Borja de Riquer: “Cambó pensa: ‘No som prou forts, hem de pactar’”

  • L'historiador acaba de publicar 'Francesc Cambó. L'últim retrat' (Edicions 62), una biografia monumental d'un dels catalans més interessants del segle passat

VilaWeb
Ot Bou Costa Albert Salamé (fotografies)
25.11.2022 - 21:50
Actualització: 27.11.2022 - 11:13

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’historiador Borja de Riquer (Barcelona, 1945) acaba de publicar Francesc Cambó. L’últim retrat (Edicions 62), una biografia monumental, de vora 900 pàgines, en què escruta la vida d’un català “excepcional, fascinant, polièdric, polèmic i contradictori com pocs”. El llibre, dens però rítmic, és fruit de trenta anys de recerca, i mira d’aclarir la imatge de Cambó (Verges, 1876 – Buenos Aires, 1947), que sovint ha estat deformada per la caricatura i per les passions que la controvèrsia provoca. Cambó toca tantes tecles –regidor transformador de Barcelona, mascaró de la dreta catalanista, dues voltes ministre, mecenes expansiu, home de negocis multimilionari, assagista–, que endinsar-se en la seva vida és endinsar-se en la història del país.

Els defectes íntims de Cambó, els dubtes, els errors i contradiccions, l’ambició insaciada, la por de la violència, la frustració cíclica, la creativitat per reinventar-se fora de la política malgrat les ganes de manar, les trampes que es posa a si mateix, il·luminen les ferides de Catalunya, presents i antigues. La biografia de Riquer n’ofereix un retrat complet, amb una estructura neta, que no es deixa cap detall important però que va al gra.

Expliqueu que Cambó té sempre un duel interior. Vol ser alhora el revolucionari que porti la llibertat al seu poble, que per a ell és l’autonomia, però també un home d’estat. Li critiquen sovint aquesta contradicció, però ell la sent, en privat?
—I tant. Quan té un fracàs, això apareix en les reflexions, en la correspondència més discreta. Fins i tot hi ha una frase d’Estelrich que diu: “Cambó, quan té un fracàs, es torna més nacionalista que mai i sembla independentista.” Davant d’un fracàs espanyol, es radicalitza internament. Però com a home moderat, amb un partit de gent benestant i conservadora, sap que certes propostes no les pot fer. Després de la frustració del debat parlamentari del 1918, quan torna a Barcelona diu: “Monarquia o república? Catalunya!”, però és una catxa. Li va molt bé per acontentar l’opinió catalana excitada, però no hi ha un Cambó republicà, sinó més aviat monàrquic. Dóna prioritat a la conservació social. A defensar el seu món.

Això de tornar-se més nacionalista que mai quan hi ha un fracàs és el mateix que li passa al país.
—Sí. Cambó en té una altra que diu: “Atenció, que el país no està per heroïcitats. Si les dificultats són molt grans, no trobo prou suports.” És a dir: aquí no podem fer el que han fet els irlandesos, que el 1919 s’han revoltat de manera fins i tot armada. Impensable.

És curiós que pensi que no és un país de revoltats. En l’època de Cambó hi ha moments de gran activitat social, de grans mobilitzacions.
—Precisament per això. Ell atribueix la radicalització i la violència als sectors revolucionaris. Pensa: “Si nosaltres intentem fer servir la violència, ens sortirà malament”. Perquè, per una altra banda, l’estat té els instruments de coacció. En aquell moment, bàsicament l’exèrcit. Quan hi ha problemes polítics, el procediment de l’època és estat de guerra i l’exèrcit al carrer. Les seves masses catalanistes no estan per sortir al carrer a enfrontar-se amb els soldats. L’any 1917, quan hi ha la vaga general famosa, té por de ser desbordat, però també està en contra de la violència.

A l’epíleg esmenteu els casos de Pujol i de Maragall. El paral·lelisme amb Maragall és particularment cridaner. El fracàs del projecte de l’estatut de 1918 és pràcticament calcat al seu.
—Sí, s’hi assembla molt. Però l’estatut de Maragall el van refer i desnaturalitzar a les Corts, un cop aprovat aquí. L’any 18, el projecte de Prat, que és sobiranista, naufraga, però és allò típic de “demanem-ne cent, vejam si n’aconseguim setanta”. Passa que els n’ofereixen deu. No poden acceptar-ho i volen pressionar. Però es troben una gran hostilitat. Maura, president del consell de ministres, els diu que són espanyols tant si els agrada com si no, i que per tant han de callar i obeir.

Tant Pujol com Maragall coneixien la història del país i tenien un bagatge vast. Segur que sabien què li va passar a Cambó el 1918.
—Ho sabien perfectament.

I què ha passat, doncs? Els dirigents catalanistes moderns han escoltat poc allò que explica l’exemple de Cambó?
—Els actuals, no ho sé. Pujol ho sabia molt bé i per això no va voler mai tenir ministres a Madrid. Volia negociar al Parlament de Catalunya i a les corts espanyoles, segons el govern que hi hagués, però en cap moment comprometre’s a formar part d’un govern espanyol, perquè l’experiència de Cambó i d’altres ministres de la Lliga havia donat molt poc joc. En canvi, Maragall venia més de la tradició d’Esquerra Republicana. Als anys trenta, Esquerra tenia molts ministres i era una força que consolidà la República espanyola perquè sabia que l’autonomia de Macià en depenia. Totes dues tàctiques van acabar amb una certa frustració. Cap dels dos no va aconseguir l’objectiu. Que no era la independència, sinó una Catalunya que es trobés còmoda dins una Espanya diferent.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

La vena del Cambó somiatruites catalanista és més honesta que l’altra?
—Depèn de les conjuntures. Cambó és un home fred. No s’excita. Sap mesurar molt si parla amb espanyols o amb catalans. Té dos discursos per a caure bé a tots dos costats. Jo crec que Cambó pensa: “Els catalans nacionalistes no som prou forts per a aconseguir el 100% del que voldríem. I com que no som prou forts, hem de moderar i pactar, hem de tenir complicitats espanyoles”. Passa que no les troba.

A Madrid i a la resta d’Espanya sembla que no venç mai el recel que li tenen. Durant la campanya Pro Autonomia Integral, la premsa espanyola el titlla de “roñoso judío”. Què en pensa, ell, d’aquest recel, d’aquest odi que suscita de vegades a l’estat que vol reformar?
—Li rellisca. Té en compte qui ho diu. No és el mateix que el retret vingui de Maura o que vingui del diari El Imparcial de Madrid, que ja sap que són uns esbojarrats demagògics. Com si em diguessis avui La Razón. Ara, de vegades Cambó és una mica innocent. No entén que gran part de la classe política espanyola amb qui ell té tractes, que són els monàrquics, tenen molts interessos, volen defensar el poder que han construït durant la Restauració, i no volen reformes que posin en perill la seva influència. Per altra banda, bona part són nacionalistes espanyols convençuts. Tot el que vingui de Catalunya s’ho miren amb reticència, i si la proposta és que els catalans manin a Madrid, encara més.

A més dels conservadors, també busca pactes amb els liberals i els republicans. Tots tres l’acaben decebent.
—Ell lidera la campanya per canviar les regles de joc de la Restauració. No tan sols per a posar fi al torn dinàstic. També al caciquisme i l’alteració del sufragi popular. Vol una reforma política espanyola, democràtica i moderna, que permeti una autonomia catalana. Per això creu que el front ha d’arribar fins als republicans. En cert moment, fins i tot, als socialistes. Però acaba veient que el sector esquerrà –els republicans catalans i espanyols i els sindicalistes– volen posar en qüestió la monarquia i tot el règim. És clar, és l’any 17. Ja ha caigut el tsar. Fa set anys que ha caigut la monarquia a Portugal. Ell pensa: “Aquí pot passar igual i aquest procés potser no el dirigeixo jo”.

Per tant, hi ha un punt de supèrbia.
—De supèrbia i de prudència política. Ell pensa que fa de líder d’un moviment que no té clar que pugui controlar. “Em poden desbordar per l’esquerra.”

Uns anys abans, el governador civil de Barcelona, Ossorio y Gallardo, ja li diu que el moviment catalanista el pot desbordar. És el mateix crit d’alerta que després han fet a molts dirigents independentistes.
—És clar: “Tu, que ets en una posició centrista, vigila que pots engegar un moviment que després no controlis i que vagi molt més enllà dels teus interessos socials. Mira quins aliats tens.” La gent de la Lliga és la gent de l’alta burgesia. També hi ha sectors mesocràtics, però els fabricants i els banquers són a la Lliga. Aquests no poden avalar un moviment que l’agost de 1917 se’n va a una vaga que posa en qüestió la monarquia. Li diuen que si la Lliga s’hi apunta, muntaran un partit contra la Lliga.

El 1918, quan fracassa el projecte d’estatut, Cambó envia una carta a Alfons XIII en què diu que aquest fracàs li ha ocasionat “el disgust més amarg de la seva vida”. Com és que algú que viu tant en la pròpia pell el fracàs del catalanisme reformista no acaba de fer mai el pas a la independència? D’acord, pensa que no som prou forts, però com pot ser que ni tan sols hi fantasiegi?
—Ell defensa més l’hegemonia catalana dins d’Espanya. Ell creu que els catalans, com que Catalunya és la fàbrica d’Espanya, poden fer el paper dels piemontesos a Itàlia. El nord econòmic que també domina políticament. Pactar amb Roma, però amb Milà de capital. Això té més consensos a Catalunya, però té enormes dificultats a Madrid. Quan això fracassa a Madrid, i veus que t’has quedat amb la Mancomunitat i poca cosa més, veritablement quina opció tens? Radicalitzar-te com Macià? Fer-te separatista, com se’n deia llavors, i seguir la via irlandesa? Un home conservador i d’ordre no pot seguir aquesta via.

Però no hi ha només Irlanda. Ell no deixa d’emmirallar-se mai amb altres moviments. Se’n va a Noruega per estudiar el procés d’independència que hi ha hagut.
—Perquè és un procés ideal. Noruega s’ha independitzat sense violència. Els noruecs han forçat el parlament suec a aconseguir la independència. Per a ell és un model.

Per tant, la por és sempre la violència.
—La por és la violència. Ser desbordat. No dirigir-ho. Cambó és un polític ancien régime. De política elitista: són les minories més preparades les que dirigeixen, controlant molt la participació popular. Aquí hi ha una contradicció. El catalanisme és per essència un moviment ampli, popular i transversal.

I, com es veu en el cas de la Solidaritat l’any 1906, democratitzador.
—Exacte. I no pot evitar que hi hagi molta gent que ideològicament no és de la Lliga. Si tens aquest moviment ampli i transversal, pretendre que tu, des de la teva posició conservadora, el podràs dirigir sempre… Mentre el moviment avanci, és possible. Quan vinguin problemes, vindran les fractures. Ell sempre té por de la política de masses. De les masses al carrer pressionant i decidint. Té por.

VilaWeb
VilaWeb

La visió que té de la cultura catalana no és gens subordinada a l’espanyola. Dieu que vol homologar-la a les grans cultures europees.
—El seu mecenatge és un projecte polític. Ell creu que una de les maneres de reforçar el catalanisme i les seves aspiracions és que la cultura catalana sigui coneguda internacionalment, prestigiada, que sigui una cultura de referència. La col·lecció Bernat Metge, de traducció de clàssics llatins i grecs, en aquell moment només la tenen els francesos, els alemanys i els anglesos. Ni els espanyols ni els italians. Ni tan sols avui en dia els espanyols no tenen una col·lecció com la Bernat Metge. En aquell moment, en què el món clàssic és la gran referència cultural de tot el món occidental, un projecte com aquest deixa bocabadat tot el món cultural europeu. “Ostres, aquests catalans estan fent una cosa com els francesos, quina gent!” Quan fa la seva col·lecció de quadres, igual. Diu: “De la gran pintura universal, aquí què ens falta? Sobretot pintura italiana del Renaixement. D’això, a El Prado no n’hi ha. Doncs em dedico a això”. A Espanya no hi ha cap Botticelli. Ell en compra cinc! És el particular d’Europa, potser del món, amb més botticellis a casa. Es converteix en un dels grans compradors d’art del món. En deu anys fa una col·lecció que deixa bocabadats els grans col·leccionistes nord-americans i europeus de l’època. Amb una habilitat notable, amb operacions molt arriscades. Es gasta la tercera part de la seva fortuna i amb la idea que allò al final ho donarà. No ho vendrà. Ho donarà al país.

Això de connectar la cultura catalana amb l’europea més que no pas amb l’espanyola és diferent del que pensa en política.
—Jo penso que ell en cap moment no és independentista. Ell vol manar Espanya. Perquè creu que els catalans són els més preparats per a manar i que si els catalans manessin, Espanya canviaria radicalment.

Bé, i perquè Catalunya no té estat.
—És clar. A partir d’aquí, això no impedeix que Catalunya no hagi de ser el màxim de reconeguda i estar satisfeta amb una situació del màxim de llibertat. Però per autoestima dels catalans, han de sentir que la seva cultura és important. El seu mecenatge vol fer pujar l’autoestima. Que els catalans diguin: “No som un país de tercera, som un país de primera”. Per què finança el diccionari de Fabra? Perquè la dictadura bloqueja els recursos perquè l’Institut d’Estudis Catalans el pugui fer. Cambó diu: “De cap manera! Això ho pago jo. Aquest diccionari ha de ser al carrer immediatament. És un element fonamental per a la cohesió de la nostra llengua.”

Enric Prat de la Riba és un gran defensor de la unitat dels Països Catalans. Ell com la veu?
—No fa grans batalles polítiques sobre això. Però, per exemple, el projecte d’estatut de la Lliga de l’any 1919 planteja la possibilitat de pactes amb les regions veïnes amb trets culturals similars. Pensa en la “Pancatalunya”. La Lliga sempre té aliats a València. Els valencianistes són molt cambonians. I a Mallorca, via Estelrich, també. Sempre que hi ha una mobilització cultural important, Cambó vol que hi hagi valencians i mallorquins. A la candidatura de la Lliga de l’any 36 a Barcelona hi ha Joaquim Reig, valencià, president del Banc de València. Ell ho té molt clar: valencians i mallorquins no són forasters, pertanyen al nostre món.

El 1919, en un discurs al congrés espanyol, diu que a Espanya sense Catalunya no li passaria res. Ell ho creu, això, sabent la força immensa que té Catalunya?
—Em penso que és una catxa provocadora: “És que si ens n’anem, us quedareu tal com esteu. No canviareu, perquè no voleu canviar. Continuareu essent un país de tercera.” Ell creu que hi ha moltes reticències perquè els catalans volen transformar Espanya. Veu en Espanya un gran conservadorisme, no solament nacionalista, sinó també econòmic.

I social i cultural?
—En part, sí. Madrid, fins a l’any 20, és una ciutat culturalment molt pobra. Després comença a canviar. Hi ha moviment al voltant d’Ortega y Gasset i de la gent de la Junta de Ampliación de Estudios que donen una pàtina europea i moderna a la intel·lectualitat de Madrid que a principi de segle gairebé no existia.

Cambó recorre unes quantes vegades a la figura del rei. Dieu que l’apel·lació directa al monarca s’havia convertit en un instrument polític del catalanisme. Cambó n’espera una mena d’arbitratge i això l’acaba frustrant. Fa pensar en el 3 d’octubre de 2017.
—Sí. El rei, en aquell moment, i més un rei tan polític com Alfons XIII, és una peça clau. Intervé en la vida política, la decideix i la condiciona. Així li va l’any 31, que el despatxen. Aquest salt ja és opinió política personal: el 3 d’octubre, el rei es va equivocar. En una crisi com aquella, si algú de Madrid havia d’intervenir per la televisió era el govern de Rajoy, que amb la seva política tancada havia radicalitzat les coses fins aquell nivell. Ell n’era el responsable i és qui hauria d’haver sortit a donar la cara.

Feia el paral·lelisme perquè sembla que l’esperança de Cambó és trobar en el rei la diferència entre el govern i l’estat, i que ell tampoc no la troba.
—Bé, llavors era un moment que el rei sí que tenia molts poders. En la constitució de llavors, a diferència de l’actual, qui nomenava el cap de govern era el rei. Després, aquest cap de govern dissolia les corts, convocava eleccions i acostumava a tenir majoria. Ara és a l’inrevés. Les corts escullen el cap de govern i el rei ho ratifica. Alfons XIII era un rei intervencionista. Ell estava al marge del que diguessin les urnes. Les urnes ho dirien després, si de cas. Guanyar-se el rei era clau: si l’any 1918 es presenta aquell projecte d’estatut tan ambiciós, és perquè el rei ha animat Cambó. Després ell li retreu que l’hagi abandonat.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Cambó no acaba d’imaginar-se mai que la República pugui prosperar?
—En moments crítics, com el 1931 o el 1936, Cambó opta per la conveniència pràctica, com dirà Gaziel. Què és més convenient per al meu món social i polític? Cambó no s’adona que els sis anys i mig de dictadura de Primo de Rivera han desprestigiat tant la monarquia que hi ha molta gent que ja no es creu que autonomia i monarquia puguin anar juntes. Per això l’any 31 les forces republicanes, sumades, a Catalunya són el 80% dels vots, i tan sols la Lliga defensa la monarquia.

I ell no considera possible una República de dretes.
—Si no la dirigeix ell… Si Cambó, l’estiu del 30, s’hagués declarat republicà, tal com van fer altres monàrquics, com Alcalá Zamora, hauria pogut ser el gran líder de la dreta republicana espanyola. No s’hi atreveix. Menysprea els republicans. Els catalans i els espanyols. No pot veure Macià. Els d’Acció Catalana diu que són uns tremends i que la Lliga és molt superior. En general considera que els republicans són poc preparats, demagogs, radicalitzats, esperitats. Considera que Macià és un boig que va predicant.

Tot i que després canvia una mica de parer…
—Quan veu què ha fet Macià el 31, fins i tot ha d’enviar cartes des de París als de la Veu de Catalunya per dir-los: “No ataqueu tant Macià. Us esteu passant, perquè si tenim autonomia és gràcies a ell”. Es troba en una posició incòmoda. La Generalitat ha vingut per les esquerres. “Gran sorpresa i gran fracàs nostre.”

Quan accepta la possibilitat del règim de Franco com un mal menor, no preveu la persecució que hi haurà de la cultura catalana?
—Sí, però hi ha molts matisos. He localitzat una cosa important: inicialment, Cambó està en contra de l’aixecament militar. Després de l’experiència de Primo de Rivera, creu que només falta ara un altre aixecament per portar-nos al caos. Però el cop fracassa i a bona part de la zona republicana hi ha un procés revolucionari incontrolat que va contra la gent d’ordre, contra l’Església, contra el clergat i contra la gent de la Lliga. Davant d’això, un polític ha de triar. La seva opció és que els militars són el mal menor. Són l’ordre, malgrat que sabem que seran més durs que Primo de Rivera. Aquesta és la percepció de gairebé tots els conservadors els primers mesos de la guerra. Fins i tot els internacionals i les grans cancelleries pensen que la guerra durarà poc. S’imaginen una guerra curta i després una dictadura militar com la de Primo de Rivera, però més bèstia: amb afusellaments, amb més repressió, i en el cas català, amb repressió de la catalanitat, però si fa no fa. Fins i tot, en la correspondència de Cambó a Joan Ventosa li diu que han de parlar amb els militars de com organitzaran Catalunya un cop hagin guanyat la guerra.

Especula amb una transició en què la Lliga pugui tenir un paper.
—Exacte. Especula amb un govern militar feble que necessitarà civils i, per tant, ells han de ser els imprescindibles. Fins a principi del 37, creu que els necessitaran i que els acabaran anant a buscar. Quan comença a veure que la guerra va per llarg, que Franco no és un provisional sinó que es vol quedar i que està configurant un nou règim, diu: “Senyors, això canvia.” Perquè nou règim què vol dir? Imitació del feixista o del nazi, que són els grans referents autoritaris que hi ha llavors. Aleshores pensa: “On ens hem ficat?”

La gran fortuna que fa li canvia l’ordre de prioritats? Li canvia els principis?
—Jo penso que sí. El Cambó milionari és un polític que necessita estar més al dia de tot el que passa al món, perquè dirigeix la multinacional espanyola més important, la CHADE. L’empresa és a l’Argentina, els seus propietaris reals són britànics, belgues, alemanys i nord-americans. Ha d’estar vinculat al món de negocis internacionals. No és un problema financer, és també polític. Ha de conèixer els interessos polítics dels grans financers. Quan aterra al cas espanyol i català, s’adona que no pot fer aventures polítiques arriscades que dificultin la seva vinculació i possible influència a escala internacional. Cada vegada més, les decisions espanyoles i catalanes depenen d’això. L’any 30, Cambó ja és el polític espanyol amb més contactes internacionals. És en vint consells d’administració. Despatxa amb els alts dirigents i els homes de negoci. Aquest home no pot encapçalar un moviment antimonàrquic. Són aquests elements que, a mesura que ell ja no és simplement el líder del catalanisme sinó un gran home de negocis internacionals, la visió del món i de què és Catalunya canvia notablement.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes