28.01.2025 - 21:40
|
Actualització: 29.01.2025 - 08:31
L’escriptor i periodista Joan Safont Plumed (Mataró, 1984), col·laborador de VilaWeb, publica avui Josep Pallach, política i pedagogia (Pòrtic). És la biografia actualitzada d’un dels dirigents polítics més interessants de la segona meitat del segle XX a Catalunya. Safont en diu, al subtítol, “l’esperança truncada del socialisme català”, perquè era cridat a ser-ne un arquitecte determinant en el retorn a la democràcia, però un infart el va matar l’11 de gener de 1977, a cinquanta-sis anys, quan feia dos dies que el Reagrupament Socialista havia esdevingut el PSC-Reagrupament. El llibre de Safont és un encàrrec de la Fundació Josep Pallach, que preserva sobretot el llegat del Pallach pedagog. En aquesta entrevista parlem de la vida del polític i de les ucronies a què es presta la seva figura.
—La mort inesperada de Josep Pallach, el gener del 1977, va canviar de sobte la política catalana.
—Ha estat molt habitual el dubte: “Què hauria passat si no s’hagués mort en Pallach? Què hauria anat diferent?” És un personatge a qui sempre hi ha un retorn. La gent de l’entorn de Pallach se’n va anar cap a entorns molt diferents. La influència del pallaquisme es va ramificar molt. Hi ha molt de terreny per a l’especulació.
—Qui era Josep Pallach?
—Un polític que també era pedagog o un pedagog que també era polític. Neix el 1920, fill d’un regidor d’ERC a Figueres. De petit dóna un ram de flors a Macià, rep tot el pòsit del republicanisme empordanès, i entra molt precoçment a l’ambient polític. Però es radicalitza arran dels fets del 6 d’octubre i de la dificultat de la república per a donar satisfacció a les qüestions obreres. Trenca simbòlicament amb el pare i se’n va al POUM.
—Què l’atrau del POUM?
—En l’època de la república, Pallach no és un teòric. És molt jove, escriu articles de política amb quinze anys. Sobretot s’amara dels sèniors, com Joaquim Maurín. I Maurín diu que la revolució burgesa que ha posat fi a la monarquia ha estat un frau. Cal que la classe obrera faci una segona revolució, com a Rússia. Pallach té la pressa de la joventut, veu la insatisfacció que la república dóna al seu pare i detecta una radicalització, també de la dreta. Veu que el país s’encamina cap a un enfrontament molt intens, i pensa que, si ha de venir una dictadura, que sigui la roja. Compra tot el corpus marxista.
—Però arriba la guerra i el POUM s’allunya molt del comunisme soviètic.
—No volen estar sotmesos al jou de l’URSS. En poden admirar el model, però no en volen ser peons. No volen una estratègia subordinada. Uns altres socialistes, com Santiago Carrillo, cap de les Joventuts Socialistes Unificades espanyoles, en lloc de parlar de marxisme, parlen d’imperialisme, per boca dels discursos de l’URSS. El POUM no s’hi adhereix, a tot això. Vol una llibertat d’acció que té a veure amb els orígens llibertaris de Maurín i d’Andreu Nin, que vénen de la CNT.
—Després, la posició de Pallach encara s’accentua.
—Amb la guerra, rep de primera mà l’experiència del totalitarisme. Assassinen Andreu Nin, el seu líder, el seu mentor. I ell mateix és perseguit, interrogat, torturat, maltractat i empresonat per ser del POUM. A partir del 1939, l’experiència de l’estalinisme és definitòria per a dir: “Podem comprar l’anàlisi marxista, però aquesta praxi ja no la comprem.” Més tard, Pallach llegeix el Retorn a l’URSS, d’André Gide, que explica la desil·lusió de qui va fascinat a Rússia i hi descobreix que la dictadura del proletariat és, en realitat, la dels alts funcionaris, de la nomenklatura, i l’eliminació dels dissidents, dels propis companys…
—Tot plegat el torna anticomunista? O és una etiqueta excessiva?
—Tot plegat el torna anticomunista, sí. Almenys, li fa tenir una desconfiança molt gran cap als partits alineats amb l’URSS, com el PSUC i el PCE. Per això voldrà evitar que mediatitzin l’estratègia unitària de l’exili per a sotmetre-la a l’interès de l’URSS. Ara, hi ha uns altres partits socialistes i marxistes dissidents que col·laboren amb el POUM.
Podeu comprar Josep Pallach, política i pedagogia de Joan Safont a la botiga de VilaWeb
Podeu comprar Josep Pallach, política i pedagogia de Joan Safont a la botiga de VilaWeb

—Pallach té un exili frenètic. Passa pel camp de Sant Llorenç de Cerdans, es treu una carrera, participa d’una xarxa d’evasió…
—Quan se’n va a l’exili, té un cabal d’experiències molt superior al de qualsevol nano de dinou anys. Se n’hi va sol i s’ha de buscar la vida. Per sort, la frontera entre l’Empordà i el Rosselló és molt artificial, i s’hi troba coneguts i amics. Aconsegueix sortir del camp i se’n va a Montpeller, on la Generalitat ha muntat la residència Ramon Llull. Allí estudia i té contacte amb Francesc Pujols, Alexandre Cirici Pellicer, Heribert Barrera, Alexandre Deulofeu… Recupera el vincle amb els supervivents del POUM per mitjà de Josep Rovira, personatge amb una vida de novel·la, que encapçala la Xarxa d’Evasió Martín, que es dedica a treure soldats jueus, anglesos i francesos perseguits per Andorra i l’Alt Urgell.
—L’estratègia és de col·laborar amb els aliats.
—Sí, Pallach pensa que col·laborar-hi farà possible la caiguda de Franco. Així es crea el Front de la Llibertat, sense la bandera del POUM i en connexió amb l’interior. És el moment del franquisme més dur i més negre. Un estat militaritzat, amb un exèrcit d’ocupació i molta policia secreta. Contra tot això, Pallach fa d’agent clandestí d’aquest front a Barcelona. Un anònim el veu i avisa: “Hi ha en Pallach a Barcelona!” Però la mateixa policia es pensa que és el seu germà Emili, i així sobreviu dos anys en clandestinitat. Llegint molt, fent molta activitat clandestina.
—Fins que l’enxampen.
—El 24 de desembre de 1944, dina al lloc on som, el bar Núria. Després, al vespre, té una cita amb una noia, però no hi podrà arribar. És una escena de pel·lícula: la policia el reconeix, ell se’n va del bar i s’escapa pels túnels del metro, però finalment l’acaben detenint i l’empresonen. Com que la noia amb qui havia de trobar-se n’informa la família, poden destruir documents i tothom es posa en alerta. Per això no connecten Pallach amb el seu nom clandestí, Recasens, i l’empresonen pels fets d’abans de la guerra. La repressió del règim, malgrat tot, continua essent ferotge.
—Al convent de Santa Clara de Salt, convertit en presidi, és molt hàbil.
—Et dóna mostra de la seva intel·ligència i perspicàcia que, a la presó, en lloc de mostrar una actitud hostil o rebel, es torna imprescindible. Es guanya la confiança de tothom: del capellà, del director… Als funcionaris, fins i tot els fa classe. Està tan ben situat que un dia aconsegueix fugar-se, gràcies a una operació planificada durant molt de temps, amb un col·lega que l’espera amb una moto.
—I novament a l’exili, coneix l’amor de la seva vida, Teresa Juvé.
—Juvé és una lluitadora de la resistència francesa. S’enamoren a primera vista. La Teresa esdevé una pedagoga molt destacada per la banda de la història i de la filologia, amb l’estudi de l’occità; i ell, per la banda de la psicologia. És pioner en l’estudi dels adolescents. Fan molt bon equip. Ara, la quotidianitat a l’exili és dura: viuen rellogats, en cases molt precàries, amb feines que han de renovar cada any, amb malalties… Les dificultats de la vida dels refugiats.
—En aquest temps brilla el Pallach pedagog. Quina concepció tenia de l’educació?
—Recull els fruits de la renovació pedagògica catalana. Farà la tesi sobre com els mestres de Girona ja feien trobades, escoles d’estiu, experiments, es passaven materials… Pels vincles de la resistència francesa, Pallach entra de professor al Liceu Experimental de Montgeron. L’escola francesa portava molt d’avantatge a la catalana, perquè, tot i que era molt jacobina, formava ciutadans i era molt important per a l’ascens social. Després de cent anys, calia modernitzar-la, i ell va tenir l’oportunitat de viure aquesta modernització de primera mà.
—En què consistia aquesta modernització?
—Coses que després hem vist aplicades. Grups reduïts, mestres que no tan sols donen la lliçó sinó que participen de la formació integral de l’alumne, molta relació amb els pares, molta formació en qüestions culturals… És quan es comença a parlar de ciències socials i del medi, d’estudiar la història o les ciències naturals a partir de l’entorn immediat, trencar certes barreres en el tracte amb els alumnes sense perdre el paper de cadascú… Experimentar noves formes d’ensenyament. Després això podrà aplicar-ho aquí, al món de l’institut.
—Quan torni, és clar. Però encara trigarà. Com s’imagina Pallach la caiguda de Franco i quin paper creu que hi ha de tenir, al seu espai polític?
—Entre el 1947 i el 1948, a l’exili es van comprar moltes maletes. Després de la Segona Guerra Mundial, tothom pensa que Franco està liquidat. Però sobreviu, i l’exili entra en una certa depressió. Pallach es prepara perquè el règim duri, i així pot anar madurant les idees. Primer, durant un temps, es creu que el col·lapse econòmic farà caure la dictadura, però canvia de parer quan el pla d’estabilització franquista comença a donar fruits i es crea una classe mitjana i la gent té cotxe i vacances. Pallach s’adona que Franco caurà per mort natural. Per tant, en tot cas, cal preparar uns partits i unes organitzacions.

—Així revifa el Moviment Socialista de Catalunya (MSC), el gran partit que havia d’aplegar el POUM, la Unió Socialista de Catalunya, i una part d’ERC i de la CNT.
—Sí, i això farà entrar en crisi el gran tema que s’arrossega des de la guerra civil: la relació amb els comunistes. Totes aquestes instàncies unitàries i campanyes multipartidistes es feien sense col·laborar amb el PSUC, o fent veure que no existia. I la col·laboració, o no, amb el PSUC provocarà el trencament dins l’MSC entre Pallach i Joan Reventós, que fins llavors ha estat un amic clau en el pont de contacte entre l’interior i l’exterior.
—Reventós es declara marxista, Pallach s’emmiralla amb els alemanys.
—L’SPD alemany sempre ha tingut un vessant més possibilista i Pallach hi sintonitza de seguida. Fa temps que ha fet les mateixes reflexions que l’SPD consolida al congrés de Bad Godesberg, el 1959. La renúncia al marxisme com a dogma, l’assoliment del poder de manera democràtica, l’aposta per un sindicalisme molt fort, per les cooperatives i per l’entrada dels obrers en la propietat de les fàbriques i en els consells d’administració… Aquí ja hi havia vincles històrics amb els socialistes alemanys. Willy Brandt va venir a les Brigades Internacionals i era d’un partit marxista ben relacionat amb el POUM. Max Diamant, activista sindicalista i socialista jueu, estava molt relacionat amb les xarxes d’evasió. I Hans Matthöfer, evidentment. Pallach s’hi avé de seguida.
—Pallach es mor en un moment de disputa política molt aferrissada.
—La part de l’MSC dissident de Pallach, el PSC-Congrés, liderat per Reventós, s’ha radicalitzat molt. De vegades, fins i tot, sembla que el PSUC és més moderat en segons què. El PSC-Congrés parla de la via mediterrània de Líbia o d’Algèria. Les posicions s’endureixen i Pallach és molt atacat pels seus ex-companys. L’hegemonia en el món universitari, cultural, intel·lectual, periodístic, també fa que moltes vegades se senti atacat. Es parla dels diners que rep d’Alemanya, l’acusen d’estar mediatitzat per la CIA… Uns atacs molt propis també de la Guerra Freda, que llavors encara dura.
—Pallach sosté que el principal partit socialista català no s’ha de subordinar mai a Madrid.
—Absolutament. Pallach vol un reconeixement autònom de l’MSC a la Internacional Socialista. Vol que el partit socialista català que s’acabi articulant sigui autònom, amic del PSOE però ni subordinat ni vinculat orgànicament, amb una relació de col·laboració. Això va ser un dels seus cavalls de batalla. Té a veure també amb la seva concepció nacional: sempre diu que Catalunya és la nació dels catalans, no pas Espanya, i que si de cas, amb Espanya, s’hi haurà de fer una federació.
—Aquesta batalla es perd.
—Tots prediquen la unitat socialista, però hauria estat diferent amb Pallach viu. La força d’unir tres grups amb lideratges forts hauria tingut un repartiment diferent. No vull caure en les ucronies, eh? Però els alemanys no entenen això d’un partit socialista català propi i independent del PSOE. I posen Pallach entre l’espasa i la paret. Hans Matthöfer, que ha estat el seu gran amic i que li ha dit que ell podria ser el líder dels socialistes espanyols, no entén que ell s’entesti a voler fer un partit socialista català.
—Què passa, quan es mor Pallach, amb la base social del pallaquisme?
—Posem que un 40% se’n van cap al PSC-Unit de Reventós, un 40%, a Convergència, i un 10% es dispersa: la majoria a l’Esquerra Republicana d’Heribert Barrera, i algun, fins i tot, a Unió. Ell no volia un partit pallaquista, però la seva força per aplegar gent diferent era molt determinant. Desapareguda la seva figura, la gent del seu entorn ja no s’ha de moure per l’afinitat a una persona seductora i empàtica, sinó per unes coordenades més ideològiques i polítiques. Per això la memòria de Pallach és reivindicada per gent molt diferent.
—Per què tants pallaquistes se’n van a Convergència?
—Just abans de morir Pallach, ell i Pujol estan fent la coalició electoral del Pacte Democràtic. Quan era a punt d’acabar la biografia, vaig trobar un document que enumerava les coses a tenir en compte amb Pujol: “Sobretot, que no pacti amb els comunistes!” El pacte podria haver estat molt més gran. Hi havia hagut un acostament amb Pujol perquè la ferida del trencament amb Reventós era molt profunda. Narcís Serra, quan el Reagrupament es transforma en el PSC, diu: “És el partit que voldria Henry Kissinger”. Pensava que era un partit teledirigit pels Estats Units. Curiosament, Serra i tot aquest entorn són els qui adoptaran el pragmatisme que Pallach ja tenia llavors.
—Com era la relació amb Pujol?
—Vénen de tradicions i d’ambients molt diferents. Pallach és un noi de classe menestral justa, fill de comerciants de mercat, de comarques, amb una experiència vital de la guerra civil i un pòsit d’aquest federalisme empordanès que moltes vegades va vinculat a l’anticlericalisme, la maçoneria, el lliure pensament. És una diferència molt clara amb el món petitburgès i catòlic de Pujol. Alhora, Pallach té la capacitat de connectar amb sectors catòlics progressistes que esperen d’unir-se amb algun altre grup. Amb gent com Joaquim Ferrer o Fèlix Martí, la gent de la Fundació Bofill, i hi tindrà una gran connexió.
—I en l’àmbit polític, què els unia i què els separava?
—En aquell moment Pujol està molt pendent de la socialdemocràcia i del model suec, però no és un socialdemòcrata stricto sensu, és sobretot un nacionalista català que picoteja de la tradició demòcrata cristiana, de la socialdemòcrata i de la liberal. Pallach, no: és un socialdemòcrata amb tots els ets i uts. Però la col·laboració està oberta i l’admiració de Pujol cap a Pallach és molt alta. Sempre ha parlat de la seva admiració per Pallach sense cap ombra de dubte. I veu que és un possible aliat o un possible rival.
—Li tenia por?
—No ho sé, però eren dues personalitats amb una capacitat de seducció i lideratge molt grans. La pregunta de si la figura de Pujol hauria estat diferent amb un Pallach viu és pertinent. Les dinàmiques haurien estat molt diferents.
—Pallach pensa que el socialisme català no tan sols ha d’estar a favor de l’autodeterminació, sinó que n’ha de ser inductor.
—Sí. El dret de Catalunya a decidir el seu futur era irrenunciable. Ho diu a El nostre combat: com a català demana l’autodeterminació, i com a socialista, la federació. Ara, té molt clar que el subjecte d’autodeterminació ha de ser Catalunya i que una federació és una segona tasca. Passa que ell encara creu possible que el futur passi per una federació amb el País Basc i amb la resta de pobles de la península ibèrica. Després, no l’he documentada enlloc, però oralment sí que diu, “de la independència no se n’ha de parlar mai. però s’hi ha de pensar sempre”.
—S’hauria fet independentista?
—No ho sé, però hi ha una entrevista d’en Pep Martí a Joan Tàpia, que era pallaquista i que no era independentista, que diu: “Tinc la sensació que no seria independentista per perdre.” Crec que Pallach no s’hauria fet processista, no hauria caigut en certes estratègies victimistes, sinó que hauria marcat uns objectius i hauria actuat, segons el moment, amb pragmatisme o idealisme. No hauria caigut en la degradació de l’independentisme partidari. Era un pragmàtic, hauria aprofitat totes les eines possibles.
—Ucronia: vint-i-tres anys de Pallach president. Quin país us imagineu?
—No ho sé. Segurament no hauria caigut en una de les coses que més se li poden haver criticat a Pujol: la part de la moralitat i l’exemplaritat pública. No s’hauria fet servir a si mateix com a vara de mesurar ètica. Hauria estat sempre al terreny de la política. La seva vida privada era molt separada de la seva vida pública.
—Qui té dret, avui, d’apropiar-se de Josep Pallach?
—Tothom. Ha passat tant de temps que, a les files del catalanisme, se’l pot fer seu molta gent. Des d’una esquerra no dogmàticament marxista, gent de l’entorn de la CUP més influïda per l’anarquisme, passant per tot el ventall independentista, i, si queda socialisme catalanista, també.
—Aquest PSC se’l pot apropiar?
—Seria interessant, ara que el PSC és el partit hegemònic de Catalunya, que el rellegís i que el tingués present. Té dret de parlar de Pallach perquè molts dels pallaquistes van anar al PSC i és un dels seus referents. Estaria bé que fos més present.
