Francesc Cambó, l’ingenu Maquiavel, ja té una biografia monumental

  • Borja de Riquer signa ‘Francesc Cambó. L’últim retrat’, la biografia definitiva del polític més polièdric i polèmic de la primera meitat del segle XX català

VilaWeb
Joan Safont Plumed
26.12.2022 - 21:40
Actualització: 02.01.2023 - 10:05

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El primer de maig de 2021 el monument a Francesc Cambó va aparèixer empastifat de pintura rosa. L’acció, reivindicada a les xarxes socials per un grup àcrata, va tornar a posar al centre l’homenatge de la ciutat a qui va ser, entre més càrrecs, un jove regidor de l’Ajuntament de Barcelona, responsable de l’impuls de les obres de la Reforma, de la preservació com a jardí de la muntanya Montjuïc i, per si no n’hi hagués prou, de les modernes festes de la Mercè. La desaparició del bust de bronze del pròcer, obra de Víctor Ochoa, de les imatges simulades de la futura Via Laietana, va fer saltar les alarmes. Per uns era una altra atzagaiada del consistori iconoclasta que ja havia tret del pedestal el marquès de Comillas. Per uns altres, una mesura imprescindible per a republicanitzar la memòria popular del cap i casal. Finalment, tan sols era un error.

Inaugurat cinquanta anys justs després de la mort del polític, financer i mecenes, el monument va trigar anys a fer-se realitat, després d’algun projecte fallit que va acabar en un calaix. Tal com recullen les cròniques, a la inauguració hi van assistir “autoritats civils i militars i una representació de la societat civil”. El president de la Generalitat, Jordi Pujol, el del parlament, Joan Reventós, el batlle de la ciutat, Pasqual Maragall, la delegada del govern espanyol, Júlia García Valdecasas, i uns quants representants de Convergència i Unió i el Partit Popular. No debades, tots dos partits acabaven de signar el pacte del Majestic i el president del govern espanyol deia que parlava en català en la intimitat i llegia Josep Pla en la seva llengua original. L’homenatge petri l’havia impulsat un grup de notables encapçalat per l’empresari Carles Ferrer Salat, amb la presència de la Caixa, Foment del Treball i la Cambra de Comerç. També recorden les cròniques que Pujol va dir que Cambó se sentiria feliç de veure que el seu projecte catalanista de regeneració d’Espanya de Catalunya estant i d’acostament de l’estat espanyol a Europa es feia realitat. Maragall en reivindicava l’entusiasme i la fe demostrada durant el seu mandat municipal. Ferrer Salat, l’aportació a l’economia i la cultura i la filla, Helena Cambó, el treball “sempre per a Catalunya”.

Inauguració del monument a Francesc Cambó.

Una biografia llargament esperada

Han passat vint-i-cinc anys d’aquell acte perquè puguem tenir finalment una biografia definitiva i també monumental de qui va ser polític, empresari, financer, mecenes, i una de les figures més influents i controvertides de la Catalunya de la primera meitat del segle XX. Una biografia que esmena, en bona part, les memòries publicades pòstumament i els dietaris i Meditacions de Cambó. País de tradició encara escassa respecte del gènere –aquest 2022 s’acaba de publicar el volum biogràfic d’un miler de pàgines sobre Josep Tarradellas, obra de Joan EsculiesFrancesc Cambó, l’últim retrat, de Borja de Riquer, catedràtic emèrit i professor honorari de la UAB, ha estat llargament esperat.

D’ençà de la publicació de la seva tesi, Lliga Regionalista: la burgesia catalana i el nacionalisme, l’any 1977, fins avui, Riquer ha fet unes quantes aproximacions parcials al dirigent catalanista: L’últim Cambó, la dreta catalana davant la guerra civil i el franquisme (1996), Francesc Cambó entre la Monarquia i la República (2007), Alfonso XIII y Cambó (2015) i Cambó en Argentina (2016). Ara, totes aquestes obres i un volum de documentació ingent s’apleguen en un retrat tan polièdric com el protagonista, que l’historiador ha volgut dividir en capítols dedicats a l’home polític –el gruix principal del text–, el mecenes, l’home de negocis internacional i el bon vivant. En aquest darrer epígraf es parla obertament d’una de les qüestions tabú sobre Cambó: la seva convulsa vida privada, marcada per la imatge pública conservadora d’un solter empedreït consagrat a la política i els negocis, però amb un grapat d’amigues i amants, filles reconegudes i no, i un embolic testamentari que va enfrontar la seva filla i hereva amb la seva mare, vídua oficial, i va deixar in albis el projecte d’una gran fundació internacional que en preservés el llegat.

Francesc Cambó per Ramon Casas (fotografia: MNAC).

