virus

Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Aquesta no és una entrevista normal, perquè Jordi Sànchez (Barcelona, 1964) és a la presó dels Lledoners i, a causa del confinament pel coronavirus, no pot rebre ni la visita de la seva família ni, encara menys, de periodistes. Per tant, és una entrevista feta amb qüestionari, amb la impossibilitat de repreguntar les moltes qüestions que sorgeixen a cada resposta de qui va ser president de l’ANC i ara dirigeix la Crida Nacional. Fa dos anys i mig que és a la presó, per haver dissolt una manifestació pacífica juntament amb Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural. El Tribunal Suprem espanyol el va condemnar a nou anys de presó per sedició. Com tots els presos polítics, es va acollir a l’article 100.2 per sortir a treballar. El passat 25 de febrer, va començar a fer de voluntari en una entitat de la vila de Sants, però la pandèmia del coronavirus va posar fi a les sortides de la presó i li han negat passar el confinament a casa, com sí que fan milers de presos comuns.

Dos anys i mig confinat en una cel·la. Com us trobeu?
—Anímicament estic bé, continuo fort i determinat, administrant el temps present i futur sense fer-me falses expectatives, conscient que encara falten mesos per a sortir de la presó. Políticament, però, veig coses que no m’agraden i conductes que alguns fan en nom dels valors republicans i independentistes que, simplement, no les entenc.

A què us referiu?
—Hi ha unes quantes conductes que no entenc. Una és la de desplaçar la confrontació democràtica per la independència a una qüestió no prioritària ni central. Situar l’estratègia política en la construcció d’una confrontació entre les suposades esquerra i dreta independentista és un error si vols la independència. Aquestes categories ideològiques no responen ni tan sols a la realitat de l’independentisme; no expliquen, per exemple, les diferències entre Esquerra i Junts per Catalunya, només cal mirar els programes electorals i l’acció al parlament o al congrés. Aquesta conducta feta en nom de valors republicans reforça el relat de tots els qui s’han oposat al procés independentista dient que el procés responia a interessos de la classe governant catalana i ajuda a treure de la centralitat política la lluita per la independència i l’exercici de l’autodeterminació.

Com es viu a la presó en plena pandèmia del coronavirus?
—Com la majoria de la ciutadania, entre la impotència i la preocupació. Però conscient que el confinament és molt més dur per a la resta de la ciutadania que per a nosaltres, els presos.

Sou dels presos que no han sortit a treballar. Per què?
—Jo em vaig acollir al 100.2 per fer voluntariat tres dies la setmana. I la instrucció del Departament de Justícia és només per a sortir a treballar. Aquesta mesura, l’entenc i no la critico. Té lògica, per garantir un desconfinament progressiu com proposen els científics i el govern de la Generalitat.

Hauria estat millor decretar el confinament domiciliari?
—Absolutament, com ha passat amb més de dos mil presos catalans. I com han fet molts altres països per una qüestió de salut pública i per minimitzar riscos de contagi.

Us sembla bé com va gestionar el Departament de Justícia la qüestió del confinament domiciliari?
—En línies generals, sí. Les mesures decretades per contenir la pandèmia a les presons són globalment encertades. El tracte singular que se’ns ha donat als nou presos polítics, no. Voregen la discriminació.

Però va ser el Tribunal Suprem, que va amenaçar els funcionaris de les juntes de les presons.
—Si els presos polítics haguéssim estat confinats a casa des del tercer grau, com ha passat amb els més de dos mil presos als quals han aplicat l’article 86.4 i han estat confinats a casa seva, la jutgessa de vigilància o el Suprem potser haurien tombat la decisió, però no crec que s’hagués amenaçat els funcionaris de prevaricar. Crec que és difícil d’explicar per què se’ns ha tractat diferent i, sobretot, perquè es va anunciar públicament que sortiríem a dormir a casa amb un recorregut (sense passar pel tercer grau i per decisió exclusivament de les juntes de tractament) que era inèdit i d’encaix no fàcil amb la llei i el reglament penitenciari. La prova és que amb dues mil persones no s’havia aplicat abans. Dit això, toca passar pàgina d’aquest afer i centrar-se en el futur.

Heu demanat que es classifiqui els presos en tercer grau temporalment mentre duri la pandèmia. Quina resposta heu rebut?
—He demanat que els presos polítics no siguem una excepció. Tots els presos que han sortit ho han fet des del tercer grau i són diversos centenars els qui en quatre setmanes han passat del segon grau al tercer, molts sense tenir ni el 100.2 aprovat ni haver sortit mai amb permisos. La resposta, tothom la sap.

Vist com ha anat tot, no seria millor haver demanat el tercer grau des del començament?
—Alguns ja ho vam proposar, no com a privilegi sinó perquè hi teníem dret, complim el 85% dels requisits. Però cal mirar el futur, el passat ja no ens serveix.

Ara l’única solució per a aconseguir la llibertat és l’amnistia o l’indult?
—L’indult no ha estat mai la meva aposta. No necessito ni vull una sortida individual de gràcia. Sóc pres polític i cal una solució política, i si no arriba, ja arribarà l’aplicació de la legislació penitenciària. Dit això, políticament l’amnistia és l’única solució per a tancar tota la repressió nascuda arran de la convocatòria del referèndum que afecta presó, exili i centenars d’altres persones, com per exemple els qui van acceptar formar part de l’autoritat electoral el Primer d’Octubre.

L’amnistia sembla haver desaparegut del debat polític, incloent-hi el dels partits independentistes.
—I també de les entitats sobiranistes. Una evidència més dels errors que hem comès i de l’absència d’unitat estratègica, tant entre partits com entre entitats, que ja vàrem veure en la resposta desconcertant que es va donar a la sentència del judici del Primer d’Octubre.

Es va dir que amb un govern de PSOE-Podem a Madrid millorarien les coses per als presos. Heu notat res?
—No, continuem a la presó, com tothom sap. Però no són les coses dels presos les que han de millorar, sinó que cal trobar les vies de solució del conflicte polític entre Catalunya i Espanya. Si volem que no hi hagi més presos polítics ni exiliats, cal resoldre el conflicte polític, no la situació dels actuals presos.

Com veieu l’actuació del govern català amb la crisi del coronavirus?
—Els governs de tots els estats han quedat superats, han fallat en les previsions i han errat en algunes decisions clau. Si volem que la política democràtica continuï vigent i no caigui a les mans de populistes, caldrà saber els motius d’aquesta situació, això hauria de ser prioritari els mesos vinents, paral·lelament a impulsar polítiques socials i de reactivació de l’economia. El coronavirus no ha portat només una crisi sanitària i econòmica, sinó també una crisi política de gran abast. En tot cas, el president Torra i el seu govern han mantingut una actitud coherent en el discurs i, en la meva opinió, encertada. No s’ha fet tot bé, però quan s’han evidenciat errors, s’han reconegut i, cosa més important, s’han corregit decisions equivocades i lesives; la més greu, sense dubte, l’error de les residències de persones grans, però no l’única. La gestió d’aquesta crisi reforça el convenciment que, des de la proximitat, les polítiques de salut pública són més eficients. Tenim motius per a creure que amb un estat independent la resposta hauria estat més àgil i les accions més eficaces.

I la resposta del govern espanyol a la pandèmia?
—Pedro Sánchez ha anat més tard que altres governs en moltes decisions clau, com la de decretar el confinament. Per un altre costat, per lluitar contra la pandèmia era innecessària la centralització que s’ha fet. S’ha mostrat del tot ineficaç i ineficient. Aquesta pandèmia ha posat en evidència que la classe política espanyola, amb Sánchez al capdavant, no es creu l’estat de les autonomies i és a anys llum d’actituds federalistes. L’ADN de la classe dirigent a Espanya és centralista i uniformista i sempre es manifesta en els moments extrems.

Pedro Sánchez ha convidat els partits independentistes a afegir-se a una mesa per a la reconstrucció d’Espanya. Hi han de participar?
—Reconstruir Espanya no és en el nostre imaginari. El nostre és fer possible la República catalana com a estat independent. El que hem de reconstruir és la nostra economia i pal·liar els danys personals i socials que aquesta crisi va deixant. El desafiament interpel·la Europa i totes les economies mundials. Si el rerefons és la reconstrucció d’Espanya amb nosaltres, que no hi comptin. Si es tracta de salvar persones, garantir drets socials i llibertats individuals i col·lectives, anirem on calgui.

Creieu que es tornarà a reunir, la mesa de diàleg entre el govern català i l’espanyol?
—Suposo que sí. Però preocupem-nos perquè l’agenda sigui realment útil per a encarar la solució del conflicte i no tan sols per fer una trobada d’aparença de diàleg per justificar el vot en una investidura.

Després de la crisi del coronavirus, hi ha veus que demanen que l’independentisme ajorni les seves reivindicacions per fer un front comú per a superar la crisi econòmica. Hi esteu d’acord?
—Buscarem on calgui i amb qui calgui els acords per a revertir els danys socials i superar la crisi econòmica; si cal, amb el diable. Però en cap cas no ho farem a canvi de sacrificar, ni tan sols ajornar, l’exigència de la solució al conflicte polític. Ja n’hi ha prou d’exigir que sigui l’independentisme qui ajorni, sacrifiqui o renunciï als seus plantejaments. El conflicte polític, la crisi social i el col·lapse econòmic tenen agendes creuades, es donen simultàniament i no hi ha cap motiu per a subordinar la solució d’un problema a la dels altres. Una solució al conflicte polític alliberaria molta energia positiva i, sobretot, generaria una confiança que repercutiria positivament a trobar sortida a la crisi econòmica i social.

Sou el màxim responsable de la Crida Nacional. Hi havia contactes amb el PDECat i Junts per Catalunya per a refundar aquest espai. Ha quedat tot aturat?
—Efectivament, el calendari es va veure alterat, com s’ha vist alterat tot en el nostre país. Ho vam acordar així per responsabilitat i sentit comú. Tan bon punt el país recuperi el pols, la reorganització de l’espai independentista que encapçala el president Puigdemont arribarà.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.