No es pot posar fi a la transició sense eliminar el partit de la transició

«Si es vol fer la independència de Catalunya, cal afeblir el PSOE, no pas reforçar-lo i si es vol canviar la societat cal afeblir el PSOE, no pas reforçar-lo»

Vicent Partal
26.07.2019 - 08:43
Actualització: 26.07.2019 - 10:43
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’independentisme català i el moviment del 15-M coincideixen en la crítica a l’anomenada transició política postfranquista. Els dos fenòmens polítics naixen, en bona part, de la constatació d’una part de la ciutadania que aquell moviment de les elits va ser un enorme frau democràtic. I de la crítica a les relacions de poder creades després de la transició, al centre de les quals hi ha el PSOE. Després de la gran crisi econòmica del 2008, les creixents dificultats materials de la gent i el replegament autoritari de l’estat conciten una onada de crítiques i indignació que desemboquen, en la dècada actual, en aquests dos fenòmens que han canviat el panorama polític del nostre país i de l’estat espanyol.

El 15-M, de fet, fabrica un eslògan brillant que trenca tot l’imaginari del postfranquisme, aquell famós ‘PPSOE’ que va omplir parets de tot arreu. La suggerent unió de les dues sigles de la restauració borbònica en una de sola obrí els ulls de moltíssima gent a una realitat que abans era complicada d’explicar: que el PSOE és un partit de dretes, segurament el partit més de dretes dels membres europeus de la socialdemocràcia i que en realitat tant hi fa qui governe perquè les diferències entre tots dos, a l’hora de la veritat i en els temes fonamentals, són menors.

Mort Franco, el nou PSOE de Felipe González va abjurar del seu passat ràpidament, però alhora es va aprofitar del seu passat i de l’evident passat franquista de la dreta per traçar una línia a terra que separava, en una banda, els partits de tradició democràtica, per dir-ho amb la coneguda fórmula de Carod-Rovira, i en una altra, els que no ho eren. La fórmula era raonable si es mirava el passat, però distreia i desconcertava completament si es mirava el present. Perquè no fa precisament quatre dies que el PSOE fa la feina bruta que en unes altres condicions hauria fet la dreta nua i crua.

Els qui tenim una certa edat recordem com el PSOE va emblanquir l’OTAN, amb quina insòlita facilitat va assumir el terrorisme d’estat amb els GAL, com va introduir la feina precària amb aquells famosos plans de col·locació juvenil, com va desmuntar sense pietat la vella indústria en reconversió, condemnant ciutats senceres a la misèria durant un llarg període de temps, com va permetre la corrupció amb la bombolla financera i les grans obres, com va generar una xarxa de clientelisme en algunes zones de l’estat, com va fabricar el concepte de l’actual Íbex 35 i les portes giratòries, com va solidificar la monarquia i com va imposar una política exterior allunyada del neutralisme i la independència que es predicava a la mort de Franco. Entre moltes altres coses.

És veritat que l’agost del 2011 José Luis Rodríguez Zapatero, a qui malgrat tot encara consideren el més d’esquerres dels socialistes, va pactar amb el PP la infame reforma, imposada per la Unió Europea, de l’article 135 de la constitució espanyola. I aleshores molta gent va caure del cavall. Però la cosa venia de lluny. De manera consistent, sobretot en les grans decisions econòmiques i socials, el PSOE sempre ha reaccionat a la dreta, mai a l’esquerra. El seu paper de garant del règim, pedra angular del projecte juancarlista, ho imposava, però també és cert que ells ho feien amb passió. La seua creixent imbricació en la trama de poder econòmica i política que ha usurpat l’estat, segurament, feia impossible cap altra possibilitat. Però tant hi fa això, perquè al final la cosa realment substantiva és que el PSOE ha estat ‘el’ partit de la transició, i sense el seu paper, la transició, aquest model polític que avui té un rebuig tan generalitzat, s’hauria acabat fa anys o directament no hauria passat.

M’estalvie de fer un gran discurs sobre què ha significat això des del punt de vista del conflicte territorial entre els Països Catalans, el País Basc, Galícia, les Illes Canàries o Melilla amb Espanya. Tothom ho sap de sobres i l’independentisme no s’explica sense el descobriment que el PSOE no era en aquesta banda, per reprendre la imatge d’abans, sinó en aquella altra. L’histrionisme dels darrers anys, el gravíssim tomb del PSC no pas cap a la dreta, en termes nacionals, sinó cap a l’extrema dreta espanyolista i el pas simultani de la major part dels socialistes catalans a l’independentisme ha deixat el PSC convertit en un esquelet paupèrrim del que va ser, orgànicament, socialment, intel·lectualment. Però ells s’han quedat amb la marca i amb la memòria cosmèticament anti-dreta que, malgrat tot, aquesta marca comporta. I ací també, com en la major part dels països europeus, els socialdemòcrates han decidit de compensar el seu tomb socioeconòmic dretà amb l’assumpció i la defensa de reivindicacions pluralistes, sobretot identitàries, com ara el feminisme i els col·lectius LGTBI, que la dreta més obtusa no pot ni assimilar. Amb això, ha dissimulat la seua aposta real, que no és sinó, com a molt i en el millor dels casos, ser un pal·liatiu a la barbàrie conservadora i a l’extremisme dels mercats. Però no pas l’alternativa que hauria de ser realment l’esquerra, qualsevol esquerra.