Nascut el 1876 a Verges, però de nissaga besaluenca i carlina, el jove Cambó va forjar-se políticament a redós del Centre Escolar Catalanista. En aquesta entitat juvenil, hi va conèixer alguns dels seus grans amics i companys de partit, entre els quals Lluís Duran i Ventosa, Josep Puig i Cadafalch i Enric Prat de la Riba. Amb aquest darrer faria tàndem al capdavant de la Lliga Regionalista, el primer partit modern que mitjançant el catalanisme polític faria esclatar el sistema caciquista creat pels partits dinàstics de la Restauració. Si sovint s’havien oposat un nacionalista Prat –Catalunya endins– enfront d’un intervencionista Cambó –per l’Espanya gran–, Riquer posa sobre la taula –per mitjà de correspondència i documents de tots dos dirigents– com anaven més a l’una que no podia semblar. En aquest sentit, el president de la Mancomunitat hauria aconsellat al seu correligionari i dirigent del partit al congrés espanyol, on hi havia arribat per primera vegada l’any 1907 encapçalant la dreta de Solidaritat Catalana, de la qual n’havia estat un eficaç director de campanya, que s’instal·lés a Madrid i entrés a fons en el joc polític espanyol.

Una trajectòria política mancada

Convençut de la superioritat de la seva intel·ligència i preparació, Cambó, a diferència de diletants de la política, com ara els republicans Amadeu Hurtado, Pere Coromines, Ildefons Suñol i Jaume Carner, als quals menystenia, la seva vocació era inequívocament la política. I va abocar-hi tots els seus esforços i recursos. Per això va fornir una gran fortuna, aprofitant el context de la Gran Guerra, que li havia de permetre de sufragar la seva carrera i, alhora, desplegar una activitat de mecenatge que s’ha de considerar un autèntic projecte cultural nacional, amb iniciatives com ara la Fundació Bernat Metge i la col·lecció pictòrica llegada al MNAC. A més, el seu nou paper com a financer internacional li va permetre d’aconseguir una agenda mundial a l’abast de molt pocs catalans.

En el terreny dels èxits polítics, la seva superioritat no va ser recompensada i va fallar totes les vegades possibles, per motius propis i aliens: de l’autonomia de Catalunya, que havia de ser l’objectiu principal, tan sols en va aconseguir, amb penes i treballs, la valuosa, però mancada, Mancomunitat de Catalunya, del seu pas fugaç pels ministeris d’Hisenda i Foment no en va resultar la catalanització somiada d’Espanya, ni la revolució des de dalt i de la seva fidelitat monàrquica –i Riquer aporta informació valuosa sobre els contactes cortesans– l’únic que en va treure va ser la incomprensió d’Alfons XIII, que va oferir-li el poder a canvi d’oblidar-se del catalanisme. Anys abans, durant la negociació de la Mancomunitat, havia ofert desmembrar Tarragona del futur òrgan supraprovincial a canvi d’afegir-hi Osca! No debades, el periodista Ignasi Aragay va qualificar-lo en una definició afortunada d’ingenu Maquiavel, durant la presentació de la biografia a l’Acadèmia de Bones Lletres, presidida per Riquer.

Caricatura de Francesc Cambó apareguda al diari espanyol El Imparcial, el 2 de febrer de 1918.

La ingenuïtat del suport a Franco

Riquer també aporta nova documentació sobre els veritables motius que van fer que, finida l’experiència dictatorial de Primo de Rivera –el cop d’estat del qual va enxampar Cambó navegant oportunament amb el seu mític iot Catalònia–, Cambó no es convertís en president del govern espanyol. No hauria estat culpa d’un càncer de gola, sinó de l’amenaça dels sectors militars i espanyolistes de tornar a fer un cop d’estat. Tot i ser un home de dretes, per sobre de tot el veien com un separatista, malgrat que no va sospesar mai l’opció independentista. Els seus enemics fins i tot atorgaven tots els clixés de l’antisemitisme al “jueu” Cambó.

Desubicat durant la República, el seu conservadorisme social –s’havia oposat a la jornada laboral de vuit hores, al sindicalisme i havia recomanat la mà dura de Milans del Bosch i Martínez Anido– el va fer menystenir la força d’ERC i dels seus dirigents, Francesc Macià i Lluís Companys. Els “mori Cambó” del 14 d’abril no havien estat tan sols un mal presagi. Sorprès pel cop d’estat dels militars feixistes, va donar-los suport tot esperant, amb una ingenuïtat aclaparadora venint de qui havia estudiat de prop les dictadures europees, que després d’un període transitori la Lliga i els seus homes podrien recuperar el poder i resoldre (!) finalment el problema català.

En aquesta qüestió, el biògraf aprofita l’abundosa correspondència per fixar el punt de vista de Cambó durant la guerra del 1936-39, de la qual feia responsables els republicans, i la postguerra, en què, mentre interiorment s’adonava dels seus errors de judici a mesura que el franquisme –que ell menyspreava i que el menyspreava encara més a ell– s’assentava i s’apropiava del poder, era incapaç d’allargar el braç als refugiats catalanistes i republicans amb qui va acabar compartit exili, i que en l’hora de la seva mort a Buenos Aires l’any 1947 va demostrar una notable equanimitat. Ho va deixar escrit Antoni Rovira i Virgili, que el va definir com “un polític equivocat, però no un català renegat”. El mateix historiador tarragoní no s’estava d’assenyalar que havia estat el polític “més conegut, més discutit, més lloat o bescantat” del seu temps i de qualificar-lo d’afortunat en el camp de les empreses internacionals i de protector generós de l’obra cultural catalana. Ara, de tot plegat, en podem parlar amb una biografia monumental sobre la taula. Benvinguda sigui.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes