Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

És menuda però molt gran, amb una mirada incisiva amagada darrere les ulleres. Qui la coneix bé assegura que té un gran sentit de l’humor i que és tota cordialitat i bona predisposició, malgrat que puguin tenir algun cop de geni quan cal. Teresa Juvé és memòria viva d’aquest país i degana dels escriptors en català. Demà, diumenge, farà cent anys i els celebra de la millor manera possible, publicant un nou llibre, una altra de les seves novel·les a mig camí entre el gènere negre i l’històric, un text ambientat al segle XVI, amb Jaume Plagumà, portaveu del rei, com a protagonista. Aquesta vegada, el llibre es diu El degollador de Vallvidrera i el lector hi trobarà crítica social, coneixement històric, bons personatges, girs argumentals, sorpreses, violència, intriga i, sobretot, no la podrà deixar fins a acabar-la.

El Museu del Suro de Palafrugell acollirà l’homenatge a una escriptora que, a més a més, ha viscut una vida realment apassionant, una part de la qual va explicar al llibre Tu ets jo (Meteora, 2015). De família republicana, va viure l’Olimpíada Cultural de 1936 i com es va frustrar per l’alçament franquista. El 1939 s’exilià i el 1941, estant a Tolosa de Llenguadoc, es va fer membre de la Resistència francesa contra els nazis, activitat que va continuar en diferents poblacions. El 1948 va conèixer Josep Pallach i s’hi va casar, i el 1954 va tornar a Catalunya amb la seva filla, Antònia, mentre el marit va haver de quedar-se a França continuant la lluita política a l’exili. El 1960, a França, un home es va presentar a casa seva per matar Pallach, però no ho va fer, i l’endemà ho va confessar tot a Teresa Juvé. És un dels moments més terribles d’una vida gens fàcil.

La tornada de l’exili no va ser gens fàcil, perquè Josep Pallach va ser detingut i condemnat a tretze anys de presó. Per sort, era 1968 i la pressió dels socialistes alemanys n’aconseguí l’alliberament. Dos anys després, tots dos eren professors de la Universitat Autònoma. Des de la mort de Pallach, el 1977, Teresa Juvé viu sola a Esclanyà, a l’Empordà. Presideix la fundació que duu el nom del seu marit i escriu. Tot i això, la vida encara preparava nous moments complicats, com el 23-F. Aquell dia, tenia previst de fugir a França seguint les vies del tren. Per sort, la cosa no va prosperar, però figurava a la llista de gent de les contrades gironines que s’havia d’afusellar.

I així va ser quan el 1997 va començar la publicació de la seva sèrie de novel·les negres històriques dedicades a Jaume Plagumà, que va anar publicant a Proa i que avui dia resten incomprensiblement descatalogades (i sembla que l’editorial no té intenció de recuperar-les). La sèrie es va estroncar el 2002, fins que el 2014 la va reprendre l’editorial Meteora, on ha publicat tres llibres més. Ara la sèrie és formada per un total de vuit novel·les, de manera que supera la sèrie de Josep Maria Palau i Camps dedicada a l’inspector Arbós i iguala Jordi de Manuel i el seu inspector Sergiot.

Aquesta vida apassionant no pot fer oblidar tota la tasca pedagògica i de professora, a la qual ha dedicat bona part dels seus anys, com tampoc el fet d’haver servat la memòria de qui fou el seu marit, primer de manera directa i ara amb la fundació. Nascuda pocs dies després que Patricia Highsmith, Juvé no és tan sols la degana de les autores de novel·la negra del país (les autodenominades “negrotes”) sinó la degana de tots els lletraferits i una autora a reivindicar i descobrir. Hem volgut complementar aquest perfil amb una entrevista que li hem fet arribar per escrit i que ella mateixa ens ha retornat per correu, perquè tal com ha explicat el seu editor, Jordi Fernando, alguna vegada: “La Juvé pot ser gran d’edat, però és un esperit jove i inquiet que sempre ho vol aprendre tot.”

Cent anys i llibre nou, doble motiu de celebració. Com encareu aquesta efemèride?
―Commoguda per la importància que li atribueixen els amics i la família.

Quan vàreu crear la sèrie de Plagumà, pensàveu que tindria aquest recorregut?
―Bé, el recorregut ha estat llarg fins ara, d’ençà de la creació del personatge, però heu de pensar que al mig hi ha hagut un buit de gairebé quinze anys en què no en vaig publicar cap.

