El 23 de juliol de 2009, els Mossos d’Esquadra van entrar al Palau de la Música per buscar informació sobre una possible espoliació. Aquell dia tot va canviar. Fèlix Millet era destituït com a president de l’Orfeó Català i es destapava un dels casos de corrupció més importants del país. Deu anys després, analitzem els fets amb l’actual director general del Palau de la Música Catalana, Joan Oller, qui fa balanç del cas i valora els deu anys de presidència de Mariona Carulla.

‘Han passat deu anys i encara esperem sentència ferma’, critica Oller, i diu que aquests últims anys la direcció del Palau de la Música ha hagut de compaginar la feina de bomber, apagant tots els focs del cas Millet, amb la construcció d’un nou projecte. L’actual director general de la institució mira al futur amb il·lusió. Afrontant nous objectius, com la internacionalització de l’Orfeó i l’arribada del Palau digital. ‘L’espoliació s’ha convertit en una oportunitat per a renéixer’, sentencia.

Al Palau s’ha fet net?
—Sí, crec que sí.

—Com?
—Hem fet net en diferents dimensions. Per una banda, cal mirar on eren els objectius abans i on són ara. Aquests anys, s’ha posat la centralitat del projecte en els cors. Ara la prioritat és l’Orfeó. Es pot explicar molt bé en xifres, perquè se n’ha duplicat el pressupost. Un altre punt clau per a fer net ha estat el fet que s’ha unificat tot en una sola entitat, la fundació. Ara hi ha un únic pressupost o conveni laboral. És un dels punts més importants per a evitar que torni a passar, però això no és suficient. També hem canviat la forma de prendre decisions. Ara ja no són ni presidencialistes ni personalistes. Es treballa amb el consens. Els cantaires, mecenes i socis tenen membres actius al patronat i totes les grans decisions requereix funcionar amb consens, per voluntat però també perquè així ho conclou la nova reglamentació.

I econòmicament?
—Això està pendent. La sentència provisional, a l’espera de la definitiva, xifra l’espoliació en vint-i-tres milions d’euros. D’aquests, només n’han retornat sis. Però treballarem perquè es retorni fins a l’últim euro. No serà fàcil. Cal esperar que hi hagi la sentència ferma, llavors haurem d’anar a l’execució de la sentència. Caldrà veure tots els béns que hi ha embargats, saber quin valor tenen i posar-los a la venda. És un procés que sembla que no s’hagi d’acabar mai, però arribarem al final.

Ha estat massa llarg?
—Molt. No hi havia cap precedent d’un cas com aquest i, per tant, no el podem comparar amb cap altre ni saber si podia ser més curt. Però la justícia d’aquest país no es caracteritza pas per la seva rapidesa. Ha estat una instrucció molt lenta, però també cal tenir en compte que el cas era de molta complexitat. Ara ja han passat deu anys i encara esperem sentència ferma.

Aquest procés tan llarg ha complicat de passar pàgina?
—Aquests anys hem viscut en mons paral·lels. En Joan Llinares va fer una feina excel·lent quan va entrar al Palau. Va investigar i va posar davant del jutge totes les proves. La meva arribada el 2011 havia de ser diferent. Jo tenia la missió de parlar del Palau del futur, de construir una proposta il·lusionant. Però és clar, constantment conviuen dues realitats. Per una banda, hi ha el judici i per l’altra, els projectes de futur. Saber fer-los conviure és una de les coses més interessants d’aquest període. Cal fer conviure la tasca de bomber, d’anar apagant focs, amb la feina d’arquitectura, de fer un nou projecte.

Quin paper han tingut els cantaires i treballadors en tot això?
—Si el Palau ha pogut fer net des del punt de vista moral és perquè la gent té ganes que li vagi bé. Els cantaires, músics i treballadors volen sentir-se orgullosos del Palau de la Música. Tothom hi col·labora, tothom hi juga a favor. Es parla del que es diu o del judici, però en paral·lel sempre hi ha hagut concerts, activitats, que han fet que mai es deixés de parlar de la música.

—I tot allò pot tornar a passar?
—Treballem perquè no.

—Què s’ha fet?
—Ha estat molt important recuperar la centralitat del cor. Però s’han fet moltes més coses. Durant un temps, el soci de l’auditoria sempre ens feia la broma que no es mirava cap altra institució tan a fons. Després del que ha passat, hem de ser exemplars.

Però això és ara, amb aquesta junta. S’han creat els mecanismes necessaris perquè no torni a passar d’aquí a un temps, quan la gent abaixi la guàrdia?
—S’han creat comissions per a tenir-ho controlat. Hi ha una comissió de comptes que fa un seguiment molt proper de tota l’activitat econòmica. S’han canviat normatives importants. Per exemple, ara ja no es pot funcionar només amb una signatura. Hi ha d’haver la signatura de la presidenta, del director i del departament. I no només en la qüestió dels pagaments, també hem introduït aquesta metodologia en el desenvolupament de contractes i amb les coses que s’han de portar al patronat. Perquè passés una altra situació com la de Millet i Montull, hi hauria d’haver una gran complicitat entre molta gent. I això sembla impossible.

—Però Millet tampoc no ho va fer sol…
—És veritat, tenia uns còmplices. Però quan proposes una cosa d’aquestes no pot haver-hi una xarxa infinita, al final s’escapa per algun lloc. A més, aquest no és l’únic element que hem canviat. També hem volgut ser exigents i crear una comissió de bones pràctiques. Hem creat tot de mecanismes, des de la bústia de denúncies anònimes fins a posar en coneixement de tots els treballadors i membres de la junta les coses que podrien entrar en risc de frau. Hem fet un mapa de riscos per analitzar on podia passar. No tenim detectat cap frau, però constantment analitzem com en som, de lluny o de prop, que es pugui cometre. Tot això són mesures, algunes normatives i unes altres d’acció, que ens fan pensar que no hauria de repetir-se.

—Per tant, ha aportat també coses positives…
—En definitiva, tot el que ha passat ha estat també una oportunitat per a establir un model de gestió diferent, que probablement serà el que seguiran altres institucions. D’alguna manera, ens ha portat a aquesta necessitat de consens, de tenir en compte els grups que hi participen, de dotar-se de mecanismes molt forts perquè això no torni a passar. Ens ha obligat a ser pioners en aquesta matèria. Hem hagut d’anar per davant, amb uns mecanismes que d’aquí a uns anys, n’estic convençut, la societat els reclamarà a tots els equipaments culturals.

En el reportatge de TV3, la presidenta de l’Orfeó Català, Mariona Carulla, deia que la gent del patronat no es va creure la corrupció fins que van veure les factures. Ningú no en sospitava?
—Sí, així ho van explicar també al judici. Hi havia una aparença de normalitat. Hi havia uns comptes auditats que semblava que eren correctes…

—Però, per altra banda, hi havia cantaires i treballadors descontents amb la gestió…
—Sí, hi havia cantaires descontents amb la gestió. I alguns treballadors anaven més enllà i tenien sospites més en ferm. Però també hi havia por de denunciar-ho. En aquests moments, el mecanisme de la bústia de denúncia garanteix que qui vegi una cosa estranya ho pugui denunciar. Ara els treballadors saben que aquesta informació va a una empresa independent que pot analitzar-la i obrir-ne una investigació. Això aleshores era impossible.

—Com van aconseguir d’amagar les trampes?
—Crec que va ser clau que la institució estigués dividida en tres entitats. Era importantíssim que hi hagués un consorci on només hi havia les administracions públiques, una fundació amb els mecenes i una associació amb els socis de l’Orfeó. Que fossin tres entitats separades feia que Millet i Montull poguessin jugar als trilers. Ara aquesta corrupció no la puc fer aquí, doncs la passo a una altra entitat. Anaven jugant amb els diners. I tot plegat va fer que fallessin els mecanismes de control.

—També va fallar la comunicació? Si els treballadors ho veien, com és que els mecenes i les administracions no?
—Cadascuna d’aquestes entitats tenia les mesures de control diferenciades. No parlaven entre si. No hi havia un pressupost conjunt. De fet, no quadraven ni els anys. Perquè unes anaven de setembre a setembre i les altres de gener a gener. Era impossible de fer un pressupost consolidat en aquest context. Hi havia molts elements que fomentaven l’opacitat.

—En aquella època éreu a l’Auditori de Barcelona. Teníeu relació amb Fèlix Millet?
—Amb ell personalment no, però les dues entitats havien col·laborat moltes vegades. Quan l’OBC va tenir l’oportunitat de fer una ronda de concerts amb Alexander Nevsky de Prokófiev, la vam fer amb l’Orfeó Català. I quan el Palau va celebrar el seu centenari, hi va haver un concert del Cor de Cambra dirigit per Jesús López Cobos i l’OBC. Hi havia col·laboracions en l’àmbit artístic.

—Formàveu part del circuit cultural de la ciutat. Allà hi havia sospites?
—No sospitàvem de frau. Com a mínim, jo no. Però sí que podia haver-hi una discrepància amb el tipus de gestió que s’hi feia. Aquell 23 de juliol, jo vaig ser una de les persones sorpreses. És veritat que no havia analitzat mai els comptes a fons, però des de fora no en teníem sospites.

—Durant la presidència de Millet, els cantaires criticaven que es posés més atenció en l’edifici que no pas en els cors o la música.
—Això ha canviat. L’edifici és important. És un patrimoni que permet de generar molts recursos, i és un material impressionant per al prestigi, hi ha artistes que vénen només per l’edifici. La decisió boja d’encarregar el Palau de la Música a Domènech i Montaner va ser una genialitat. Dit això, la gràcia és la part viva: les persones i, especialment, la gent que hi canta. Per això, els hem posats al centre del que fem com a institució.

—En aquests deu anys de presidència de Carulla han començat molts nous projectes. Quins destacaríeu?
—Hem fet moltes coses. L’espoliació s’ha convertit en una oportunitat per a renéixer i obrir noves línies d’activitat que abans no existien. Més enllà de la centralitat coral i d’una nova programació, una de les línies de les quals em sento especialment orgullós és el projecte social Clavé XXI.

—Què és Clavé XXI?
—Els equipaments culturals, a part de ser excel·lents, han de ser educatius i socials. Han de contribuir a millorar la societat mitjançant mecanismes educatius. Nosaltres hem posat en marxa aquest projecte social que vol proveir nens i nenes de professors de cant i de directors, tot donant-los l’oportunitat de cantar junts. Cantar en conjunt proveeix d’autoestima i fa créixer el sentiment de responsabilitat. Proveeix d’una sèrie de valors que després poden millorar les possibilitats de vida de les persones, continuïn cantant o no. Interactuar amb nens que, d’alguna manera, visquin situacions en què això no els sigui de fàcil accés ens va semblar interessant. Vam començar amb dos cors de trenta nens, com a projecte pilot, i ara són 2.000 nens i més de seixanta cors.

—I pel que fa a la programació?
—En aquest aspecte ha estat molt important la implementació de la figura del compositor resident. Són dues persones l’any, una de catalana i una altra d’internacional. Amb aquesta proposta volem ajudar a mostrar el millor de la composició que es fa a casa nostra, a la vegada que volem ensenyar aquí el millor que es fa al món. Però aquesta no ha estat l’única novetat, hem posat en marxa el nou cicle Bach. Un projecte que ens fa molta il·lusió, perquè teníem la sospita que darrere la creació de l’Orfeó i el Palau de la Música, Lluís Millet tenia l’obsessió de fer les grans obres de Bach que no s’havien fet mai a Catalunya, ni a l’estat espanyol. Tot era una excusa per a poder fer les grans obres de Bach. I no ens hem quedat en això, sinó que també hem incrementat un cicle d’intèrprets catalans i un cicle de formacions corals, perquè malgrat que hi havia concerts, no estaven agrupats.

—I un dels canvis importants va ser la marxa de qui va ser director del cor de l’Orfeó Català durant divuit anys, Josep Vila.
—Sí, Vila va fer una molt bona feina dins l’Orfeó. I el gran repte era saber qui el podia succeir. Un dels nostres objectius era aconseguir la màxima qualitat del cor, però també volíem internacionalitzar-nos. Però la persona que vingués havia de tenir una vocació pels cors amateurs. Pots buscar un director molt bo, però ha d’entendre que tu no busques professionalitzar els cors. Tot plegat ens va portar a trobar Simon Halsey, una aposta ambiciosa i innovadora.

—Quin balanç en feu?
—Molt positiu. I no tan sols per la internacionalització dels cors que ja havíem començat abans, i que sense dubte ens ajuda molt, sinó perquè Simon Halsey ha ajudat a crear una nova il·lusió dins la casa. Es pot comprovar en el fet que el traspàs de gent del Cor de Noies i del Cor Jove cap a l’Orfeó estava encallat, i això ha canviat. Ara cada any hi ha gent que passa al cor gran. I tot plegat ha fet que es pugui crear un sentiment d’equip entre l’Orfeó i l’Escola Coral. En Simon sempre diu que la cosa que li dóna més plaer és portar a terme projectes que involucrin tots els cors de la casa. Fa la broma de dir que sempre que el criden per dirigir un cor primer demana de crear una Escola Coral i un projecte social. En el nostre cas, ja ho tenia tot en marxa. Ara només calia treballar per millorar-lo.

—Tots aquests canvis han fet que millori la qualitat dels cors?
—Potser no sóc la persona més adient per dir-ho. Però quan dotes un cor de classes de cant i els proposes projectes motivadors amb els referents que tothom vol, aquest creix. També ha estat important la incorporació de gent jove formada a la casa. Aquest rejoveniment aporta qualitat a l’Orfeó. Tots els cors van creixent, però sobretot l’Orfeó, que és on va a parar tota la gent formada a l’Escola Coral.

—I el futur? Què li espera, a l’Orfeó Català?
—El futur és esperançador i ple de projectes. Hem de continuar amb la internacionalització, fent rondes arreu i treballant amb grans directors.

—El futur també demana un Palau de la Música digitalitzat?
—Sí, ens fa molta il·lusió el projecte del Palau Digital, que vol crear continguts dins aquest món que fins ara desconeixíem. En aquest projecte no oferirem concerts i prou, sinó també continguts específics per al format digital, que ens han de permetre d’acostar el cant coral i fer pedagogia de la música. Arribarà un dia que passarà més gent pel palau digital que pel palau físic.

Parlem de substituir el palau físic?
—No, però el palau físic té una limitació d’espai òbvia; en canvi, l’altre ens permet d’arribar molt més lluny. Malgrat això, tenim clar que res no substituirà mai un concert en viu. Els anys seixanta hi havia qui deia que desapareixerien les orquestres. Asseguraven que els enregistraments i les discogràfiques eren de tanta qualitat que ja no caldria anar a un concert de música en viu. Cinquanta anys després, la realitat és una altra: les discogràfiques estan fetes miques, els enregistraments tenen moltes dificultats, però la música en directe continua ben viva. Res no la substituirà, però sí que és veritat que el Palau digital ens ofereix la possibilitat de contactar amb molta més gent.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb