Isabel Llorach, la poc coneguda senyora de Barcelona que va voler culturitzar la ciutat

  • Enguany s'escau el cent cinquantè aniversari del naixement i el setantè de la mort d'Isabel Llorach i Dolsa, personatge clau de la societat barcelonina, decidida a unir elegància i intel·lecte

VilaWeb
Joan Safont Plumed
20.05.2024 - 21:40
Actualització: 21.05.2024 - 09:32

“Nimfa del modernisme”, “musa de la ciutat”, “capitana de l’esperit”… Aquestes i altres floretes es va sentir ara fa setanta anys la senyora Isabel Llorach i Dolsa (1874-1954), que aquell any arribava a les set dècades de vida i rebia un homenatge a l’hotel Ritz, que tants bons records li havia de dur. Carles Soldevila, que s’encarregà de parlar en nom seu –havia posat com a condició per a acceptar l’agraïment ciutadà que no la fessin parlar–, Josep Maria de Sagarra, Eugeni d’Ors i Maria Rusiñol de Planàs, filla del pintor i escriptor, no es van deixar perdre l’acte, al qual va assistir, segons el setmanari Destino, el bo i millor de la noblesa, l’aristocràcia, les arts i les lletres. I, per si no n’hi hagués prou, la sala es va acabar d’omplir amb els esperits de Pompeu Gener, Adrià Gual, Eduard Marquina, Salvador Vilaregut i Santiago Rusiñol, que tampoc no volien deixar escapar l’avinentesa. “La ciutat sap ser agraïda”, titulava l’anònim cronista. I també el govern francès, que atorgà a la senyora Llorach les Palmes Acadèmiques: el cònsol Monsieur Périer no es va estar de fer-li saber que gràcies a ella havia pogut conèixer personalitats del seu país, com André Maurois o Maurice Garçon. Sagarra va evocar una matinada passada a casa seva, escoltant atentament les paraules del comte germano-bàltic Hermann von Keyserling; amb aquestes paraules el periodista deixava clar que Llorach no era tan sols Barcelona, sinó també Europa. El fet és que, a partir de la seva privilegiada posició, aquella dona gran que rebia l’homenatge havia treballat per culturitzar la ciutat.

Isabel Llorach, en l’homenatge on va rebre les Palmes Acadèmiques franceses.

Una fortuna feta d’aigua que va servir per a unir elegància i cultura

La fortuna familiar s’havia construït sobre l’aigua. Però no qualsevol, sinó la de Rubinat-Llorach, una aigua amb propietats digestives especialment indicades per z combatre el restrenyiment, que el doctor Pau Llorach havia descobert a la comarca de la Segarra. Nascut a les Piles, a la Conca de Barberà, però dins l’àrea coneguda per la Segarra històrica, s’havia casat amb Concepció Dolsa, la filla del seu mestre, amb qui havia fundat l’Institut Frenopàtic de les Corts. Tanmateix, foren les aigües purgants, especialment celebrades al mercat francès, les que heretaria la filla gran, Isabel. Rica, soltera i independent en un món on les dones eren destinades al matrimoni –sembla que el seu promès, fill d’un altre metge cèlebre, el doctor Andreu, havia mort abans del casament i Llorach va decidir que no valia la pena tornar a temptar la sort–, va ser, sens dubte, un personatge cabdal de la Barcelona del tombant de segle. D’alguna manera, l’encarnació de les ambicions culturals i socials d’una classe que tenia la consciència d’unes obligacions de lideratge i mecenatge. “Lletja com un pecat, però, com diuen els anglesos, irresistibly attractive“, la descriu el periodista Eugeni Xammar, que, retornat a la ciutat l’any 1917, després d’una primera etapa d’anar pel món, va ser propulsat a la crònica social per l’advocat Amadeu Hurtado, en aquell moment editor del diari La Publicidad. El primer encàrrec que Xammar rebé de l’home fort del diari –casat amb una probable parenta llunyana dels Llorach, i que a l’exili s’ocupà dels assumptes legals de les Aigües Rubinat-Llorach, segons documentació inèdita que hem pogut localitzar– va ser entrevistar aquesta dama. “Em va preguntar a mi, tot rient, quines eren les meves intencions, bones o dolentes. Vaig dir-li que la meva única intenció era conèixer sobre l’elegància, la moda i les idees d’una de les senyores més elegants i més ben vestides de Barcelona. Més múrria que una fura, Isabel Llorach, coneixent quines eren les tendències de La Publicidad, va començar per dir-me que ella era una entusiasta aliadòfila i, més concretament encara, una francòfila incondicional, puix que, per ella França era la pàtria i la llar de l’elegància i la moda femenina. Una dona elegant que no fos francòfila era, per Isabel Llorach, una mena de monstre.” Signat amb el pseudònim de Douglas Flynt, les “Ideas y opiniones de una elegante barcelonesa” van causar sensació.

