Pla-Estelrich: trenta anys d’amistat, una plantofada i Cambó de fons

'Periodisme i llibertat' repassa la relació de trenta anys entre Josep Pla i Joan Estelrich per mitjà de les cartes que es van enviar l'un a l'altre tots dos homes de lletres, estretament lligats a Francesc Cambó

VilaWeb
Joan Safont Plumed
12.11.2022 - 21:40
Actualització: 13.11.2022 - 19:52

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Ens podem imaginar la sorpresa de Joan Estelrich quan va obrir la revista Destino del 4 d’octubre de 1947 i va trobar-hi, al costat del seu article “Querela pacis”, una plantofada sonora del seu amic Josep Pla. “El meu amic Joan Estelrich s’ha convertit en un ombrívol i tètric pessimista”, li deia Pla en una columna del seu “Calendari sense data” titulat “Als pessimistes”. La carregada planiana era absoluta i retreia a l’escriptor de Felanitx la seva dèria de continuar ancorat a les idees i els autors del seu període de més brillantor, l’Europa d’entreguerres. Paneuropa, unitat moral europea, enyorança per l’elitisme intel·lectual i l’aristocràcia de l’esperit… Tot eren, per a Pla, collonades noucentistes, que després de la guerra del 1936-1939 i dues guerres mundials solament es podien veure com a relíquies del passat, instruments inútils per a interpretar les noves coordenades d’un món que es reorganitzava sobre les hegemonies mundials dels Estats Units i la Unió Soviètica. “No, amic Estelrich, no! Es podia ser pessimista en el moment de la guerra, quan la destrucció i el dolor es produïen a tort i a dret, quan tot es va sacrificar –els assumptes particulars més respectables– per la ceguesa. Ara és natural que respirem una mica –sense dormir excessivament. I si vostès s’adormen sobre el violí melancòlic del seu pessimisme, ja provarem de despertar-los, com tantes altres vegades vam haver de fer, a risc de ser tractats d’alarmistes insuportables.”

Estelrich hi va respondre privadament i pública. En carta a Pla, li deia: “Ja podeu imaginar quin disgust m’ha donat –a mi i als amics comuns– la vostra agressió, tan personalista, tan sobtada, tan gratuïta i tan extemporània. I no menor ha estat el disgust de veure’m obligat a contestar-vos; podeu ben creure que he escrit la meva resposta profundament adolorit, reservant-me els arguments més forts. Què us ha passat? No hauria pensat mai que la meva amistat representés per a vós tan poca cosa.”

La resposta pública, a Destino, l’acompanyava d’una fotografia amb un peu redactat per ell mateix: “Els escriptors populistes Josep Pla i Josep Maria de Sagarra, davant el profeta Keyserling, fotografiats pel pessimista Esterlich.” La imatge corresponia a un dels moments més feliços del seu particular món d’ahir compartit: l’anomenada Setmana de la Saviesa a l’hotel Terramar de Formentor, organitzada el març del 1931. N’havia estat l’ànima Estelrich, com a secretari del Conferentia Club, una institució selecta que mirava d’instruir les classes burgeses amb conferenciants nacionals i internacionals de primera categoria, encapçalada per la senyora Isabel Llorach. La trobada va tenir de gran protagonista estranger el comte Hermann von Keyserling, un filòsof alemany del Bàltic de gran popularitat internacional en aquella època i que representava l’Europa cosmopolita que tant atreia Estelrich. Nascut a Estònia, però alemany bàltic, format a Suïssa, Àustria, Anglaterra i França, expulsat pels bolxevics del seu país cap a Alemanya; va viatjar arreu del món, i va ser mal vist pels nazis, abans de morir a Àustria poc abans dels articles de Pla i Estelrich que van posar el punt final –o no– a l’amistat entre tots dos homenots.

Trenta anys de cartes escrites arreu del món

Tots plegats, Isabel Llorach, Keyserling, Pla i Estelrich –amb un Sagarra juganer amagat– apareixen en una fotografia d’aquells dies a la portada de Periodisme i llibertat. Cartes 1920-1950, que acaba de publicar Destino, editat per la professora Sílvia Coll-Vinent i que permet d’endinsar-nos en una amistat de trenta anys. Efectivament, Pla i Estelrich, que es portaven poc més d’un any, s’havien conegut arran del magisteri de Xènius l’any 1918, quan el segon havia arribat a Barcelona disposat a enlluernar amb la seva voracitat intel·lectual i passió vital. Irremeiablement, les seves carreres els van fer desembocar a la premsa, si bé en el cas d’Estelrich aviat esdevindria el primer i principal agent dels projectes culturals del polític i mecenes Francesc Cambó, mentre Pla es convertiria en corresponsal internacional de diaris com ara La Publicidad, catalanitzada l’any 1922 gràcies a l’adquisició per part d’Acció Catalana, un partit fundat per joves intel·lectuals dissidents de la Lliga Regionalista.

Joan Estelrich, al seu despatx de la Fundació Bernat Metge.

