La punta de l’iceberg són les declaracions recents del dirigent de Bildu, Arnaldo Otegi, en què deia que els diversos grups sobiranistes de l’estat espanyol haurien de pensar en la hipòtesi d’acudir junts a les eleccions espanyoles i alhora cridar els republicans espanyols a afegir-s’hi.

La imatge és sorprenent i pot semblar fora de lloc, ara que tenim més al cap com ens n’anem que no pas en quines condicions ens quedem. Però si en vull parlar és perquè crec que és un altre magnífic exemple que demostra que l’octubre republicà català no ha sacsejat solament el Principat sinó tot l’estat espanyol. Aquesta tirada a ser hipercrítics amb nosaltres mateixos ens dificulta molt de veure una realitat que a mitjà termini tindrà un valor clau: els independentistes catalans hem obert en canal el règim i això no és pas anecdòtic. Especialment, si tenim en compte que en la resolució dels processos d’independència l’afebliment de l’estat hi té un paper determinant.

La proposta, segons que sembla, encara no s’ha articulat en els detalls. Per a fer-ne una caricatura que siga comprensible, podríem dir que es tractaria de crear un partit independentista a tot l’estat espanyol. Un partit que maximitzàs els esforços dels diversos grups independentistes i que, a més, replegàs la solidaritat d’aquells republicans espanyols que ja veuen en l’independentisme el millor instrument per a enderrocar el règim nascut de la transició.

Hi ha un precedent significatiu a Turquia, que és el Partit Democràtic dels Pobles (HDP). És, de fet, una coalició d’àmbit turc però impulsada pel sobiranisme kurd. A causa de les dificultats dels kurds per a tenir pes en el conjunt de l’estat, el 2012 es fundà aquest partit per a encapçalar l’oposició al règim: a partir de la força que té al Kurdistan, però apel·lant també al suport dels turcs desencantats amb l’esquerra oficial –si bé cal aclarir que en la decisió hi va influir la necessitat d’obtenir un 10% dels vots a tot el país per a poder entrar en el parlament estatal. L’HDP va tenir un resultat excel·lent al Kurdistan, on va guanyar, i bons resultats a Turquia, si bé a molta distància. Però el fet és que ara l’HDP és el tercer partit turc, amb l’11% dels vots, i té, per tant, un paper destacat.

Apliquem-ho a l’estat espanyol, això. Imaginem que els partits independentistes o sobiranistes es presenten junts o, si més no, formen un sol grup al parlament espanyol. Ja d’entrada parlaríem de prop de trenta escons, que en la fragmentació actual serien determinants. Amb un programa basat en el dret d’autodeterminació, aquest grup condicionaria la governabilitat de l’estat, si el PSOE volia formar un govern alternatiu al de la dreta. Si, a més, aquest partit, o coalició, es presentàs a la resta de l’estat és difícil d’imaginar que no aconseguís uns quants escons més, especialment si sabés assaonar la imatge que fer costat als independentistes és l’única manera d’encarar-se al règim.

No especularé ara amb xifres de diputats, però sí que crec que es poden identificar dos canvis radicals d’escenari que una proposta com aquesta exemplifica i que, ja sobre el paper, la fan interessant.

En primer lloc, posa en relleu el canvi intern enorme que hi ha hagut als nostres països. Avui és possible –no és fàcil, però és possible– de fer seure en un projecte comú ERC i PDECat, Bildu i PNB. Poca broma, vist des de la distància de fa pocs anys.

I el segon i més important. Per primera vegada de la transició ençà algú pensa en el sobiranisme, i fins i tot en el nacionalisme, per dir-ho a la manera antiga, no pas com una simple crossa dels grans partits espanyols sinó com un projecte autocentrat. Fins ara l’antiga Convergència, el PNB i en algun moment ERC havien actuat com la crossa necessària del PSOE o del PP per a governar. Però sempre subsumits al projecte espanyol, limitant-se a bescanviar el suport per coses pràctiques, el famós ‘peix al cove’. El gran canvi seria promoure un projecte republicà, partidari de l’autodeterminació, capaç de marcar l’agenda política de Madrid, condicionant els governs i apareixent davant els altres estats europeus com un actor imprescindible, que cal escoltar, per tant, amb molta atenció.

Tot això encara és lluny de concretar-se, però les europees del mes de maig podrien esdevenir-ne una mena d’assaig, organitzant-se, ni que siga de manera informal, entorn d’Oriol Junqueras. No oblideu que Podem va fer el seu primer gran colp polític aconseguint cinc eurodiputats del no-res, el 2014. I que en aquelles eleccions tres coalicions sobiranistes diferents van aconseguir set eurodiputats, amb més de dos milions de vots. Una xifra que, si haguessen anat junts –i sense ni haver apel·lat al votant espanyol–, els hauria empès a la tercera força, davant de Podem i Ciutadans.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb