvi, ella, la parella, és allò que molts en dirien xarnega. Sincerament, jo no l’hi considero pas, si de cas ho van ser els seus avis. No crec que tres generacions més tard encara hàgim de definir-nos pels avantpassats. Però una vegada més, me’n vaig del tema. El que volia dir és que ella, malgrat tenir els quatre avis que van haver d’emigrar dels seus pobles natals per buscar una oportunitat a Catalunya, és qui ha portat el català a la família burgesa catalana de tota la vida. És a qui demanen amb curiositat com es diu això o allò en català. És la referent lingüística. Per què? Perquè va tenir uns pares que malgrat que s’havien conegut parlant en castellà van tenir clar des del minut u que volien parlar en català a les seves filles, i van apostar per canviar la llengua amb què es comunicaven entre ells. I em direu, és una història entre moltes, però no ho crec pas.

No tinc casa a la Costa Brava, i, per tant, confessaré que tampoc és que conegui al detall tot el que hi passa. Però quan l’he visitada, sovint m’he trobat amb la dona de casa bona de Barcelona parlant als seus fills en castellà malgrat tenir els vuit cognoms catalans. Això és perquè parlar en castellà, en certs moments de la nostra història recent, cal recordar que ha estat una imposició. I si volies prosperar dins un règim dictatorial com el franquisme, t’havies d’oblidar del català i de la seva cultura. Per això, en aquest país, molta de la burgesia –tampoc tinc gaire clar a què hem de dir burgesia actualment, posats a dir– ha renunciat per complet i de fa generacions a la nostra llengua i cultura.

Això que dic no és pas nou. En ple franquisme ja hi va haver aquest debat. Ja es va voler imposar aquesta idea de catalanitat igual a classe benestant, burgesa. Per sort, historiadors com Josep Termes i Josep Fontana van demostrar que no era cert, que el catalanisme era un moviment popular. Tal com es va tornar a demostrar el Primer d’Octubre. No recordo que aquell dia ningú ens demanés pels nostres orígens. Encara més, penseu de veritat que no hi havia analfabets i pobres catalans, que no havien emigrat d’enlloc? De veritat penseu que no existeix la gent que no arriba a final de mes amb vuit cognoms catalans? Que poc que coneixem la realitat del nostre país.

I això no és una cosa exclusiva de Catalunya. Posem-hi el cas del meu avi. Nou germans. Van arribar al País Valencià de molt petits. De tots els germans, els homes han parlat sempre en català a les seves respectives famílies. En canvi, les germanes, totes en castellà. A veure si endevineu qui es va casar amb gent amb diners i qui amb gent de classe treballadora? Correcte, els qui van aprendre la llengua i van estimar els seus fills en català són aquells que es van enamorar de dones de classe treballadora.

Per tant, i si ho deixem estar, això de xarnegos i burgesos? Tots som catalans, i tots plegats som una barreja magnífica. Això sí, em nego que, per barrejar-nos, hàgim de renunciar a la llengua del país. Em nego a pensar que maltractar el català i desprestigiar-lo és la solució de res. I és que estic convençuda que, com deia Eduard Sola, durant els anys seixanta vam fer alguna cosa bé. I va ser que allò que ens unia i allò que ens hauria d’unir sempre és el català. No ho oblidem!

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

Fer-me'n subscriptor