03.11.2023 - 21:40
|
Actualització: 04.11.2023 - 13:36
Quan escric aquest article, les negociacions per a la investidura de Pedro Sánchez estan aturades. El candidat socialista a la presidència del govern espanyol ja ha tancat totes les rondes que havia de superar per revalidar el càrrec, tret de la darrera amb Junts, amb el president Puigdemont. Ningú no sap què passarà les hores i els dies vinents –segurament, Puigdemont i Sánchez tampoc. Dijous, semblava que tot s’havia encarrilat, però les coses s’han complicat molt. Caldrà esperar i estar atents.
Però hi ha una cosa que ja hem comprovat. I és que sembla que no hi ha espai per a aquell “acord històric” que reclamava Puigdemont quan va fixar els termes de la negociació.
Perquè si una cosa s’ha evidenciat fins ara és que el PSOE no es mou ni un pam dels marges d’un procés d’investidura com qualsevol altre que es podria haver plantejat en qualsevol altre moment històric. No mostra ni presenta cap voluntat de capgirar la seua actuació i la del futur govern espanyol respecte del reconeixement de les “velles nacions” (aquesta és la fórmula que va fer servir Puigdemont) catalana, basca i gallega ni cap voluntat de fer autocrítica respecte dels seus gravíssims errors, com a mínim del 2017 ençà.
Dit això, amb la reserva de l’aposta per l’amnistia, evidentment. I pendents de poder llegir l’articulat i l’exposició de motius de la llei. Perquè tots especulem massa sobre un text del qual no sabem res, en realitat, i la prudència aconsella d’esperar a veure’n la lletra petita.
Oimés quan ens hem trobat, en la negociació amb ERC, amb una d’aquelles trampes que tant agrada als polítics caçatitulars. Ahir, la majoria dels mitjans, sense haver llegit el text dels acords, va vendre als seus lectors que el PSOE acceptava el traspàs de Rodalia i després va resultar que aquesta no era pas la realitat. Rodalia no es traspassarà a la Generalitat, que ja té una empresa ferroviària –i que funciona bé. En compte d’això, es crearà una nova empresa amb el consell d’administració repartit al 50% entre el govern espanyol i la Generalitat, amb la presidència en mans de la Generalitat però amb dret de vet de l’estat en les decisions estratègiques. Si del titular a la realitat va tanta distància en un tema com Rodalia, és millor ser prudents amb l’amnistia i possibles qüestions de més importància política.
Especialment, tenint en compte que el PSOE no s’ho creu, això que fa. Puigdemont va posar sobre la taula la hipòtesi d’un “acord històric” que canviaria la manera d’entendre la relació entre les nacions dins l’estat espanyol. Però per al PSOE tot se circumscriu a tornar a manar a la Moncloa.
I, per això, els relats són incompatibles. Ara que ja han pactat amb ERC, ho han pogut demostrar en públic amb compareixences de Félix Bolaños i Salvador Illa. En boca seua, tots els acords que es negocien van en la línia de desactivar l’independentisme català i derrotar-lo. Tracten de la victòria de l’espanyolisme. I costa molt imaginar com podria canviar Puigdemont aquest relat assumit per ells tan desacomplexadament.
És una negociació, això no ho oblidem. I, per tant, una transacció. En conseqüència, és clar que tothom ha de cedir i que han de trobar un camí mitjà que no siga bo per a cap dels dos però que represente avenços consistents per a tots dos. Però, vist on som avui, la pregunta és si això és possible, atès com n’estan, d’allunyades, les posicions?
És evident que encara hi ha marge per a un acord d’investidura. Que hi ha marge per a un acord de legislatura, i tot podria ser. Junts confia molt en el fet que un negociador internacional envia la qüestió catalana a un altre nivell i és un avenç substancial per a l’independentisme. Però que hi haja les condicions per a arribar a un “acord històric” la veritat és que cada dia que passa és més difícil d’imaginar.
I en aquestes condicions, i venint com venim de tants anys d’enganys i ziga-zagues del Partit Socialista, la desconfiança respecte dels possibles beneficis d’un pacte d’investidura –en relació amb la causa de la llibertat de Catalunya– és total. O molt, molt gran. Que no és el mateix, però vol dir el mateix.
PS1. Avui es fa a Perpinyà la manifestació de la Diada de Catalunya Nord, que seguirem durant el dia. I us oferim una entrevista amb Guillem Nivet, que ens explica a la perfecció un canvi d’una dimensió monumental que s’esdevé al nord del nostre país: “Ara a Catalunya Nord parlar català és vist com una cosa de prestigi”.
PS2. També avui al País Basc hi haurà mobilitzacions contra unes quantes sentències judicials contràries a la normalització i l’ús de la llengua basca que s’han publicat aquestes darreres setmanes. És un tema del qual s’ha parlat poc al nostre país, però que té un interès evident i que us expliquem en aquest reportatge de Clara Ardèvol.
PS3. La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim, i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors.
Tal i com pareix que van les negociacions, em sembla que no paga la pena arribar a un acord d’investidura. Allò que ha avalat la militància d’ERC és infame. Millor anar a eleccions.