Atrapats

Ot Bou Costa
03.05.2024 - 21:40
Actualització: 04.05.2024 - 16:44
VilaWeb

Hi ha molts esforços abocats a convertir aquesta campanya electoral en una de les més avorrides de la història. El clima no és gens electoral. Els debats que s’han fet fins ara són tan grisos que les virtuts gestores del president Pere Aragonès despunten una mica i tot; el substitut del president Carles Puigdemont, Josep Rull, gasta un to cordial de baixa intensitat molt poc llaminer; Salvador Illa parla tan baixet i fa la mirada tan capcota que sembla que se l’hagi d’empassar el micròfon. És una campanya de sequera: sense grans idees, ni grans promeses, ni grans carismes. Sembla que hi hagi un acord tàcit entre els candidats per igualar-ho tot a la baixa a veure si, així, normalitzen la buidor de la conversa. El problema que no els deixa dormir és que la independència continua sent l’eix rector de tot plegat, per més resignació que hi hagi en l’ambient, i encara que en distorsionin la idea o la menyspreïn per no parlar-ne seriosament.

Mentre la maquinària insisteix que tan sols quatre gats continuen creient en la independència, tots els partits que es presenten a les eleccions viuen atrapats en una contradicció que s’explica perquè el problema nacional fa nosa. El tema és una pedra a la sabata per a tothom perquè no hi ha cap proposta raonable ni creïble damunt la taula, però l’aspiració, en el fons, s’ha consolidat tant que no se’n pot prescindir del tot. Puigdemont, per exemple, necessita un revulsiu per atrapar Illa, però es troba entre l’espasa i la paret. Si escenifica una explosió d’independentisme rupturista, corre el risc de perdre els vells votants convergents que ha començat a recuperar. Els presidents Jordi Pujol i Artur Mas, que li han donat suport, arrufarien el front si Junts es desviés de nou del marc de la negociació. Si, en canvi, Puigdemont fa un cop de timó més convergent encara, corre el risc que el vot se li dessagni cap Aliança o Alhora.

El mateix Illa no pot moure’s gaire del punt on és. El PSC més espanyolista i més conservador que s’ha presentat mai guanyarà, si guanya, per l’esgotament de les altres opcions, per la set d’un canvi de cicle i perquè l’evolució demogràfica del país l’ajuda. A diferència de l’època maragallista, però, el PSC d’ara és un partit que tan sols pot créixer dividint el país. Per això Illa diu conscientment Lérida i Bajo Llobregat. Mentrestant, Ernest Maragall tanca la llista d’Esquerra a Barcelona i el conseller Joaquim Nadal, a Girona –on, a més a més, fa obertament campanya contra el PSC. Illa no té cap intenció d’absorbir votant catalanista perquè els socialistes han decidit que la seva estratègia és afavorir l’espanyolització del país i aprofitar-se’n, però també es troba atrapat. Per més que imiti Ciutadans, mai no serà prou pel sector més espanyolista –tan sols cal veure el manifest contra ell que han signat, entre més, Albert Boadella.

Oriol Junqueras, que té olfacte, va fer créixer Esquerra amb les sobres del PSC ciutadanitzat i, en part, dels convergents més reacis al rumb estomacal del seu espai polític –com Andreu Mas-Colell, que dóna suport explícit als republicans. Va sortir bé al principi però Esquerra ja topa amb un dilema semblant als altres: per a créixer, ha hagut de renunciar a una part del seu votant tradicional. Això n’ha fet la base extremament volàtil, i per això és el partit amb més votants que ara sospesen votar-ne un altre. Si la patacada d’Esquerra acaba no essent tan sonora, serà perquè Aragonès haurà estat capaç de xuclar vot útil de la CUP i dels comuns, però els republicans –com Illa i Puigdemont– no tenen capacitat de generar adhesió nova. Esquerra no ha crescut fent nous independentistes sinó aigualint el seu independentisme, per això li tremolen les cames.

La contradicció fonamental dels comuns també té a veure amb la independència. L’altre dia la va desemmascarar bé Laia Estrada quan va demanar a Jéssica Albiach que digués de pressa la diferència programàtica entre el PSC i Junts. Albiach va restar en silenci. L’argument que Junts és un partit conservador i el PSC, progressista, no s’aguanta. No s’aguantava la distinció entre Xavier Trias i Jaume Collboni, que tenien els programes més coincidents de tots, i no s’aguanta ara. Si els comuns hi insisteixen és perquè comparteixen el marc nacional amb els socialistes i perquè consideren que els seus electors encara operen amb aquest marc desfasat. La seva posició subalterna –i la possible baixada– s’explica també per la renúncia a construir hegemonies contra el PSC, tal com els ha passat a Barcelona, on van preferir ser hostils amb la CUP i deixar ERC de banda en canvi de governar amb Collboni, que els ha acabat prenent la cartera.

Tampoc no és cap novetat que el problema dels cupaires –haver perdut la seva capacitat decisiva d’influir en el camí dels grans partits– comença quan deixen de ser un vehicle per a expressar el sentiment de revolta nacional i contribueixen a estabilitzar Junts i Esquerra –primer, amb la investidura del president Quim Torra, després, amb la del president Aragonès– i ells mateixos desbrossen un marc de gestió que no els afavoreix. Ara que han abonat del tot el retorn de la dicotomia ideològica, a poc a poc es condemnen a fer de crossa d’Esquerra. La independència és una nosa, i ho sembla fins i tot per a Alhora, el partit de Clara Ponsatí i Jordi Graupera: la insistència que avançar-hi és compatible amb el “bon govern” revela que fins i tot els sectors del nacionalisme més crítics amb el procés necessiten trobar un marge institucional on fer política més enllà de repetir la urgència de l’objectiu. L’envit és que Junts i ERC no en fagocitin la idea, cosa que tenen fàcil.

El candidat de Vox, Ignacio Garriga, no deixa de repetir la situació de Salt amb la immigració sempre que té un micròfon davant. Sap que Aliança Catalana li fa perillar una part dels resultats: si hi ha un independentisme xenòfob, l’espanyolisme ultra aigualeix el discurs nacional i subratlla el de la immigració. A tots dos partits, la independència els impedeix el recorregut de creixement que podrien tenir en qualsevol país europeu. I la mala relació d’Alejandro Fernández, candidat del PP, amb el seu president, Alberto Núñez Feijóo, també deriva en part del mateix dilema: un PP que es pugui acostar a Junts com s’havia acostat a Convergència i Unió, o un PP dur i virulent que competeixi amb Vox? Seran, al capdavall, les eleccions de la independència, a banda i banda: ningú no en vol parlar però ningú no se’n pot desprendre. La llibertat del país sembla un impuls massa fort, malgrat tot el derrotisme.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor