L’escena és digna d’un film. Una furgoneta blanca d’una coneguda empresa de repartiment de paquets avança per l’avinguda Entrevías de Madrid. És una Fiat Ducato típica, d’aquelles que veiem passar cada dia pertot arreu. El carrer té quatre carrils, dos per banda, que en bona part del recorregut no donen a edificis perquè hi ha, paral·lela, una via de tren, una via que precisament dóna nom a l’avinguda.

Un semàfor en roig obliga la furgoneta a aturar-se. I, de sobte, apareix un vehicle tot terreny negre, amb els vidres tintats, d’on ixen quatre encaputxats armats que trenquen el vidre i apunten el conductor amb una pistola. L’obliguen a tombar-se bocaterrosa, un dels atacants s’enfila al vehicle i els dos cotxes arranquen junts a tota velocitat. Hi han estat uns pocs segons, al centre de la capital espanyola. Aparentment, un robatori.

La furgoneta apareixerà poques hores més tard en un descampat. Cremada. Si allò era un robatori, hi havia una manera de saber què havien robat. L’empresa té un registre de tot allò que replega i lliura. I la llista conté una sorpresa. Dins el vehicle hi havia un paquet amb uns quants rellotges de luxe. Però la major part de la càrrega eren tots els ordinadors, concretament vuit, tots els telèfons mòbils, tots els DVD i tots els llapis de memòria, concretament quinze, que la policia espanyola havia decomissat en dues operacions contra la família de Jordi Pujol, el 2014 i el 2017.

Aquests aparells havien estat reclamats pels advocats. De manera sorprenent i completament irregular, de primer el jutge s’havia oposat a lliurar-los-els. Tanmateix, finalment va haver de cedir i el 23 de novembre de 2020 tot el material decomissat tres anys i sis anys abans va ser carregat a la furgoneta que els havia de tornar a Barcelona. Després de sis anys o quatre anys, finalment la família Pujol podria recuperar els arxius, els texts, les fotografies, tot allò que guardaven. Però –ai, caram– res no va arribar a Barcelona perquè una pistola, i quatre pistolers, ho van impedir.

En tots els mesos passats d’aleshores ençà, la policia, no crec que sorprenga a ningú, no ha esbrinat res. No en sap res, de què va passar. I, naturalment, encara sap menys qui ho va fer. Però ahir, després de fer-se públic què havia passat ja fa prop d’un any, la família Pujol va parlar i va dir que veia clar que qui havia robat el material havia estat la policia espanyola. Què és allò que intuïtivament pensem tots. O crec que gairebé tots.

El relat, hi insistesc, és digne d’una novel·la d’espies. Però no és cap relat fictici i això fa que, a parer meu, ens hàgem de fer dues preguntes, si més no, i una reflexió. Les preguntes són molt òbvies. La primera és què hi ha de tant perillós per a l’estat espanyol dins aquests ordinadors. Què caram els fa tanta por? I la segona: què sap, i encara calla, la família Pujol i molt especialment el president? Com és que no han explicat durant un any això que havia passat?

I la reflexió final. Cada dia és més clar que l’estat espanyol va començar l’any 2014 un atac proactiu sobre Catalunya. A partir, molt probablement, de la consulta del 9-N i de la percepció que les bases del PSC i CiU s’anaven tornant independentistes. I segurament, encara més en concret, que s’hi anava tornant Convergència Democràtica com a partit. La corrupció, la real però també la inventada, va servir per a organitzar les primeres batalles, des de les clavegueres, des de les portades dels diaris i des dels estaments judicials. Però això, vist d’avui i vist l’atracament a punta de pistola, implica dues coses. Una, que l’objectiu no era resoldre-la, la corrupció, sinó fer-la servir per a uns objectius polítics. I dues, important, que Espanya menteix quan afirma que tan sols han reaccionat en defensa de l’ordre constitucional, segons ells violat el 2017, com hauria fet qualsevol altre estat. Mentida: no es pot reaccionar a una cosa tres anys abans que passe.

VilaWeb necessita el vostre suport per a continuar publicant-se. Feu-vos-en subscriptors.

 

Només a VilaWeb

Permeteu-me que us recomane un nou article de les Històries de VilaWeb. Aquesta vegada us expliquem quina és la segona llengua més parlada en cada estat del món. El català a l’actual estat espanyol, per exemple. Però hi ha més. És un viatge ple de situacions curioses i sorprenents que podeu fer tranquil·lament de casa estant, en el format innovador i atractiu de les Històries.

Us recomane també aquest reportatge en què Odei Etxearte es pregunta si el sistema sanitari a Catalunya perilla de fer fallida i l’entrevista que Esperança Camps ha fet al popular meteoròleg d’A Punt Adrià Revert.

I, és clar, les opinions de Pau Vidal i Tina Vallès, com cada divendres.

La fotografia

Com cada 11 de novembre els ciutadans letons han encès llànties arreu del país per a mantenir viva la memòria de tots els qui van lluitar per la independència. La fotografia és de Toms Kalnins.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.