Retrat d’Isabel Llorach, obra de Ramon Casas. El quadre és al despatx del batlle de Barcelona (fotografia: MNAC).

La casa Llorach, obra de Josep Puig i Cadafalch i situada al carrer de Muntaner 265, gairebé tocant a la travessera de Gràcia, havia estat feta construir per la seva mare, l’any 1904. Però va ser Isabel qui la va convertir en un dels cenacles culturals més refinats de la ciutat. El seu propòsit era, com confessà a Un siglo de Barcelona. 1830-1930, escrit a quatre mans amb el seu còmplice Carles Soldevila, trencar el mur que incomunicava allò que ella en deia el món elegant i el de les arts i la cultura. Pel palauet d’inspiració alpina hi passaren Vàtslav Nijinski, Carlos Gardel, Maurice Chevalier, Joséphine Baker, Miguel Fleta i Wanda Landowska, a més d’organitzar-hi teatre d’afeccionats. Reina dels Jocs Florals del 1894, amazona a la seva joventut i habitual de l’hipòdrom del Prat de Llobregat; liceista assídua, sòcia de l’Orfeó Català i de l’Associació Wagneriana; presidenta del comitè protector de les Vetllades del Teatre Selecte i dels Amics dels Museus i secretària del Patronat contra la Tuberculosi, contra les convencions més retrògrades, Isabel Llorach va ser un exemple de dona moderna i culta, que no va restar tancada a casa. Va viatjar arreu, fent la volta al món, pujant a l’Orient Express o baixant a la tomba del faraó Tutankamon, que havia descobert l’arqueòleg Howard Carter l’any 1922. Soldevila ho va resumir en la cèlebre necrològica que va escriure arran de la mort d’aquesta patrícia: “Isabel Llorach, que indubtablement, no es va proposar d’exercir comandament ni encara menys dictadura de cap mena, sentia, això sí, amb vehemència uns quants ideals, adorava la ciutat on havia nascut i tenia una condició preciosa i cada vegada més rara que es denomina caràcter. No sorprèn que es convertís de seguida en una figura insígnia de l’alta burgesia barcelonina, a la que per gairebé extinció o èxode de la vella aristocràcia autòctona l’incumbien funcions manifestament del cercle d’allò més frívol i mundà. No era Isabel Llorach una setciències; mai no va aspirar a ser una intel·lectual; els seus estudis no passaven dels elementals, com els de totes les burgeses de la seva època, que no van pensar mai ni tan sols en cursar el batxillerat; llegir, sí que havia llegit, però sense cap pla, a l’atzar del moment i dels suggeriments recollits en la conversa. La conversa va ser per a Isabel Llorach la seva veritable i única escola. En ella va saber, com les grans senyores d’altres segles, adquirir coneixements i hàbits mentals que, gràcies a la seva intuïció i al seu poder assimilatiu, li van servir més del que li haurien pogut servir anys d’Universitat.”

Reunió del patronat del Conferentia Club, presidit per Isabel Llorach. D’esquerra a dreta: Carles Soldevila, Nicolau M. Rubió i Tudurí, Pere Bosch i Gimpera, el vescomte de Güell, Llorach i la baronessa de Güell.

