Esquerra Republicana va presentar ahir una proposició de llei al parlament espanyol per a despenalitzar les injúries a la corona i tot allò que la justícia espanyola sol qualificar d’ultratges contra els símbols de l’estat. Molt ben recolzada en l’abundant jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans, la proposició va comptar amb els vots a favor de Podem, defensat per Jaume Asens, una persona de qui el compromís amb aquesta matèria és acreditat des de sempre; i també amb els de l’anomenat ‘bloc de la investidura’, és a dir, de tots els partits que van fer possible, amb vots o amb l’abstenció, que Pedro Sánchez siga avui president del govern espanyol. Però el PSOE va votar-hi en contra, tot sumant els seus vots als de Vox, PP i Ciutadans.

El resultat d’aquesta votació no és de cap manera un cas excepcional. El mes passat PSOE, PP, Vox i Ciutadans s’uniren també per a votar contra el govern de Veneçuela, per exemple. I van tombar, juntets i ben juntets, una proposició de Compromís que volia regular què s’entén per inviolabilitat del rei espanyol. I abans de l’estiu, al juny, PSOE, Vox i PP, també votant plegats, van impedir a la mesa del congrés que es constituís una comissió d’investigació sobre Juan Carlos, petició que havia fet el seu soci de govern, Podem; i també que es creàs una comissió d’investigació sobre els GAL.

Sorprenentment, tota aquesta constància en el vot PSOE-Vox-PP-Ciutadans, no impedeix l’assetjament del PSOE cada vegada que algú no vota allò que ells volen. Amb un cinisme que ve de lluny. Tota la transició s’explica fàcilment si l’entenem com una ampliació cap a ells del cercle del poder assentat en el franquisme. Forçat per les circumstàncies, el nucli de poder franquista va acceptar l’operació, incorporant el PSOE, i també tangencialment CiU i el PNB, al cercle que es beneficiava i continua beneficiant-se de la privatització de l’estat, del projecte extractiu. Negocis, portes giratòries, corrupció, diners, diners i més diners. I amb això als anys setanta s’estabilitzava un règim que trontollava i s’anul·lava l’esquerra, que passava a ser un apèndix numèric d’un PSOE que a l’hora de la veritat sempre vota amb el règim i amb els seus representants polítics ‘pura sang’.

És un xantatge: el PSOE no té cap lleialtat cap a ells i, en canvi, ells no tenen, aparentment, cap més alternativa que el seguidisme del PSOE. Però, com en tantes coses, la crisi catalana ha obert ulls i la pandèmia n’obri més encara. Quan Arnaldo Otegi va proposar d’imitar a Madrid la reeixida via kurda vaig explicar que era un indici important que alguna cosa es movia. Però ara n’arriba un de més gros.

Perquè si el bloc de la investidura ja està en tensió i tocat, encara ho estarà més quan es concreten les mesures que prepara el govern espanyol, a instàncies de Brussel·les, i que han estat revelades en aquest article. No solament no es derogarà la reforma del PP sobre el mercat de treball, sinó que es flexibilitzarà més l’acomiadament, s’allargarà l’edat de jubilació, es reduirà la despesa en pensions i es prendran decisions per a centralitzar encara més el poder a Madrid. Tot un programa.

Els quaranta anys llargs de funcionament de la transició espanyola s’expliquen en part perquè, tot i les crisis, el PSOE ha sabut mantenir el paper de partit-estat, de centre i equilibri de la classe política. Tanmateix, la pregunta és si el PSOE podrà continuar fent aquest paper molt més temps, si cada dia es fica més i més dins del búnquer. Ara que la crisi catalana l’ha foragitat de l’equidistància aparent i l’ha alineat amb el nacionalisme reaccionari espanyol, ara que la pandèmia l’ha despullat i l’ha retratat en el seu autoritarisme més descarnat i ara que aplicarà, de segur, receptes econòmiques i socials salvatges que ens duran a tots a la misèria.

Quan l’independentisme català, d’una manera per a mi totalment increïble, en compte de rematar Espanya es va dedicar a estabilitzar-la donant els vots al PSOE, vaig deixar escrit que si es vol fer la independència de Catalunya cal afeblir el PSOE, no pas reforçar-lo. I que si es vol canviar la societat enfrontant-se als gravíssims problemes socials que tenim, cal afeblir el PSOE, no pas reforçar-lo. He de dir que aleshores em vaig sentir molt sol, però en canvi ara tinc la impressió que el marge de maniobra dels qui en aquell moment no ho entenien –o no ho volien entendre– es va aprimant molt ràpidament. Tant que amenaça de no deixar-los cap més alternativa que desfer-se del xantatge i passar definitivament a l’atac.