Vàreu optar per un dels segles més confusos i menys estudiats de la nostra història, el segle XVI, com a marc cronològic per a les vostres novel·les, per què?
―Perquè sóc especialista en la Renaixença de la Literatura Occitana del XVI a la Universitat Autònoma i, per tant, conec bé aquest segle.

Llegint el conjunt de la vostra obra, ens queda ben clar que la corrupció és a l’ordre del dia des de fa més de cinc-cents anys!
―Oculta o evident, la corrupció (digues-li diners, puixança, absolució…) és a l’ordre del dia a totes les èpoques i a tots els països.

Aquests darrers anys hi ha hagut un ressorgiment important de la novel·la negra al país i, a més i molt especialment, de l’escrita per dones. Ho heu seguit, us en sentiu part?
―Aquest fenomen no té res d’estrany. No hem d’oblidar la importància d’Agatha Christie!

En aquest nou llibre tenim ben bé de tot: la llarga ombra de la Inquisició, violència domèstica, l’ànsia pels diners, l’ambició dels càrrecs polítics… En comparació a les coses que maquineu, qualsevol argument queda curt.
―No és res excepcional. En aquest llibre hi ha tot allò que pot contribuir al desenvolupament d’un tema policíac a una època determinada. He fet el mateix que he fet en els altres.

Teresa Juvé, degana dels escriptors catalans | Bloc de Joan Josep Isern 

A banda d’aquests llibres, també vàreu publicar amb Meteora un llibre molt autobiogràfic i Déu n’hi do quina vida que heu viscut, apassionant i perillosa a la vegada…
―Això no és cap mèrit per part meva. He fet el que la vida m’ha demanat de fer. Si hagués viscut una altra vida…

Vàreu ajudar a la Resistència francesa, vàreu ser una resistent antifranquista, participàreu en molts moviments clandestins, el 1960 enviaren un sicari a casa vostra per matar el vostre marit, vós mateixa éreu a les llistes de la gent que s’havia d’executar a Girona si triomfava el cop d’estat del 81… Hi ha res del que us penediu de tot el que heu fet?
―De cap manera! Jo ja ho sabia, què m’esperava si triomfava el cop d’estat del 23 de febrer de 1981. Era aquí, a Esclanyà, a casa, i vaig estar pendent de les notícies. Estava totalment preparada per marxar de casa de cap a la primera via del tren que duu a França. Tenia previst que la seguiria a peu, així com va fer el meu marit quan va fugir de la presó de Salt, però sabia que aquí no em podia quedar. L’endemà vaig saber que era la setena persona que havien posat a la llista de gent de Girona que s’havia d’executar.

Parleu-nos un moment de la Fundació Pallach, a què es dedica i quins són els seus objectius?
―Penso que si parleu amb Josep M. Soler, que n’és el creador, obtindreu moltes més dades. Jo en sóc la presidenta i el que a mi m’emociona és la seva voluntat d’obrir al món i de donar a conèixer al món la idiosincràsia i la generosa natura del meu marit.

Quin paper han de tenir els mestres en la nostra societat?
―Els mestres han de fer d’un ésser jove un futur adult que es respecta a si mateix perquè respecta els altres, àdhuc els qui tenen idees oposades a les seves, car el món és fet per tots i per a tots. Parlar, entendre’s, mirar de convèncer, saber renunciar sense violències si no s’aconsegueix, i la vida del món serà molt millor.

Com veieu el futur de Catalunya? I us ho pregunto just abans d’unes noves eleccions.
―No el veig gaire clar, però sí que tinc clar que aquestes autonomies aigualides no poden anar més lluny. Aquí, la solució seria la que veia el meu marit: el federalisme, el conjunt d’estats sobiranistes, a la manera dels Estats Units d’Amèrica.

Heu fet cent anys i suposo que, com la majoria de la gent, mai pensàveu viure una pandèmia com la que vivim. Com ho heu suportat? Ha estat gaire dur? Creieu que hi ha cap lliçó que puguem aprofitar?
―Ho suporto com vosaltres, com tothom: com puc. I la vacuna que es fa esperar… A favor de qui?

Suposo que continuareu escrivint…
―És clar que sí…

Podeu comprar El degollador de Vallvidrera a la Botiga de VilaWeb

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.