El llegat del Conferentia Club

Com a filantropa, mecenes, animadora o amfitriona, Isabel Llorach va acomplir una activitat notable, però és sobretot recordada per haver presidit el Conferentia Club, impulsat l’any de gràcia de 1929 pel polític i financer Francesc Cambó, Eusebi Güell i López, vescomte de Güell, i ella mateixa. Es tractava, com recorda Borja de Riquer a la seva biografia del pròcer, d’una associació que pretenia familiaritzar la classe alta barcelonina, especialment les dones, amb les temàtiques més actuals de la cultura universal, i que va arribar a tenir més de cinc-cents associats, que assistien a les conferències mensuals organitzades al Ritz. Com resumí Josep Pla, “la finalitat del Conferentia Club fou d’entretenir la societat de Barcelona, oferint conferències donades pels ídols europeus de la literatura més o menys filosòfica, però en realitat molt refilada. […] El més gran animal sagrat que hi conferencià fou el comte de Keyserling, que llavors era el filòsof de moda a Europa, i que després de la seva aparició barcelonina fou acomboiat a l’illa de Mallorca per Joan Estelrich, amb un èxit extraordinari. La immensa majoria de conferenciants, però, fou francesa i André Maurois s’emportà la palma del succés social.” François Mauriac, Paul Valéry, Giuseppe Ungaretti, Walter Gropius, Emil Ludwig, Federico García Lorca, Salvador de Madariaga i Gregorio Marañón van passar pel Conferentia Club, que tenia la complicitat d’intel·lectuals com Soldevila, Estelrich, Joaquim Xirau, August Pi i Sunyer, Miquel Ferrà, Miquel Vidal i Guardiola, Nicolau Maria Rubió i Tudurí i Pere Bosch i Gimpera, membres de la junta, o la periodista María Luz Morales, amb qui Llorach compartia afeccions melòmanes.

Paul Valéry durant la seva visita l’any 1933, en què va parlar al Conferentia Club. L’acompanyen Isabel Llorach, el comte de Güell i Carles Soldevila (fotografia: Arxiu Històric de Barcelona).

El fet és que la guerra va ser un punt i a part en la vida, tant de Llorach com del Conferentia Club. La presidenta, que l’any 1934 ja s’havia trobat obligada a convertir la seva mansió en un modern edifici de pisos d’estil racionalista, va sofrir la crisi causada per la postguerra i la guerra mundial, i es va anar retirant de la vida social. Tot amb tot, encara participà en l’Associació d’Amics del Carrer Montcada, que va treballar per salvar els casals històrics d’aquest racó de la ciutat vella. El món liberal i culte que havia promogut el Conferentia Club, tampoc no era moda. Tanmateix, l’any 1949 Llorach i Soldevila el ressuscitaren i es mantingué viu fins als anys setanta, tot i que mai més no tornà a ser el que havia estat. De fet, la mort d’Isabel Llorach el 1954 va ser, per a molts dels seus contemporanis, com si es morís una ciutat i una classe de burgesia, que havia de servir d’inspiració per a aquell moment de creixement de la ciutat. Així ho va interpretar la Revista, impulsada per un altre milionari amb ànima de mecenes, Albert Puig Palau. Un dels grans amics de la finada, Soldevila, en la necrològica suara esmentada de Destino, era més immisericorde i pessimista amb els néts i besnets dels senyors Esteves –i nebots o renebots d’Isabel Llorach–, que a Catalunya i a tot Europa estaven espantadissos, sense nord, ni fibra ni casta, claudicants de la seva funció dirigent. L’article va ser respost d’una manera optimista pel professor Jaume Vicens Vives, que justament aquells dies animava el grup de joves que impulsaren el Club Comodín –que després fou el Cercle d’Economia– a assumir el seu destí.

Josep Pla, Joan Estelrich, el comte de Keyserling i Isabel Llorach a la Setmana de la Saviesa de Formentor, l’any 1931. Josep Maria de Sagarra resta amagat rere Llorach.

Fins i tot després de morir, Isabel Llorach era font d’inspiració. La seva vida plena i anticonvencional va servir d’inspiració directa a Sagarra per a crear el personatge d’Hortènsia Portell de Vida privada –i, de retruc, l’Hortènsia Brusi del musical Flor de Nit, amb llibret de Manuel Vázquez Montalbán– i també al periodista cultural Sergio Vila-Sanjuán per a la protagonista del seu debut novel·lístic, Una heredera de Barcelona. El seu besnebot, Xavier Baladia, la va recuperar com un dels protagonistes de la llegendària història familiar a Abans que el temps ho esborri, i esperem que algun dia es decideixi a escriure’n la biografia que ens manca. De moment, enguany és previst que la Generalitat de Catalunya en commemori oficialment l’aniversari. Serà un acte de justícia per a una personalitat encara no prou coneguda. Ni recordada.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any