El gruix dels trenta anys de cartes d’Estelrich a Pla i de Pla a Estelrich –malauradament amb algunes errades en l’ordenació de la voluminosa correspondència, que fa que hi hagi allò que en el món del cinema se’n diuen “errors de ràcord” i la resposta a una pregunta aparegui abans que la pregunta en si– se centra en els anys de la dictadura de Primo de Rivera, quan ni l’un ni l’altre paren quiets. Cartes enviades de Barcelona, Madrid, París, Ginebra, Londres, Berlín, Roma i, fins i tot, Constantinoble, en què un Estelrich que fa d’activista diplomàtic del catalanisme perseguit no s’està d’admirar i ajudar en tot el possible a Pla, a qui mira d’unir als projectes endegats per l’Expansió Catalana, i aquest, bàsicament, es queixa de les dures condicions del periodisme internacional i demana feina i diners a l’amic, convertit en “el braç dret d’en Cambó”.

Projectes i diners, amb parts sucoses

Tot i això, Pla hi introdueix comentaris polítics i culturals d’una gran agudesa. Com quan de Madrid estant, on s’havia instal·lat com a cronista l’any 1921, escriu sense que hagi passat, aparentment, el temps per a les seves paraules: “Tenen una verdadera obsessió, de vegades còmica, pel nacionalisme català. Jo, com podeu suposar, parlo un castellà amb un accent que es porta l’oli, els recordo amb una violència tremenda que la unidad de la patria és, purament, un afer administratiu i això els molesta positivament. Tinc la sensació que jo, a Madrid, no hi faré mai res. Allò de la simpatia pels catalans és un mite, afortunadament. No ens poden veure ni ens podran veure mai.”

Josep Pla, durant la primera època de corresponsal internacional.

O quan, establert a la Itàlia, que aviat cauria sotmesa al feixisme, es reivindica com a periodista, arran del canvi de llengua del diari on col·labora, i que compagina amb la Veu de Catalunya: “En Carner –mal m’està dir-ho– defensa el meu periodisme de vegades documentat, de vegades fresc com una rosa, sempre català i honrat, a peu i a cavall. És evident que els meus articles catalans estan infinitament millors que els altres. És evident que les persones que creien que jo no sabia escriure en català han quedat amb un pam de nas, el primer l’amic Riba, després en Fabra, després el mateix Carner. Això entre nosaltres, que diuen els capellans. I al costat de la forma hi ha el fons. En dos mesos he donat al llegidor de la Veu una idea completa de les coses vives d’Itàlia. Ja sé que hi ha amics a Barcelona que diuen que no puc tenir altra cosa que una idea llibresca d’Itàlia. Naturalment! Però, senyors idiotes, encara voleu més que en dos mesos hagi passat de la visió desarticulada i ingènua a un coneixement llibresc? Es pensen que entendre les coses d’una nació fumejant de vida com és la Itàlia d’avui és com donar un volt per la Rambla.”

Sort que al paràgraf següent diu estar mancat de qualsevol vanitat. O quan sobre la famosa crítica sobre la manca d’una novel·la que el consagrés, diu: “Aquesta mania que tenim de la novel·la, no la comprenc. La primera condició que ha de tenir un llibre per vendre no és que sigui una novel·la, sinó que serveixi per anar llegint. El mot d’ordre meu és publicar coses que no necessitin el patriotisme per a ser venudes.” Unes paraules que sembla que enllacin amb una altra reflexió paradigmàtica del seu projecte literari, confiada a Estelrich quan acaba de sortir Relacions, un llibre que portarà cua: “És probable que vegeu que l’he escrit pensant amb la forçosa correspondència que ha de tenir a Catalunya el lector mitjà de tot arreu del món. Hi ha gent que creu que aquest tipus de lector no existeix a casa nostra i que no hem passat, encara, del lector sectari (de la dreta o de l’esquerra). Jo crec que existeix. En tot cas, si no existeix, l’hem de crear.”

Francesc Cambó, el dirigent de la Lliga pel qual van treballar Estelrich i Pla.

Cambó, un amo ben present

Al costat de tots dos corresponsals, a la correspondència entre Pla i Estelrich hi ha un personatge present d’ençà de la primera carta. I és qui va acabar essent el patró de tots dos homes de lletres: Cambó. “El burgès”, com l’anomena a la primera carta del recull d’Estelrich, va acabar junyint tant l’un com l’altre al seu projecte polític i intel·lectual. L’un com a director de la col·lecció Bernat Metge i més iniciatives editorials i culturals, arribaria a diputat per Girona a les Corts republicanes. L’altre, acabaria essent la “ploma disponible”, segons l’advocat i polític Amadeu Hurtado, que va escriure la biografia en tres volums del dirigent de la Lliga. Tots dos, catalanistes insubornables ensems que conservadors, acabarien arrossegats sense cap remei en el suport cambonià als militars revoltats, que encara avui, per alguns, pesa com una llosa a l’hora de valorar la vida i els llibres de Pla i Estelrich.

Però aquesta és una altra història, curiosament absent de la profusa correspondència entre tots dos amics que ara es publica, amb un apèndix de texts que l’un va dedicar a l’altre i que es clou amb la polèmica amb què hem començat l’article, de l’any 1947. L’any que Cambó es va morir a l’Argentina, precisament.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes