Guillem Nivet: “Ara a Catalunya Nord parlar català és vist com una cosa de prestigi”

L’advocat Guillem Nivet (Ceret, Vallespir, 1993) és el president de l’associació la Bressola i ex-secretari general d’Òmnium Cultural Catalunya Nord, i encara membre de la junta. És una de les moltes persones que ha tornat a la Bressola després d’haver-hi crescut; de fet, és el primer ex-alumne que arriba al càrrec de president. Més enllà del seu cas personal, aquest és un fet simbòlic que té una gran importància en l’àmbit col·lectiu: la llengua catalana a Catalunya Nord comença a ser una llengua de prestigi que guanya una mica d’espai entre els joves. Tot i que la situació del català al territori encara és molt feble i preocupant, Nivet fa una crida a l’optimisme i demana de cercar maneres d’atreure parlants que no siguin únicament la politització i la militància conscient. Parlem amb ell sobre la Diada d’enguany, sobre el seu cas i, sobretot, sobre els canvis lingüístics d’aquests darrers anys.

—Com entomeu la Diada d’enguany? Tenint en compte l’ofensiva contra el català als plens municipals aquests darrers mesos, la llengua hi tindrà més pes?
—Òmnium fa part de l’organització, però és compartida entre diverses associacions: el Casal, Aire Nou… Ens hem preguntat si la Diada ha de mantenir el format que fa anys que seguim perquè hi ha manca de claredat del missatge. Al sud, la manifestació de l’Onze de Setembre té com a missatge clar la independència, però al nord els missatges són més contradictoris: a vegades tens una capçalera que demana d’esborrar el Tractat dels Pirineus i darrere una pancarta que demana un estatut particular, una altra sobre la llengua… Però mantenim la Diada perquè és molt important, és la nostra, i espero que hi hagi molta gent, una convergència de la gent que vol fer Països Catalans, que es trobin a la manifestació i al concert. El lema és “Sem Catalunya Nord, fem Països Catalans”.

—Continueu com a membre de la junta d’Òmnium Cultural, i ara sou el primer ex-alumne de la Bressola que arriba a president de l’associació. Quin paper ha tingut el català en el vostre entorn?  
—Mon pare fa part d’aquesta generació que va veure com els seus pares, els nostres avis, els deixaven de parlar català. Parlaven català entre ells, però no el parlaven als fills. Jo ho he tingut bastant fàcil perquè tant el meu pare com el meu oncle han estat tossuts i han tornat el català a casa. Sempre he parlat català amb mon pare i les primeres paraules que van sortir de la meva boca van ser en català. Ma mare és bretona, no és catalanoparlant, però és la meva llengua paterna. La Bressola, més enllà del català i la pedagogia, és un lloc molt familiar on vaig fer la majoria dels amics i per a mi era quasi una obligació de tornar-hi i implicar-m’hi.

—Heu esmentat la tossuderia del vostre pare. Suposo que va viure en primera persona com es provava d’avergonyir els catalanoparlants.
—Sí, autèntiques bestieses. Els frares maristes els pegaven quan parlaven català. El català era prohibit, ell ha vist llibres en català cremats. Era lleig, i per això els meus avis el van deixar de parlar. Per a ells era la llengua dels pagesos, una llengua bruta, i volien el bé de llur canalla. Som de Canoès, un poble que abans era un bastió de catalanitat, com Berga o Vic. En la generació de mon pare tothom parlava català, ell ha fet part de l’última generació que ha viscut en català de manera usual. Jo he viscut la fi de tot això.

—Quan éreu petit la demanda de classes en català no era la mateixa que ara. Ha canviat molt el perfil dels pares que volen que els seus fills s’escolaritzin en català?
—Quan jo anava a la Bressola de petit, la majoria dels pares eren militants. Jo faig part de la segona promoció del col·legi, érem una mica conillets d’índies. L’examen abans del liceu, la meva generació el va passar com si no fóssim escolaritzats, com els mainatges que fan l’escola a casa. La Bressola encara no tenia contracte amb educació nacional, tenia un punt una mica hippie, amb pares molt militants. Ara no és gens el cas.

—Col·lectivament, com valoreu l’evolució del català a Catalunya Nord aquests darrers anys? Alguna vegada heu dit que cal una actitud més optimista.
—Hi ha una nova generació i jo sóc dels més optimistes, perquè penso que hi ha molts catalanoparlants al nord i la normalització de la llengua requereix optimisme. Si nosaltres mateixos no fem servir la llengua i no diem que es parla català, els joves no el faran servir. Però hi ha matisos, la llengua al nord continua molt malament. A Perpinyà et costarà sentir català i fins i tot et costarà parlar-lo, és molt complicat.

—Però es podria dir que la llengua ha guanyat prestigi?
—Això és clar, la meva generació i l’anterior ja hem superat els traumes sobre el català de la generació del segle XX, que eren traumatitzats perquè els pegaven quan el parlaven, els deien que el català era una llengua de poc valor, que no aportava res, que era impossible elevar-se socialment en català… Ha augmentat el prestigi, sobretot gràcies a la Bressola, a Arrels i a altres associacions, com Aire Nou. Ara a Catalunya Nord parlar català és vist com una cosa de prestigi. Vol dir que ets del país, que ets algú vinculat a la terra… Però l’ús vehicular encara no és això. Em fereix molt de veure catalanoparlants que parlen francès entre ells. Hi ha una part de costum, però també de mandra, com al sud.

—Què cal fer perquè no n’incrementi únicament el prestigi, sinó també l’ús social?
—Allò que pot fer avançar la llengua és tenir exemples de gent que et facin venir ganes de parlar català. A la Bressola fa quaranta anys que ho fan molt bé, però no se li pot demanar la fita de tornar a fer entrar el català a la societat. Allò que fa baixar el català, i ho veig molt al sud, és que es torni la llengua dels pesats, dels militants, dels extremistes, dels polítics, dels qui que sempre parlen de militància i política. Això no dóna ganes a nins i adolescents de parlar català. Ells volen cantar la Rosalia i aquestes coses… Eufòria fa més bé al català que moltes campanyes del govern. El català ha de ser sexy. Allò que pot fer-lo progressar és tenir figures i llocs de parla catalana on tinguis ganes d’anar.

—A banda de les escoles en català, quins altres projectes van en la bona direcció a Catalunya Nord?
—Tenim una associació que es diu el Rodal, per exemple, que fa tasts de vins cada dues setmanes, tot en català. Això és fer avançar el català, valorar-lo i posar-lo en un lloc de vida. És molt fàcil de mantenir el català a una aula, però molt complicat de mantenir-lo al pati. Això els mestres de la Bressola ho fan molt bé, perquè cada vegada que detecten que els mainatges parlen francès entre ells, hi van: “Voleu fer un joc?” Sense imposició ni autoritat.

—És molt simbòlic que hàgiu arribat al càrrec de president. 
—Sí. Al consell d’administració ja hi havia la Mireia Falquès, que va fer part de la primera classe de la Bressola, però jo sóc el primer president que és ex-alumne. Hi ha una generació que torna, no sóc només jo, i això és preciós. I tampoc no és a la Bressola i prou. Òmnium Catalunya Nord s’ha renovat i ara hi ha gent entre els vint anys i els quaranta que en té moltes ganes.

—Continua creixent la demanda, tant dels cursos de català d’Òmnium com de les places de la Bressola? 
—Sí, a la Bressola sempre tenim llistes d’espera llargues. Hi ha batlles que volen obrir bressoles a llurs municipis, però anem amb compte perquè no volem rebre més del que podem assumir. Òmnium és la mateixa cosa. Els cursos per a adults creixen, però anem amb compte perquè no volem perdre qualitat. Cal pensar que tenim un batlle a Perpinyà que és en contra de nosaltres, i això ens frena. Aquest any, Òmnium, per primera vegada, ja no fa cap curs dins d’un local municipal. I a la Bressola ens castiguen amb coses diferents. L’any passat, per exemple, ens van limitar els mainatges de la cantina a menys dels que tenim.

—Volia demanar-vos per la sentència contra el català als plens municipals. Com ha afectat la lluita pel català?
—Ha despertat consciències, ha engrescat gent i ha permès de posar un diàleg sobre la taula. La majoria dels consells municipals dels municipis que han anat a judici no saben parlar català, només algunes persones. Però el tema té més a veure amb dir “tenim una llengua, som catalans i no ens deixen parlar català”. Gregory Marti, batlle d’un dels municipis que ha anat a judici, no parla ni un mot de català, però defensa que, si als mainatges del poble els fan cursos de català, no pot ser que, de grans, els llevin el que han après. L’objectiu d’aquest judici encara no és el de fer servir el català majoritàriament, perquè no hi ha prou gent per a parlar-lo, és únicament de tenir el dret de fer-ho.

—Ja no els cal dir a les escoles allò de “sigueu nets, parleu francès”, però sembla que qualsevol mínima reivindicació de la llengua activa ràpidament el jacobinisme.
—Sí, la construcció de l’estat espanyol és molt diferent de la del francès, que en cent anys ha aconseguit un estat nació en què la nació i l’estat són un calc. Si França reconeix una llengua viva dins el seu territori, tothom sap que, vinculada a la llengua, hi ha una identitat. I, vinculada a la identitat, arriba la nació. Molta gent, fins i tot aquí, pensa que vam deixar de ser catalans el 1659 amb el Tractat dels Pirineus, però aquí es parlava català fins als anys cinquanta o seixanta. El meu besavi, que era bretó, va fer la Primera Guerra Mundial i explicava que, dins les trinxeres, molts soldats no es comprenien: l’un parlava bretó, l’altre alsacià… Parlaven un francès molt fluixet. I l’extrema dreta ven el mite de la França mil·lenària, reconèixer una altra identitat seria un desastre per a França.

—Alguns d’aquests punts també es defensen a l’estat espanyol.
—Però Catalunya sempre ha guardat la seva identitat. En tres segles, Espanya no ha aconseguit imposar la seva identitat, perquè ho han intentat fer de manera molt bèstia. A França ho han fet de manera molt més suau i enginyosa. De fet, la gent que ha destruït la identitat catalana a Catalunya del Nord són catalans. Van ser els meus avis, que van decidir deixar de parlar en català a llurs mainatges, no és la policia que ha vingut a casa per dir “deixeu de parlar en català”.