Això ha passat a tot Europa i a tot Europa ha comportat la caiguda de la socialdemocràcia, que avui és molt poc important comparada amb què va ser durant la segona meitat del segle XX. Tret de Suècia, Dinamarca, Finlàndia, Portugal i algun país petit més, els socialistes europeus són a l’oposició a tot arreu o només són part minoritària de grans coalicions de govern que no controlen. Grans partits socialistes europeus del passat, com els de França i Itàlia, ja són anecdòtics o han desaparegut i tot. En les darreres eleccions europees, el pes dels socialistes s’ha reduït a nivells històrics i a tot arreu apareixen alternatives, algunes d’interessants, com els Verds a Alemanya, algunes d’horribles, com Macron a França, alternatives totes elles que amenacen molt seriosament la pervivència de la socialdemocràcia tradicional.


És en aquest context, i supose que ho entendran, que em provoca una enorme estupefacció veure com, malgrat tot això, la majoria de l’esquerra espanyola, catalana, basca i gallega, de Compromís a Bildu i d’ERC a Podem, intenta desesperadament fer reflotar aquest partit que és l’únic element realment imprescindible del règim postfranquista, el temps del qual ja ha passat en la majoria de països del nostre entorn i que es burla dels qui proven de ser els seus aliats i els insulta públicament. La sessió d’investidura ha estat, en aquest sentit, un escàndol. Per l’actitud prepotent de Pedro Sánchez però també per la submissió inexplicable dels altres.

Si es vol fer la independència de Catalunya, cal afeblir el PSOE, no pas reforçar-lo. I si es vol canviar la societat enfrontant-se als gravíssims problemes socials que tenim, cal afeblir el PSOE, no pas reforçar-lo. Simplement, no hi ha manera de posar fi a la transició postfranquista i a tots els seus defectes sense eliminar el partit de la transició. I això no es fa abstenint-se i implorant que forme govern, sinó votant que no i construint una alternativa de govern que no passe per ells. Ep! al nostre país i al país veí també.

 

PS. Avui us recomane de llegir l’article setmanal de Pau Vidal (‘Còctel d’un dia d’estiu‘), que presenta una selecció de les tendències lingüístiques que vénen, podríem dir-ne així. També l’entrevista que Andreu Barnils ha fet al dirigent de Demòcrates, Antoni Castellà, i la de Txell Partal al director del Palau de la Música, Joan Ollé, en ocasió dels deu anys de l’espoliació dirigida per Fèlix Millet. En un registre diferent, ací teniu el gràfic que demostra com Arrimadas viu de la provocació per tenir rellevància.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Francesc Aguilar
Francesc Aguilar
25.07.2019  ·  22:30

Estic en la base ampliada. Pensava jo innocent de mí que jo era militant d’ERC i avui el Rufian m’ha fet veure que sóc d´UnidosPodemos, donant suport a la abans denostada “casta” del PPSOE.

Antoni Oller
Antoni Oller
25.07.2019  ·  22:44

Benvingut al club dels caiguts del cavall: “em provoca una enorme estupefacció veure … de Compromís a Bildu i d’ERC a Podem … “ Té molt de contingut aquesta frase. Votants de l’anima indepe d’ERC, com magistralment explica avui mateix el Pere Martí, encara no heu obert els ulls?

Josep Usó
Josep Usó
25.07.2019  ·  22:47

El PSOE, després d’anys d’anar vivint del prestigi, s’enfonsa sense remei. I era sorprenent veure com diputats com Baldoví o Rufian els donaven consells per evitar un desastre inevitable. És quan un preparador li dóna instruccions a un boxejador que ja està “groggie”. O tal vegada encara es creuen que “és d’esquerres”. En tot cas, anirà a noves eleccions i les perdrà. Espanya ha de ser ingovernable. I ha de quedar clar que aquestha de ser el paper dels partits catalans. De moment, a ERC els han fet la feina els de Podemos.

Manel Macià
Manel Macià
25.07.2019  ·  22:48

Chapeau.sr Partal. Molt bona anàlisi de la situació.

jaume vall
jaume vall
25.07.2019  ·  23:04

Tenim un problema si aquest ERC és el partit polític més votat pels independentistes catalans, i si tot fa preveure que ho serà en els propers comicis. És veritat que la majoria dels seus representants són gent honesta i treballadora, sense màcula -coneguda- en la gestió. Aproven l’exament. També és veritat que donen símptomes d’apalancament en la situació, de començar a viure bé en l’administració d’una comunitat autònoma. El dubte : Tenint en compte la repressió soferta pel seu líder, ¿ es tracta de fer de la necessitat virtut, deixar passar temps que curi la ferida, agafar força i mentretant guanyar el seu adversari català, JXC, tot consolidant-se com “el partit” central a Catalunya ? O, en el fons han deixat de ser independentistes conscients de la situació colonial que es pateix, a tots els nivells, cultural, econòmic, representació, i ja només ho són a nivell simbòlic?

Quant a la idea que regularment hauríem de posar al criteri dels lectors, (gràcies Roser Caminals, per fer-ne esment), avui proposo:
·”ampliar la base”. 😉 Alto, que ningú s’esveri.
No es tracta d’apropar-nos als Comuns…. sinó als qui poden votar els comuns. Gent honesta, de tradició cooperativa, solidària, segurament republicana, i que encara no saben / no volen saber que el millor és la independència de Catalunya. Com fer-ho? “Compartint lluites” per tenir “lluites compartides”. Quina lluita ha de compartir l’independentisme amb la gent d’esquerres de veritat? Potser l’ecologia ? Potser el suport a Open Arms ? Doncs ja estan tardant JxC, ERC, a solicitar vinculació orgànica amb Die Linke, per exemple. Doncs ja està tardant l’ANC en organitzar un “Concert per la Fraternitat”, per compartir la recaptació amb l’ONG catalana que salva gent a la Mediterrània.

Maria del Mar Serra
Maria del Mar Serra
25.07.2019  ·  23:04

Molt ben retratat, el PSOE. Però si no és el PSOE què serà? No m’ho puc imaginar. No ho vull imaginar!

Gemma R.
Gemma R.
25.07.2019  ·  23:10

Hi ha una frase que Jordi Cuixart ha fet servir molt i m’ encanta ( ja em disculpareu però no en conec l’ autor), que és: “quan no poguem més ho podrem tot”. És una frase que comença fent por, perquè ningú vol conèixer la sensació de ” no poder més”, però que està plena de força, de veritat i d’ esperança. No hi ha res pitjor que l’ auto-engany, sempre, sempre et fa perdre temps, auto-estima, el respecte dels altres i t’ acaba duent davant del problema, no només igual de gros, si no més podrit per les teves contradictòries i incomprensibles decisions.
Només podem ser valents. No ens vam equivocar demanant un referéndum d’ independència. Amb el pacte territorial trencat amb la sentència de l’ Estatut, Catalunya es quedà sense marge a la política espanyola per dur a terme canvis de calat. Per tant, ara toca acabar de passar la foscor amb valentía. No fer cap pas enrere. Sortir del túnel tots ho volem, però a l’ altre banda, no al començament. I qui ens ha portat a aquesta foscor és el PSOE, recolzant l’ extrema dreta del PP en politiques territorials. Per tant, si en volem sortir només podem reduir-los a la mínima expressió. Bloquejar que puguin blanquejar el franquisme ni un día més.
I com diu també l’ estimadissim Cuixart, que de valentía en té a grapats ” El futur que tant els espanta arribarà, i llavors el que quedarà de nosaltres és la confiança que hem mantingut en la foscor”. Confiança i perseverància, i passi el que passi allà a les Castelles, guanyarem, perquè seguim essent els únics que tenim un projecte engrescador, i perquè l’ alternativa són ells. NO a TOT.

Josep Salart
Josep Salart
25.07.2019  ·  23:19

Quan un es reiteradament simpatitzant d’un partit polític o d’un polític en concret, o es per interès o per ignorància.

No tardes molta a vuere si va contra els teus d’interessos, perquè els teus sempre són honestos, clars i mai personals.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
25.07.2019  ·  23:24

La gent del carrer ho sabem. Les cúpules dels partits, ERC sobretot, ni ho entenen ni ho volen entendre. Se’ns gira feina per a canviar-ho tot. També de partits.

joan rovira
joan rovira
25.07.2019  ·  23:33

Tota una generació per adonar-nos que la transició espanyola és una trampa totalitària disfressada de democràcia? Molta gent, com va fer durant el franquisme, hi ha viscut i encara si recolza en aquest entramat totalment corcat.

Mai els partits espanyols han estat homologables, des del punt de vista ideològic, amb els europeus; perquè el nom no fa la cosa. Era impossible sense la ruptura; per tant, s’ha venut una farsa que encara arrosseguem. I cadascú sap quina responsabilitat té.

La Regió d’Espanya espanyolitzada ha fet servir els inputs ideològics (dreta-esquerra) com a pulsions psicològiques de conflicte polític al llarg de tota la seva història (domini colonial).

Fins ara no ens hem adonat que No hi ha democràcia perquè no hi ha diàleg entre iguals?, com tampoc No hi ha política sense polítiques de país? Perquè en un estat colonial el funcionament és totalitari com Europa ha sabut sempre en obligar-la a complir els seus dictats en 48 hores.

Per tant, compte a no enlluernar-se un altre cop amb el Minotaure de l’altiplà i les seves fantasies ideològiques i de domini encobert. I anem per feina a Catalunya que, al meu criteri vol dir, començar per identificar i desmuntar l’edifici administratiu colonial existent; que encara cap partit català ha denunciat.

Perquè a la Catalunya colonial votem a qui no mana; perquè només gestiona. Mentre els que decideixen, que són els interessos aliens al país, utilitzen entitats paral•leles que, com en la dictadura però amb vernís democràtic, ningú vota. I això, és el que cal canviar primer per ser una democràcia on els electors són els garants de les decisions de totes les seves institucions.

Encarnació Parets
Encarnació Parets
25.07.2019  ·  23:42

Per la Gemma R.
Ho va deixar escrit l’excels poeta Vicent Andrés Estellés (Burjassot, País Valencià)

Joan Rius
Joan Rius
25.07.2019  ·  23:42

Per desgràcia els polítics que representen les esquerres també defensen els interessos dels seus propis partits i el seu lloc de treball. Després de les eleccions s’obliden radicalment del seu programa i passen a treballar pel partit que els dóna aixopluc. Tot plegat decebedor… El que cal és un canvi radical cap a la democràcia participativa i l’assumpció dels principis i valors de l’ètica en tots els àmbits de la vida pública com a primera exigència.

Antoni Soy
Antoni Soy
25.07.2019  ·  23:50

Una bona anàlisi del que significa avui el PSOE,…, i la socialdemocràcia europea.

Josep M Armengou
Josep M Armengou
26.07.2019  ·  00:03

Em pregunto, doncs, director, de quina manera sortirem d’aquest atzucac en un temps que puguem assumir. En tres generacions ?. Mai ?
No podem seguir actuant com si nosaltes ho haguéssim fet tot bé.
No és veritat.

Salvador Busquets
Salvador Busquets
26.07.2019  ·  00:14

Senzillament, bravo, Vicent. És això, el pilar central i socialista del regim espanyol. Cal anar sempre contra ell.

Tomàs Reyner
Tomàs Reyner
26.07.2019  ·  00:24

Ostres quin editorial tan ben argumentat. Felicitats Vicent.
I sí, el PSC ja no és tal. És un apèndix desdibuixat d’un PSOE que ja no representa ningú que realment tingui sentiment esquerrà.
Molt decebut en tota la que cau, però confiat que l’esquerra a tot Europa pot créixer amb arguments ecologistes, feministes i de fraternitat… I penso que serà aviat. Espero no equivocar-me

ASERET ALMAR
ASERET ALMAR
26.07.2019  ·  00:26

Totalment d’acord, Vicent. El PSOE és un partit que té un nom d’esquerres i fa política de dretes. La martingala de l’OTAN va ser evident. Però feia poc que havia arribat al poder. Ara vist amb perspectiva com fas, la llista de despropòsits és tan gran que és imperdonable.
El paper d’ERC, Bildu, etc en la investidura de Sánchez s’explica per la por de la dreta. M’han decebut.

Antoni López
Antoni López
26.07.2019  ·  00:50

Una magnifica i oportuna estirada de manta per a saber on hi ha la taca, el fonament d’aquest tinglado “constitucional” que varem votar per acabar d’una vegada i al preu que fos , amb 40 anys de vergonya. Ha sigut massa car i ens queda vergonya d’aquella. Director Partal, molt bo i gràcies en nom de cecs , sords i muts que encara belluguem.

Oriol Roig
Oriol Roig
26.07.2019  ·  01:25

I si enlloc de acabar amb el PSOE aconseguíssim carregar-li el mort de la independència de Catalunya? Una Espanya sense Catalunya estaria governada per la dreta durant dècades. Cal aconseguir que la dreta espanyola entengui que si volen manar, s’han de desfer de Catalunya. I perquè no se’ls esvaloti l’aviram, cal que li carreguin els neulers a algú altre. Jo veig aquesta por en l’actitut del PSOE… com diuen els anglesos, “not on my watch”. No volen que s’independitzi Catalunya perquè saben que si passa mentre els manen, no es menjaran una rosca per generacions. Cal aconseguir que la dreta “permeti” que el PSOE cometi aquest “error”.

Jaume Bosch
Jaume Bosch
26.07.2019  ·  01:42

M’agradaria afegir dues coses, el PSOE va ser realment irrellevant en la lluita de defensa de la República i més en la lluita contra la dictadura franquista i a més que sempre s’ha carregat tots els partits que fossin a la seva esquerra.
Marxem?

Secundí Mollà
Secundí Mollà
26.07.2019  ·  01:47

Fa temps que penso que tant el PP com el PSOE són partits de dretes i que la diferència fonamental entre ambdós rau en què el PP representa una dreta maldestra, del boc gros, i el PSOE, en canvi, és el partit d’una dreta més sibil·lina, més “intel·ligent”, amb més “finezza”. I per això més efectiva en portar a la pràctica algunes polítiques de dretes que el PP, de vegades, no s’atreviria ni a plantejar.
Amb tot i açò, el PSOE és també un partit capaç d’arrossegar algun sector de l’esquerra amb menys cultura política, més “ignorant”. I és que cada vegada resta més clar que cal ser realment ignorant per, sent d’esquerres, votar PSOE. Però molt.

Nuria Coe
Nuria Coe
26.07.2019  ·  07:13

A la Gemma R. : el dia 1d’octubre Espanya va reaccionar amb la violència del que es sap més fort. El dia 3 va ser el dia que més la va espantar, perquè no podia fer res per a aturar el que estava passant. Queda claríssim que la millor manera d’efectuar el canvi que volem amb el mínim de ferits (o, Déu nos guard, de morts), és que ens quedem a casa i que quedi tot tancat. La famosa vaga general indefinida. La nostra gran sort (i dissort) és que som un poble que aguanta molt. “Quan no poguem més, ho podrem tot”, sí, però encara no hem arribat al punt de “no poder més” perquè aguantem molt…el dia en què haguem perdut tant que ens surti més a compte una vaga general indefinida que tornar a anar a treballar (qui dia passa, any empeny) aleshores no hi haurà qui ens pari. Però malhauradament encara no hi hem arribat, a aquest punt. Massa gent patiria, i molt, amb una vaga general indefinida. Quan aquest patiment sigui menys que el de seguir, Espanya ja no sabrà què més fer (perquè arribats a aquest punt ja ens ho haurà fer tot). Paciència, i perseverància. I sobretot planejar amb sobrietat, ara que tenim temps, com ens organitzarem per a fer que aquesta vaga general indefinida afecti el més mínim a la nostra població més vulnerable.

Rosa Gispert
Rosa Gispert
26.07.2019  ·  08:16

A més del PSOE-PSC a casa nostra n’hi havia dos més de partits de la transició: CDC i ERC. El primer ja va implosionar. Ara falta el segon, que ja va de camí amb la seva submissió vergonyant al PSOE.
Si senyor Partal, quan haguem fet net podrem tirar endavant.

jordi Rovira
jordi Rovira
26.07.2019  ·  08:23

A tot això no li falta ni un bri de raó. De fet, el penós espectacle d’ahir només s’explica seguint fil per randa l’excel·lent narració que fa V. Partal sobre la posició política real del PSOE ( l’Espanya real … ). Crec que es descuida de dir allò que només pel títol ( doncs no l’he llegit encara ) pot insinuar Delgado en la seva entrevista. Vull dir com UP va seguint el patró pel qual l’esquerra és impossible a Espanya.
Tots els partits d’Europa juguen en més o menys mesura allò que indicàvem amb el concepte ” dictadura inversa”. Però en societats com l’espanyola, on el pes econòmic i social de l’estat va més enllà del que marca la normalitat en entorns més democratitzats, aquest paper dels partits es fa més i massa important. I a Espanya en concret: massa important per resistir l’aparença i l’exigència democràtica mínima; massa important per jugar dins el marc que les normes democràtiques bàsiques imposa. En definitiva el flanc esquerra de l’antic edifici polític de la transició és un desgavell tal que precisa de molta intel·ligència política alhora de pasturar-lo. I dic el flanc esquerra, perquè tots estarem d’acord a entendre que en el flanc dret, ja s’han saltat totes les barreres i es viu assentat sobre les bases polítiques de règims dictatorials ( com l’Hongria que han portat al TEDH ). Amb aquest panorama, les bandes polítiques a Espanya es descriuen en tres barris: els partits per la dictadura neofranquista, els partits del règim del 78, i els partits reformadors. El problema no és cap altre que pretendre tirar endavant el règim del 78 sense que aquest tingui més suport que els 124 diputats que van perdre la investidura ahir, més els de PNV i alguna cosa més. Les cifres són clares doncs: 155 que aposten per la dictadura, 130 que aposten pel règim del 78, i la resta que va des dels independentistes catalans i Bildu ( que ja passen a un altre estadi ) fins a un UP en descomposició i de qui tothom vol estirar votants.
Qui no entengui en aquest marc què fa ERC, és que o té massa por, massa pressa, o molt poca perspectiva. Qui no entengui que ahir es va escenificar com desmuntar tota traça d’alternativitat que restés al moviment 15-M; que s’ho faci mirar. Qui no lligui tota la maniobra d’estat d’ahir, amb la que protagonitzen psoe i comuns a l’ajuntament i la diputació de Barcelona, doncs …
Qui pensi que des del seu racó estarà al mig d’aquest terreny de ningú que s’albira de la desfeta d’UP, es quedarà per vestir sants. Com la tieta del missal adormit…

Cristina Moscardó
Cristina Moscardó
26.07.2019  ·  08:51

Fa molt temps que dic que el PSOE no és un partit d’ esquerres. Encara hi ha que es mou en l’ eix esquerra-dreta ( comuns- ER) i el que estan fent és blanquejar un partit del règim que, com has explicat, poques diferències té amb la dreta. Els ciutadans estem estorats i indignats de veure el que estan fent els nostres partits suposadament independentistes.El pacte a la diputació posant-los al capdavant i veure ahir a Rufian fent de mediador a la desesperada, és molt patètic i no ens representa. De debò que vam fer algo tan digne com l’ 1O per veure això?.Absolutament decebuda i desmoralitzada. Necessitem nous lideratges, gent amb determinació, dignitat i sense por. El poble estem sols.

Antoni Serrano
Antoni Serrano
26.07.2019  ·  09:18

Militants d’ERC, no abandoneu al partit decebuts pel que està passant. No deixeu el partit en males mans com va passar al PSC i a ICV. Seguiu lluitant a dins i a fora del partit.

Josep Ramon Alonso
Josep Ramon Alonso
26.07.2019  ·  10:10

ERC ha fet un Sánchez Castejon als seus votants.

Jo els vaig deixar de votar quan van fer President de la generalitat a José Montilla.

Però sembla que hi han que no tenen memòria i els tornen a votar.

Ja se que és complicat triar a qui votes en mig d’aquest mar de merda, però pot ser si que hem de fer com diuen els d’ARRAN i M. Rajoy, contra pitjor millor per nosaltres.

Joan Begue
Joan Begue
26.07.2019  ·  10:16

És la meu raonament .
El que marca la direcció a seguir, societat cultura etc. No són els partits ni dretes ni esquerres, tot aquesta oferta és una tàctica comercial per a vendre el mateix producte, aquí a Alemanya a França i als EEUU.
Ens van organitzar una transició democràtica, ens van organitzar un bipartidisme a Catalunya també, tot aquell espai que sortís de la seva direcció quedava absorbit.
Si no és la ciutadania la que trenca la partida, a la llarga serà la crisi monetària i el nous inversors els que trencaran la actual partida per caduca.
Hem après moltes coses i en seguirem aprenent i tot gracias al moviment independentista que ha bellugat la taula.
Salut que el canvi depèn de nosaltres

Pep Agulló
Pep Agulló
26.07.2019  ·  10:22

UMMM, ALTRE COP, DRETA, ESQUERRA

Sortosament l’eslògan PPSOE, també trenca amb aquests conceptes manipulats, demagògics i buits, i els dona un significat concret: la continuïtat del franquisme. Es beneeix el bipartidisme, com una unitat d’interessos que canvia d’aparença pel mateix fi; defensar la unitat d’Espanya. La crossa per mantenir el règim del 78.

Un apunt. Recordem que aquests fangs venen d’aquella pols, de quan els socialistes per allà el 1914 feien pinya al nacionalisme d’Estat, aprovant els pressupostos de guerra. Sempre al costat de les burgesies contra les revolucions. Les socialdemocràcies es van poder rentar la cara després de la segona guerra mundial amb l’onada de benestar econòmic…

Entrant en el penúltim paràgraf de l’editorial, resumeix perfectament quin és l’últim obstacle estratègic de l’independentisme: pensar que la independència vindrà per una aliança amb l’ “esquerra espanyola”.

Cada vegada que s’ha buscat l’aliança amb les suposades “esquerres espanyoles” ens han portat a la boca del llop, a la derrota. Aquesta pulsió sembla com si ERC la portés a l’ADN. És la nostra perdició de la qual alguns no en volen treure cap lliçó.

Però, ara ho veiem ben clar. Darrere la farsa de la investidura hi ha claredat…

Sánchez ens ha mostrat pristinament que defensar el bipartidisme és defensar el règim neofranquista pel qual el PSOE lluitarà a mort. O el PSOE o el PP… Són l’única garantia que no hi haurà vel·leïtats democràtiques profundes que ho esbombin tot. L’independentisme és un virus. Està en joc la Corona i la seva pròpia supervivència.

Igual que pels partits socialistes del 1914 l’enemic era el comunisme i l’anarquisme revolucionaris, ara pel PSOE, l’independentisme és la revolució, i el volen eliminar.

Sí! ens volen esborrar del mapa i encara alguns independentistes (molts) els donen els vots…

Josep Ramon Noy
Josep Ramon Noy
26.07.2019  ·  10:56

Completament d’acord Partal! Algú ho havia de dir: felicitats! El PsoE és i ha sigut la gran enganyifa de la pseudo-democràcia espanyola. Amb quatre mesures demagògiques ens ha fet creure que eren l’esquerra, quan de fet eren la dreta pura. El règim postfranquista havia de pagar un peatge i aquest ha sigut un pacte no escrit amb el PsoE, deixant-lo governar a estones, però sense tocar res mínimament important, i sobretot controlant a través seu el vot de la bona gent que somniavem amb la democràcia i un govern d’esquerres. Però ha durat fins que moviments de base, populars, han deixat al rei nu: el 15M i l’independentisme a Catalunya. I s’ha iniciat una altre transició, aixecant l’alfombra sota la que només hi ha que merda, corrupció, robatori, franquisme i crims autoritaris. Veurem com acaba.

Carles Amela
Carles Amela
26.07.2019  ·  11:04

Si es vol fer la independència de Catalunya, cal afeblir el PSOE, no pas reforçar-lo. I si es vol canviar la societat enfrontant-se als gravíssims problemes socials que tenim, cal afeblir el PSOE, no pas reforçar-lo. Simplement, no hi ha manera de posar fi a la transició postfranquista i a tots els seus defectes sense eliminar el partit de la transició. I això no es fa abstenint-se i implorant que forme govern, sinó votant que no i construint una alternativa de govern que no passe per ells. Ep! al nostre país i al país veí també”
Totalment d’acord amb vostè, sr. Partal!

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
26.07.2019  ·  13:32

Quan varen sortir les enquestes abans del vot d’abril, que també deien que guanyaria ERC, no me les creia i em vaig equivocar i vaig tenir un disgust que encara no l’he pait.

I ara les enquestes tornen a dir que guanyaria ERC.
No ens mereixem la republica. No ens la mereixem!. La culpa no és dels partits, la culpa és dels votants.

Esteve Freixa Baqué
Esteve Freixa Baqué
26.07.2019  ·  13:44

Algu ho havia

Bonifacia Córdoba
Bonifacia Córdoba
26.07.2019  ·  14:25

Estava veient la roda de premsa de la sra. Calvo.
No soc periodista pero m’agradaria que algú li trasmetés la meva pregunta…
Als ministeris, tots, n’hi ha la gent de confiança militant del partit. En el cas de que hagués una coalició amb qualsèvol dels partits d’esquerres, els ministeris també acepten el format d’aquesta coalició amb la consequència que el seu partit deuria moure els seus carrecs per a fer lloc als socis de govern amb els quals es pacten acords per la governabilitat comuna? De quantes cadires estem parlant i si la resposta fou no moure ningú dels seus perque no n’hi ha més cadires i colocar al soci al costat dins una hamaca i que no es vegi ni es mogui massa… cap incisiu al program de govern. Les excuses son vacues

Més o menys aquesta és la meva dubte perque això dels jarrons d’adorno no m’ho trec del cap per orda supremaciste i oligarca… si no en volen camviar les estructures fatxes de seu estat, que parlin més clar.
Tinc més preguntes… s’en enten aquesta?
Gràcies sr. Partal

JORDI BALBASTRE
JORDI BALBASTRE
26.07.2019  ·  14:37

Moltes gràcies Vicent per aquest brillant anàlissi. Recordo perfectament quan el PSOE guanyar les eleccions per primera vegada a Espanya, però em sembla que en realitat no les han guanyades mai, senzillament la dreta les va perdre per mérits propis; recordem Atocha. Han estat només un partit de recambi. En les meves humilds paraules, sempre he dit, que aquesta esquerra era incapaç de marcar un contrapunt a la dreta franquista, aquest ha estat la seva debilitat, i el seu pecat.

XAVIER UTRILLA
XAVIER UTRILLA
26.07.2019  ·  14:47

Clarivident anàlisi de l’editorial i fantàstic comentari el d’en Pep Agulló.
Al psoe, allà, ja s’ho faran. Però al nostre país, amb un psc més feble que mai, el debilitem regalant-l’hi batllíes i diputacions? A veure si descobrirem que els nostres partits “republicans” formen part, també, del sistema espanyol…
“Cada vegada que s’ha buscat l’aliança amb les suposades “esquerres espanyoles” ens han portat a la boca del llop, a la derrota. Aquesta pulsió sembla com si ERC la portés a l’ADN. És la nostra perdició de la qual alguns no en volen treure cap lliçó.” Pep Agulló dixit.

Roser Caminals
Roser Caminals
26.07.2019  ·  16:21

L’article és una radiografia clarivident del PSOE, potser el partit més cínic de tots. L’única resposta ha de ser el no.

Torno a les propostes del sr. Vall. Per ampliar la base, i no pas en el sentit que li dona ERC a la frase, cal no sols la mantra de “Independència” o “República” sinò un programa progressista que mai s’ha articulat i que atrauria els sectors sobiranistes dels Comuns, de la mateixa ERC (onja veiem dissidència interna) i altres grups. Educació, sanitat, pensions, medi ambient… És a dir, cal donar contingut a la República independent per mostrar als votants a quina mena de país viurien, cosa que també ens aproparia a les forces encara minoritàries però emergents a Europa, com els Verds.

Albert Miret
Albert Miret
26.07.2019  ·  17:36

Després de la trista comèdia d’ahir, ara que ja tenim culpables de no voler recolzar al protagonista del’obra, i ja hem pogut veure al senyor Rufian agenollat davant del filibuster demanant-li que resolgués la trama mantenint -això sí- l’esperit de la comèdia, em sembla que ja no cal afegir res. Jo ja sabia el guió i em sembla que el vaig comunicar suficientment en aquests comentaris, pel que francament, sorpresa zero i avorriment infinit. Ara ja només li cal esperar al pervers, que comenci a ploure merda europea sobre els altres dos delinqüents, i convocar noves eleccions que guanyarà per majoria absoluta. Que arriba a ser cansat viure depenent de tanta estupidesa feta país.

Berta Carulla
Berta Carulla
26.07.2019  ·  18:08

Particularment l’Esquerra que m’importa és la catalana, concretament la que conforma el govern de la Generalitat.
Resulta alarmant constatar cada dia el que, molt a pesar meu, podria qualificar-se com a deslleialtat.

Per exemple, he sabut que la carta que va enviar el sr. Alfred Bosch, a petició del MHP Quim Torra, no esmentava cap de les informacions publicades per “crónica global” al diari Público sobre la relació estreta del CNI amb l’Imam de Ripoll, que perpetrà aquells atemptats mortals a Catalunya, ara fa dos anys. La carta del sr. Bosch va quedar-se en una breu invitació a intercanviar impressions, en la commemoració del segon aniversari dels fets, i prou, malgrat el President li havia demanat, explícitament, que informés d’aquelles averiguacions publicades als cònsuls dels països que havien perdut ciutadans en l’atemptat.

Proposo no deixar passar-ne ni una més, i fer-los saber que exigim lleialtat al President de la Generalitat. El que passa al govern d’Espanya seria una oportunitat per assolir objectius, sempre que anem tots a una.

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
26.07.2019  ·  19:54

Rere haver bandejat el PSOE històric de Rodolfo LLopis amb l’evident ajut dels mitjans de comunicació de l’època i els seus mentors, el PSOE renovat a Suresnes per Felipe i Alfonso va proposar el famós lema electoral “Por el cambio” que insinuava que volien canviar el país i el règim però, en la línia estafadora del posterior “OTAN, de entrada no” que va resultar “De salida tampoco”, l’espectacular canvi va ser el del partit en la línia “Flechas y pelayos” de la parella dirigent i col·legues. Així al “Cien años de honrades” de 1079 cal afegir “Y cuarenta de gobierno” i desgovern.

Ricardo Vergés
Ricardo Vergés
26.07.2019  ·  20:16

Ricardo Vergés

En el conocido libro de Joan E. Garcés, ‘Soberanos e Intervenidos. Estrategias globales, americanos y españoles’, Ediciones Siglo XXI, Madrid, 2014, Garcés proporciona datos sobre la ‘intervención’ alemana en la ‘Operación Suresnes’ donde Felipe González salió elegido Secretario General del Partido Socialista Obrero Español gracias a un enorme soborno financiado por la empresa alemana Ebert creada para ésta y para muchas otras operaciones de intervención en la política española desde la llamada Transición, incluida la posición de la Unión Europea acerca del derecho a decidir de Cataluña.

JESÚS ESTREMERA
JESÚS ESTREMERA
26.07.2019  ·  20:41

Exacte i valent com pràcticament sempre. Moltes gràcies, senyor director!

Guillem Uàl·laç
Guillem Uàl·laç
26.07.2019  ·  21:51

la submissió inexplicable dels altres.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes