L’aparició de noves enquestes aquests darrers dies ha obert un debat ben curiós, entorn de la hipòtesi que Inés Arrimadas siga la primera en vots o en escons al nou parlament. A mi, aquesta discussió em sembla molt fora de lloc. Perquè no veig quin problema hi hauria si qualsevol partit quedàs primer. Però sobretot em sorprèn que el debat siga aquest, perquè considere que en aquestes eleccions el debat no hauria de ser de partits, sinó de blocs. Això que hi ha en joc no és quin partit guanya, sinó quin bloc guanya: o els independentistes o els espanyolistes. No són unes eleccions normals…

Però primer de tot he de dir que no puc compartir de cap manera l’actitud d’alguna gent que, pels comentaris que fa, entenc que considera que una victòria de Ciutadans o del bloc espanyolista seria una victòria contra Catalunya. Això no és així. Tots els partits que es presenten en aquestes eleccions tenen el mateix dret de governar el país que els altres i tots, inclòs evidentment el PP, són tan catalans com els altres. Malament si algú no entén això. És cert que en aquestes eleccions, en aquestes eleccions concretes, els del bloc del 155 juguen amb cartes marcades i amb unes armes que en bona lògica democràtica no haurien de fer servir –com ara convocar il·legalment eleccions i ficar a la presó o enviar a l’exili l’oposició, tot seguit. Però tothom pot fer de manera fàcil la distinció entre la situació anormal que vivim i el principi irrenunciable. I aquest principi irrenunciable diu que tots els catalans som iguals i pertanyem al mateix poble, sense distinció d’idees polítiques, posicions morals, origen, llengua ni cap preferència personal.

Si Arrimadas és primera en les eleccions això serà un missatge important del país, de la societat, que tothom haurà d’interpretar en el punt just, però que ningú no tindrà dret a esquivar ni encara menys a qüestionar. Una altra cosa serà que puga arribar a formar govern, tasca que sembla gairebé impossible. Perquè fins ara tot indica, enquestes i percepció, que el bloc sobiranista podrà repetir la majoria absoluta. I, tenint en compte que el parlament tria president d’acord amb la majoria d’escons i no pas segons qui és primer, segurament serà un candidat independentista qui podrà reunir més fàcilment els vots necessaris.

Si això passa, si Arrimadas guanya però hi ha un govern independentista, ja podem preparar-nos per a una bona temporada de sonores desqualificacions sobre la legitimitat del nou govern. Però assumim que si passa això serà més pels errors dels partits independentistes que no per res més. Acudir separadament a unes eleccions com aquestes és una mostra, una més, de la irresponsabilitat del partidisme cec, que no ha deixat de crear problemes al moviment independentista des de l’endemà mateix del 9-N.

En aquest sentit, trobe particularment obscè que una part de l’entorn d’ERC vulga culpar ara Puigdemont i el seu ascens en les enquestes de la possibilitat que Arrimadas guanye les eleccions. Perquè va ser ERC que va formular unes condicions impossibles per a fer una llista unitària, amb la voluntat de guanyar-les com a partit. Ho vaig dir llavors i ho repetiré tantes vegades com calga: que les urnes tornaren a la taula de govern el govern que el 155 havia expulsat era la imatge més potent de victòria que podíem esperar. Però els partits van renunciar-hi i ja no cal que en parlem més. Ara, tampoc no hem d’acceptar que ningú ens tracte de babaus amb una hipotètica victòria de Ciutadans com a xantatge per a condicionar el vot lliure dels independentistes. Això tampoc.

Que ERC vulga guanyar i vulga que el president siga el seu candidat ho entenc perfectament. Només faltaria. Que hi haja qui defense que els partits, bo i separats, aconsegueixen més vots em sembla molt interessant i ho respecte. Que en l’àmbit local i comarcal ERC i el PDECat representen mons diferents, sovint en conflicte, ho entenc. I també que els republicans opinen que els convergents, deixem-ho així, s’aprofiten de la unitat per a mantenir viu el seu projecte polític, cosa que certament ha passat. Tots aquests arguments són ben plausibles.

Ara, si juguem a això juguem-hi amb totes les conseqüències. I no ens queixem després ni tremolem perquè Ciutadans puga ser el primer. Si el preu de la baralla partidista és aquest, simplement acceptem-lo. De moment, de fet, les experiències d’anar enfrontats no han donat gaire bon resultat i, tanmateix, hem anat avançant malgrat això. Esquerra va guanyar amb comoditat les europees però des d’aleshores, quan ha donat més importància a la pugna amb Convergència que a res més, n’hem eixit tots esquilats. Ada Colau mana a Barcelona en bona part per això –si bé també per la incapacitat de Trias de retenir la majoria ell tot sol. I els comuns van guanyar les dues eleccions espanyoles seguides per la mateixa raó. Junts pel Sí és l’excepció i els resultats positius de l’experiència són ben evidents.

Així doncs, a mi ni m’estranyaria ni em sorprendria, ni em molestaria especialment, que en aquestes eleccions tornàs a passar, però ara amb Ciutadans de protagonista. Ciutadans ho fa bé i es va menjant a mos rodó els vots del PP, de manera que concentra el vot més radical. Si en el camp independentista passa la contrària i els dos partits grans tendeixen a empatar, repartint-se els escons, és obvi que Ciutadans tindrà una oportunitat que farà ben fet d’aprofitar.

Però no ens enganyem, perquè tot plegat no ens hauria de fer perdre el cap. Més enllà de la publicitat momentània sobre el partit guanyador, al final la nit del 21 de desembre comptarà la suma dels tres grups independentistes, voteu qui voteu. De fora, miraran quants vots a favor de la independència sumaran ERC, Junts per Catalunya i la CUP. I miraran, sobretot, si junts tenen la majoria parlamentària necessària per a avançar o no. Miraran, en definitiva, si, malgrat tot i contra tothom, som capaços de tenir tots plegats aquesta majoria en escons i si pot ser en vots que es mereix tant la gent que ha conduït aquest procés des del carrer, sense defallir mai, ni quan la política de partit ho entrebancava més. Aquesta gent que avui també ha fet el gran esforç de ser a Brussel·les, amb la sola i única consigna de sumar, sumar i sumar perquè al final puga guanyar el país.

 

PD. El Periódico ha publicat aquest matí l’enquesta GESOP amb una dada sorprenent: Junts per Catalunya gairebé atrapa ERC i Arrimadas podria ser quarta…

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]