Té molt de sentit proposar la via kurda a Madrid

  • «Per primera vegada de la transició ençà algú pensa en el sobiranisme, i fins i tot en el nacionalisme, per dir-ho a la manera antiga, no pas com una simple crossa dels grans partits espanyols sinó com un projecte autocentrat»

VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La punta de l’iceberg són les declaracions recents del dirigent de Bildu, Arnaldo Otegi, en què deia que els diversos grups sobiranistes de l’estat espanyol haurien de pensar en la hipòtesi d’acudir junts a les eleccions espanyoles i alhora cridar els republicans espanyols a afegir-s’hi.

La imatge és sorprenent i pot semblar fora de lloc, ara que tenim més al cap com ens n’anem que no pas en quines condicions ens quedem. Però si en vull parlar és perquè crec que és un altre magnífic exemple que demostra que l’octubre republicà català no ha sacsejat solament el Principat sinó tot l’estat espanyol. Aquesta tirada a ser hipercrítics amb nosaltres mateixos ens dificulta molt de veure una realitat que a mitjà termini tindrà un valor clau: els independentistes catalans hem obert en canal el règim i això no és pas anecdòtic. Especialment, si tenim en compte que en la resolució dels processos d’independència l’afebliment de l’estat hi té un paper determinant.

La proposta, segons que sembla, encara no s’ha articulat en els detalls. Per a fer-ne una caricatura que siga comprensible, podríem dir que es tractaria de crear un partit independentista a tot l’estat espanyol. Un partit que maximitzàs els esforços dels diversos grups independentistes i que, a més, replegàs la solidaritat d’aquells republicans espanyols que ja veuen en l’independentisme el millor instrument per a enderrocar el règim nascut de la transició.

Hi ha un precedent significatiu a Turquia, que és el Partit Democràtic dels Pobles (HDP). És, de fet, una coalició d’àmbit turc però impulsada pel sobiranisme kurd. A causa de les dificultats dels kurds per a tenir pes en el conjunt de l’estat, el 2012 es fundà aquest partit per a encapçalar l’oposició al règim: a partir de la força que té al Kurdistan, però apel·lant també al suport dels turcs desencantats amb l’esquerra oficial –si bé cal aclarir que en la decisió hi va influir la necessitat d’obtenir un 10% dels vots a tot el país per a poder entrar en el parlament estatal. L’HDP va tenir un resultat excel·lent al Kurdistan, on va guanyar, i bons resultats a Turquia, si bé a molta distància. Però el fet és que ara l’HDP és el tercer partit turc, amb l’11% dels vots, i té, per tant, un paper destacat.

Apliquem-ho a l’estat espanyol, això. Imaginem que els partits independentistes o sobiranistes es presenten junts o, si més no, formen un sol grup al parlament espanyol. Ja d’entrada parlaríem de prop de trenta escons, que en la fragmentació actual serien determinants. Amb un programa basat en el dret d’autodeterminació, aquest grup condicionaria la governabilitat de l’estat, si el PSOE volia formar un govern alternatiu al de la dreta. Si, a més, aquest partit, o coalició, es presentàs a la resta de l’estat és difícil d’imaginar que no aconseguís uns quants escons més, especialment si sabés assaonar la imatge que fer costat als independentistes és l’única manera d’encarar-se al règim.

No especularé ara amb xifres de diputats, però sí que crec que es poden identificar dos canvis radicals d’escenari que una proposta com aquesta exemplifica i que, ja sobre el paper, la fan interessant.

En primer lloc, posa en relleu el canvi intern enorme que hi ha hagut als nostres països. Avui és possible –no és fàcil, però és possible– de fer seure en un projecte comú ERC i PDECat, Bildu i PNB. Poca broma, vist des de la distància de fa pocs anys.

I el segon i més important. Per primera vegada de la transició ençà algú pensa en el sobiranisme, i fins i tot en el nacionalisme, per dir-ho a la manera antiga, no pas com una simple crossa dels grans partits espanyols sinó com un projecte autocentrat. Fins ara l’antiga Convergència, el PNB i en algun moment ERC havien actuat com la crossa necessària del PSOE o del PP per a governar. Però sempre subsumits al projecte espanyol, limitant-se a bescanviar el suport per coses pràctiques, el famós ‘peix al cove’. El gran canvi seria promoure un projecte republicà, partidari de l’autodeterminació, capaç de marcar l’agenda política de Madrid, condicionant els governs i apareixent davant els altres estats europeus com un actor imprescindible, que cal escoltar, per tant, amb molta atenció.

Tot això encara és lluny de concretar-se, però les europees del mes de maig podrien esdevenir-ne una mena d’assaig, organitzant-se, ni que siga de manera informal, entorn d’Oriol Junqueras. No oblideu que Podem va fer el seu primer gran colp polític aconseguint cinc eurodiputats del no-res, el 2014. I que en aquelles eleccions tres coalicions sobiranistes diferents van aconseguir set eurodiputats, amb més de dos milions de vots. Una xifra que, si haguessen anat junts –i sense ni haver apel·lat al votant espanyol–, els hauria empès a la tercera força, davant de Podem i Ciutadans.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
12.11.2018  ·  22:09

L’estat espanyol és, com més va, més inviable. Ni té separació de poders ni cap interès en semblar-ho. A més a més, econòmicament està molt afeblit. I la seua imatge es deteriora cada dia que passa entre els seus socis. Qualsevol mesura que contribuisca a afeblir-lo serà benvinguda; però no s’ha oblidar quin és l’objectiu. Vull dir jo que els “republicans” espanyols no sé si s’afegiran a un projecte impulsat per afavorir el desmembrament. Per a la resta, d’entrada seria interessant. La Perifèria contra el forat negre que tot s’ho empassa situat al centre.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
12.11.2018  ·  23:06

Falta veure si els interessats pensen a fer-ho. No em refio dels polítics. Però si fos factible, endavant. Recordem que part del Règim del 78 es basa en què els Països Catalans i Euskadi (dins l’estat espanyol) sumen electoralment menys que la majoria, i a sobre hem d’aguantar els paorosos efectes de la Llei d’Hont. Si de veritat s’aconsegueix el miracle que tot això que proposes, Vicent, s’ajunti en una sola llista electoral per a anar a per totes, és cert que és una manera de capgirar la situació i dur el Congreso a la paràlisi. Però mentre no ho vegi no m’ho creuré, perquè el carrer es mobilitza, però els partits no saben sortir del fang ni amb un 4×4.

jaume vall
jaume vall
13.11.2018  ·  00:15

Dependrà del PNB. Si ells no s’hi apunten, que voleu que us digui….

joan rovira
joan rovira
13.11.2018  ·  06:20

D’entrada suggeriria: 1/ no, a “repetir” la via escocesa, bàltica o kurda. 2/ no, a “repetir” res que s’assembli el 1931 espanyol. 3/ sí, a “continuar” la via catalana. 4/ a comprendre-la i, sense diluir-se, fer-la simultània amb els altres pobles ibèrics que sentin aquesta pulsió democràtica. 5/ i, de final del colonialisme en el context internacional. (Allò que teníem a tocar l’1-O, per a molta gent i àdhuc aquesta capçalera, no pot ser que de sobte sigui tan desdibuixat i llunyà. Em causa sorpresa la facilitat amb què la mentalitat espanyola de fabular substitueix sovint la mentalitat catalana d’enraonar els nostres assumptes de país. Millorable)

Oriol Roig
Oriol Roig
13.11.2018  ·  06:26

Si tinguessin un mínim de vista, ho farien per a les eleccions europees de l’any que ve. La circunscripció única a tota Espanya fa que encara tingués més sentit. A més, un cop escollits, els diputats es poden adscriure al grup parlamentari que els sembli. Dit això, no ho faran. A gairebé tots els mana més la petitesa de partit que la grandesa de país.

Jordi T.
Jordi T.
13.11.2018  ·  06:53

Si entre els 3 partits catalans ja estan dividits, si son incapaços d’unir-se a les municipals per a assegurar l’alcaldia a les principals ciutats i fer d’aquestes eleccions un plebiscit de la Republica, si tampoc crec que facin res semblant a les europees, si son incapaços de definir i executar una estratègia conjunta fins i tot ara que estan patint la repressió de forma personal,… demanar unió incloent encara mes formacions i en unes eleccions tan importants com les del Congrés em sembla una quimera.

Sílvia Fortuño
Sílvia Fortuño
13.11.2018  ·  07:08

Molt em temo que si aquest aplec es presenta amb la façana independentista a la resta de l’Estat no es sumarà ningú. Podria ser que amb la façana republicana alguna cosa s’aconseguís, perquè els espanyol, abans que republicans o monarquics, són espanyols i la seva unitat. O no recordem qaue la República espanyola del 1933 no va permetre la República catalana.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
13.11.2018  ·  08:09

Si ja és difícil que els sobiranistes anem junts al nostre país, ja m’explicareu com es fa això a tot Espanya. Ens hem de fer una pregunta que és elemental: tenim polítics amb prou maduresa i responsabilitat, que surtin del seu confortable cau, que sàpiguen mirar el país sencer, retrospectivament i amb perspectiva i fer propostes estratègiques agosarades que reportin un benefici a la causa comú a mig termini?, la resposta és no. La categoria dels nostres polítics encara no té prou gruix per plantejar aquest tipus de propostes. Mirada curta, control partidista del procés i benefici electoral. Això és el que tenim.

Gemma R.
Gemma R.
13.11.2018  ·  08:35

Interessant article Vicent, gràcies. Ho veig exactament igual, i crec que guanyariem molt de poder polític per a doblegar l’Estat. I internacionalment es sentiran molt més interpel.lats si veuen que sense el moviment indy, Espanya no pot fer res. Endavant les atxes!

Robert Garrigós
Robert Garrigós
13.11.2018  ·  08:37

El problema que li veig a aquesta solució és que fomenta els nostres clientelisme i victimisme. Si alguna cosa ens manca és autodeterminació en el sentit estricte de la paraula, és a dir, prendre les regnes del nostre destí sense esperar que vingui ningú de fora que ens doni permís. La nostra independència depèn exclusivament de nosaltres. Com ens han de creure a fora si nosaltres mateixos no ens ho creiem? I quan dic nosaltres no vull dir el poble en general, naturalment, sinó els i les responsables de no tirar endavant amb els compromisos polítics adquirits amb la ciutadania.

Agnès Buscart
Agnès Buscart
13.11.2018  ·  08:42

Mirada alta i el que avui no es veu possible demà es pot complir, només cal posar-hi el cor i las intel·ligència.
Homes de poca fe…busqueu en els fets que tot és possible i a treballar.

LLIBERTAT!!!!!!!

Josep Albà
Josep Albà
13.11.2018  ·  09:58

De les moltes barbaritats que hem vist o escoltat aquests darrers anys de lluita per la Independència, aquesta del “partit independentista estatal” és la més al.lucinant, la més ridícula i potser també la més perillosa.
Des de la catàstrofe del Partido Reformista de Roca Junyent que no havia sentit res tan absurd, tan patèticament desesperat i inútil.
Cercar els vots dels espanyols per a fer… què?
La independència? Ens hem begut l’enteniment?
Regalar els milions de vots independentistes catalans a bascos, gallecs i espanyols que tots junts no en sumen ni una quarta part dels nostres?
Aconseguir un 11%, com els kurds, per a què collons? L’exemple kurd ja ho diu tot: ja podeu veure que bé els va amb el seu 11%: a un pas de l’extermini els ha dut l’11%.
El fet que el sr. Partal s’apunti a aquest suïcidi de l’independentisme és un senyal ben indicatiu del grau de desesperació i de manca absoluta de projecte de l’independentisme oficial.
Sí les bases independentistes no reaccionem aviat, ens engoliran sense cap misericòrdia.

Albert Miret
Albert Miret
13.11.2018  ·  10:21

A part de semblar-me dificilíssim d’aconseguir, em sembla un pla fenomenal per a mantenir-nos a dins d’Espanya durant quaranta anys més. L’estat Espanyol ha disposat de temps i poder per a fer-se un estat a mida de la seva idiosincràsia feixista, i crec que agrairia molt -sobretot ara que estan en la més pura bancarrota-, que ens quedéssim tots aquí entretinguts fent coalicions que sistemàticament anirien sent anorreades utilitzant la força i la seva “justícia” a mida de PP. Si ara fossi’m capaços -que no ho veig clar-, de fer aquesta coalició, ells posarien en marxa ràpidament més organismes repressius com super-senats o congressos de super-diputats feixistòfils que ho neutralitzarien immediatament. Mentre, però, continuarien espoliant-nos tranquil·lament a Catalunya per doscomptat i també al País Basc després de robar-losels furs aprofitant l’avinentesa, que és l’únic que en realitat els importa a l’hora de mantenir la seva “inviolable unidad de españa”, que en cristià vol dir: “la caixa sempre serà meva, i a tu et robo la cartera cada vegada que em rota”. A Europa, podria ser positiu, però a dins d’aquesta presó, no funcionaria i segurament ho acabaríem de perdre tot.

Enric Vilar
Enric Vilar
13.11.2018  ·  10:37

Interessant el sumari final del Sr Usó. Lógica pura. Periferia democrática I republicana per 1-evitat se arrossegat per el forat putrid del centre (el “reino de Espanya” s’enfonsa a ulls vista), i 2- fer la República. De fet, una confederació de repúblicas ibèrica, com a objectiu a llarg termini no és cap utopia.
L’objectiu vital és una unió republicana a Ñ per fer fora la monarquia franquista no democràticament elegida. El resta seguirà.

Pep Agulló
Pep Agulló
13.11.2018  ·  10:37

ARA “UN AMPLIAR LA BASE”… AMB MÉS PARTITS ?

Potser estic equivocat, però em sembla un xic el conte de la lletera (en Vicent ha agitat el vesper). Tindria un cert trellat si els interessos d’aquests republicans espanyols que pels seus interessos podrien ser solidaris amb els independentistes no estiguessin lligats a la seva massa de votants “d’esquerres” que no volen ni sentir parlar de catalans ni d’independència. Els espanyols de dreta i els d’esquerra estan enfangats en la “unitat sagrada” i per tant la realpolitik està lluny de ser efectiva en termes de l’exemple del partit Democràtic dels Pobles de Turquia. La proposta, si quallés i fos un perill real per la supervivència del règim neofranquista, s’estavellaria davant l’aparell repressiu. Forçar el canvi a l’Estat, que és la finalitat de la proposta, no podria ser mai a partir de la pròpia legalitat del règim perquè sabem com la juguen amb la legalitat i amb les seves lleis. Són mentiders i tramposos.

Després, la sola coalició de partits independentistes catalans, bascos i gallecs només seria tenir més poder d’obstaculitzar al parlament espanyol. L’esborrany de proposta la veig com un cant de sirena perillosa (una segona transició?) perquè alimenta il·lusions que ens porten a un camí sense sortida. Afeblir l’Estat per perdre el nostre rumb no surt a compte. És a l’inrevés, amb la nostra lluita que afeblirem l’Estat.

Altrament, des del punt de vista de la nostra lluita, la proposta buscaria jugar-nos el futur en el terreny de l’enemic: en unes eleccions espanyoles. És un ampliar la base de l’independentisme però amb més partits, amb l’aliança amb l’esquerra espanyola i per fer què? Això, al meu entendre trencaria encara més la unitat necessària de l’independentisme. O hi ha projecte de coalició contra el règim dins l’Estat espanyol o hi ha projecte republicà per Catalunya. Ambdós són excloents.

(llegint comentaris, d’acord amb les objeccions de: Albert Miret, Josep Albà, Robert Garrigós, Salvador Aregall, Sílvia Fortuño, Joan Rovira, i d’altres)

XAVIER UTRILLA
XAVIER UTRILLA
13.11.2018  ·  10:47

Podríem abandonar PER SEMPRE, si os plau, l’absurda (per impossible) idea de reformar Espanya i que això ens beneficiarà? Hi ha hagut mai, hi ha avui o n’hi haurà més endavant, un argument que no es base en una estúpida il·lusió, un indici, una senyal de que això és factible? No ho hem provat al llarg de l’història en diverses ocasions, amb els resultats coneguts? No volem apendre res? Ens resistim a entendre com són els espanyols (republicans o no)?
Si l’esperança de que l’enfonsament de l’estat ens alliberarà, em sembla del tot irreal, aquesta del republicanisme ibèric amb sobiranismes independentistes i no independentistes, la supera fins el punt de convertir-se en un acudit per l’hora del cafè, que d’altra banda ja ens convé.
Això sí, sempre podrem aspirar a ser com el poble kurd… amb la seva força evident al parlament turc, el seu ampli reconeixement internacional, han aconseguit que ja no els bombardeigin… o no?

Joan Andreu Juan
Joan Andreu Juan
13.11.2018  ·  10:57

Doncs a mi em sembla una magnífica idea amb vistes a forçar el referendum (crec q hauria de set l’únic objectiu), però molt em tem que no serà possible que la idea es materialitzi pels interessos dels partits polítics (exemple evident: PNB).

Alexandre Pineda
Alexandre Pineda
13.11.2018  ·  10:57

Vicent Partal, tostemps encertat, el conec des de militància en el PSAN, on ell brillava .

David Escobedo
David Escobedo
13.11.2018  ·  12:42

Un projecte comú d´ERC i PDECat, Bildu i PNB…sota unes mateixes sigles…és el somni humit de molts de nosaltres, com diria Bart Simpson: me tiemblan las nalgas solo de pensarlo!
Sona perillós, però jo personalment ho estic desitjant. Penso que és més perillós per vosaltres que per España. España té el mateix problema aneu junts o separats. Junts tindreu el mateix objectiu que separats, i a les eleccions ja es sap que el resultat final no sempre coincideix amb la suma prèvia de les parts.

En tot cas, penso que aquesta unificació temporal seria molt positiu per nosaltres, els espanyols, per dos motius:

– primer perquè l´amenaça nacionalista es concreta i s´unifica, no tindríem 4 fronts oberts cadascú del qual té el seu propi tempo i el seu propi tarannà, sino només un. Tots els nacionalismes s´assimilaran dintre d´un únic moviment sense diferències tàctiques i amb un únic objectiu comú: la destrucció d´España. Un únic enemic polític, un únic front, una única batalla, una única plantofada que has de fotre.

– El segon motiu deriva directament del primer. Crec que potser tindria l´efecte balsàmic de tornar a unir incondicionalment els constitucionalistes i d´incrementar la percepció del perill. Tàcticament ens aniria força bé una mica més de tensió política. Quan percebiem España en greu perill ens vam unir sense cap tipus de matís. Un cop termina la percepció del perill gràcies a l´aplicació de l´article 155 (tot i que es va fer amb covardia i malament, tal i com ha fet, fa i farà sempre les coses el PP) comença un altre cop la política autonomista i ens relaxem.

Juntar tots els nacionalismes ibèrics?
Feu-ho! I si pot ser feu-ho demà mateix! A veure si els espanyols entenen d´una vegada que tots els nacionalismes són exactament el mateix i que no s´han de fer diferències de cap tipus ni donar-los el més mínim peixet.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
13.11.2018  ·  13:19

La República Española sempre va estar CONTRA catalunya i Companys.
Veig que una vegada més l’amic Vicent confon els seus somnis amb la realitat.
Encara no coneixem Espanya. I aquest desconeixement ens fa una i altre vegades molt dèbils.
Director Partal, EspañaUna no té res a veure amb la dèbil Rússia de Gorbachov.
L’estat espanyol ha creat un relat molt sòlid en tres-cents anys de domini [relat basat en la mentida sistemàtica però molt eficaç].

Josep Ramon Alonso
Josep Ramon Alonso
13.11.2018  ·  14:17

Ara es desperten amb les vies que no funcionen en lloc, com la Kurda, pobrets, que no els donem recolzament ni els catalans.

La nostra via és i ha de ser nostre o no serà, tot el que sigui compartit amb els espanyols no ha funcionat ni funcionarà mai.

Cadascú ha de vetllar per lo seu, que sens dubte és diferent a les cases dels altres.

Altre cosa és que puguem donar recolzament a lo dels altres i que ells ens ho donin a nosaltres.

En quant als republicans espanyols, ells sols, ara per ara son una clara minoria. Tenen un greu problema, Espanya és un país de fatxes.

Jordi Buïl
Jordi Buïl
13.11.2018  ·  15:00

Això és política espanyola. És la mort de l’independentisme.

I no ens n’estranyem, que la proposta vingui del País Basc.
El País Basc ha estat lligat, si no sempre gairebé sempre, d’una manera o d’una altra, a la Corona de Castella.

Volen desviar l’empenta independentista catalana cap a Madrid.
Ens volen fagocitar.
Seria la repetició de les absorcions del Psuc pel Pce, i del PSC pel Psoe.

Si tinguéssim una bona memòria, ni en faríem cas.
Són cants de sirena.

Andreu Sancho
Andreu Sancho
13.11.2018  ·  15:13

Bufff…quin girigall, quina mandra!!! Reformar Espanya? Jà s´ho faràn!!!

Rosa Gispert
Rosa Gispert
13.11.2018  ·  15:17

Una cosa és anar junts a les europees, que fins i tot valdria la pena amb el partit de Varufakis si defensessin l’autodeterminació i l’altra a espanya. I una cosa és Bildu i l’altre el PNV (que no ha deixat ni deixarà el peix al cove, encara que així foti els catalans).
Sr. Partal ens/es podria refrescar l’anomenat “Pacte de San Sebastian” per no oblidar les males passades de bascos i republicans espanyols contra als catalans?.

Marga Cernadas
Marga Cernadas
13.11.2018  ·  15:48

Ho trobo interessant, però després de comprovar com els nostres s’apunyalen per l’esquena dia sí dia també, , i com el PNB ens va vendre per quadre duros, no veig com es pot crear un clima de confiança mutu.

PAU BOLDU
PAU BOLDU
13.11.2018  ·  16:39

qui ha format govern amb el pscpsoe.gal es erc no cdc.
No enganyem.
Anar tots junts es un miracle ja que erc son les nenes esclaves del psoe gal, son de poble i sempre amb el complexe d’inferioritat a les esquerres uebanes.
Iceta es la senyora que fa amb el junqueres el que vol, inclus el maltractament de la minyona

Francesc Picas
Francesc Picas
13.11.2018  ·  17:22

“No oblideu que Podem va fer el seu primer gran colp polític aconseguint cinc eurodiputats del no-res, el 2014”. Podemos va sorgir aprofitant la conjuntura del 15-M, i va tenir molt recolzament en mitjans de tot tipus per part, esperem saber-ho algun dia, d’algú fosc; precisament per a controlar-parar el moviment del 15-M!

josep SELVA
josep SELVA
13.11.2018  ·  17:28

A Catalunya no tenim un Otegi, i és una llàstima.

Oriol Ribera
Oriol Ribera
13.11.2018  ·  17:28

Que Ñ la reformi qui vulgui ser Ñol , jo estic fora, vull un pais independent, vui la Republica Catalana

Sergi Guitart
Sergi Guitart
13.11.2018  ·  19:39

Nosaltres tenim un 47.5% de vot independentista (21D2017) i ells no que jo sapiga, no es bona idea trair als independentistes quan ja gairabe els tenim el peu al coll… hi ha molta republicanitis aguda desde fa massa temps, aneu a veure unes quantes republiques que hi ha pel mon i tornareu vomitant… republica no es sinonim d’independencia, i sino els hi pregunteu als australians per exemple…

Toby Willett
Toby Willett
13.11.2018  ·  19:51

Uf, quina mandra… encara acabaríem reformant Espanya i enfonsant-nos en un fangar de fabricació pròpia. Sense conèixer gairebé la història kurda, estic força segur que no es pot comparar els dos països; abans del Procés, Catalunya portava un segle intentant ser un revulsiu per a Espanya. Diria que Kurdistan s’hi va posar fa molt poc, amb Turquia. El millor revulsiu és marxar, com va fer Cuba.

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
13.11.2018  ·  20:22

Los partidos políticos forman coaliciones antes de ir a elecciones cuando son pequeños y, porque solos cortan poco bacalao pero, para ello, deben compartir los mismos objetivos. No creo que sea el caso porque una cosa es bailar aurreskus o sardanas, otra ser soberanista y otra exigir, exigir, exigir el derecho de autodeterminacón, y como la Corte del Reino (incluidos los de la gauche divine como Nicolás Sartorius y los hipotéticos republicanos españoles) no lo otorga, entonces sólo queda conquistarlo (conquistar de ganar batalla).

Los comentaristas al editorial lo han dicho casi todo. Me quedo entre otros muchos comentarios muy interesantes – gracias a todos los que escriben – con el de joan rovira cuando dice “3. Sí ‘a continuar’ la via catalana”. Y como ya lo han dicho casi todo me limitaré a hablar del PNV, el principal eslabón de esa hipotética y deseable coalición.

Mucho me temo que el PNV (curioso que a este partido se le conozca ‘urbi et orbe’ por sus siglas en castellano y no por EAJ-Eusko Alderdi Jeltzalea) no esté por la labor.

En el PNV hay una guerra fratricida que nunca acaba por materializarse del todo, de verdad, de las del Niño Jesús.

Una cosa es el PNV vizcaíno (con tilde en la “i”) y otra el PNV de Gipuzkoa. En este último, el conocido Joseba Egibar. El PNV vizcaíno recibió en su tiempo mucho voto del PP, voto que mantiene. ¿Por qué?

Muy sencillo. Los intereses comunes en los negocios que se han forjado, se forjan y se forjarán. ¿Qué tipo de negocios? Pues lo que ustedes quieran y más: obra pública, empresas de construcción privada, energéticas, telecomunicaciones y todo aquello que realmente corta el bacalao intramuros.

No hay que olvidarse que la comunidad autónoma vasca (“las Vascongadas” que decía el ínclito habitante del Valle de los Caídos) es pequeña. Son 2 millones y medio de personas. Prácticamente nos conocemos todos de vista. De hecho, en el País Vasco, es habitual (o era, hace tiempo que no vivo allí) saludar en la calle con un gesto con la cabeza y un “epa” a personas con las que nunca habías hablado pero que de tanto verlas hacían parte del paisaje.

En un país tan pequeño, es lógico que los grandes negocios se han de hacer entre enemigos políticos que se reconcilian en el ámbito de la pela y, éste, acaba por prevalecer, aunque cara a las masas votantes se mantenga el discurso del aurresku (nuestra sardana nacional).

De ahí que el PNV vizcaíno, desde que pasó al retiro Arzalluz en el 2004 (e incluso antes) y llegó el ínclito Josu Jon Imaz (sí, el que ahora es consejero delegado de REPSOL) es el PNV de como cuando el PSOE se acomodó a reírles las gracias a todos aquellos franquistas que, de repente, de tiranos torturadores pasaron a ser respetables demócratas.

¿Por qué cuento todo esto? Pues porque mucho me temo que no se pueda contar con el PNV vizcaíno en ese frente soberanista ante la Corte del Reino. Con el PNV de Joseba Egibar (el de Gipuzkoa) quizás sí pero Gipuzkoa, dentro del PNV y con respecto a Vizcaya, corta poco, por una sencilla razón: los grandes negocios se hacen en Vizcaya. Gipuzkoa es un tejido empresarial con predominancia de la pequeña y mediana empresa. En el ámbito de los “grandes negocios” es otra historia.

Además, empiezo a tener más que dudas razonables de que ERC y no sé quienes del PdCat no aspiren, por el momento, a no ser sino un PNV vizcaíno. Urkullu, les prestará toda su ayuda, sin duda alguna.

P.S. Es importante entender que en el panorama de la Corte del Reino, el IBEX 35 (con respecto al País Vasco) es peneuvista (vizcaíno) por aquello de los negocios. Los nuevos extrema-derecha que surgen como setas tras haber estado dormidos durante 4 décadas, esos no hacen parte, ideológicamente hablando, de ese tinglado. Repudian a muerte al nacionalismo vasco, y por supuesto también al PNV vizcaíno. Pero el IBEX35 siempre los reconducirá, aunque utilizándolos cada vez que los necesite como arma arrojadiza, al rebaño de la españolidad de la magnífica y encomiable Transición Española.

Con el PNV no cuente usted Sr. Partal.

Al IBEX35 y a los que cortan el bacalao en la Corte del Reino, el aurresku del PNV les parece un baile molt bonic.

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
13.11.2018  ·  21:21

Potser a priori sona bé, Vicent, però ho sent. Estic totalment d’acord amb l’Albert Miret. A més, de primer cal posar-hi d’acord el trio calaveres al Principat, que ja sembla difícil. I em faria molt de goig obrir-ho a la resta de països catalans, que us podem comprendre i sumar-nos en el vot europeu si més no, cosa que no crec que passe altiplà enllà, tret d’honroses excepcions, com ensenya la història.

Teresa Puig
Teresa Puig
13.11.2018  ·  23:49

Increïble! No entenc per què proposa això. Només puc pensar que es veu tan i tan fotuda la situació d’aquí, que ens pensem que des de fora ens anirà bé. No té cap sentit.

Guillem Uàl·laç
Guillem Uàl·laç
13.11.2018  ·  23:56

Doncs seria una errada estratègica.
Bàsicament seria perdre el temps uns quants anys.
I, de temps, ja n’hem perdut molt!

Gerber van
Gerber van
14.11.2018  ·  00:36

Entenc molt be els arguments d’en Albert Miret i altres. Malgrat això crec que la proposta d’en Vicent no es tan malament. S’ha d’aprofitar les possibilitats que hi ha per a lluitar, obstruir i fer impossible de governar l’enemic Espanya. I això es pot fer a trevés de formar una coalicó amb altres partits Ñols. Mentrestant fem via amb la República Catalana i quant és l’hora, toquem el dos.

Vicenç Mateu
Vicenç Mateu
16.11.2018  ·  20:44

Proposta de corda fluixa mal fixada.
L’objectiu principal (provablement l’únic veritablement viable) és sortir-nos-en sols. Si no en som capaços no perdem el temps amb viatges compartits perquè és clar que l’horitzó compartit serà això, compartit i en conseqüència condicionat. Les condicions a l’estat no cal descriure-les, oi?
Si algú ha arribat a la conclusió irrefutable que no ens en sortirem que ho faci saber. No vull invertir més energia en benefici dels mateixos.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes