El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

El 21 de desembre les tres forces republicanes van guanyar les eleccions. Dos milions de ciutadans del Principat van enviar un missatge molt rotund a Espanya que deia que no s’acceptava el 155 i reclamava de continuar el procés cap a la independència, totes dues coses. Els setanta diputats independentistes no es poden interpretar de cap més manera. I el fet que la llista impulsada pel president Puigdemont encapçalàs el conjunt de diputats sobiranistes també va ser llegit d’una manera unànime en aquest sentit. Malgrat el desencís o la tristesa per tot el que va passar després de la proclamació de la independència, la majoria dels votants volia tornar a posar al Palau de la Generalitat aquells qui ens havien dut fins a la República. Molta gent, n’estic segur, va votar la presidència, més i tot que el president, perquè fos ben clar què volia: en cap cas, un retorn a l’autonomia, sinó un nou assalt a la República. De cap manera l’acomodació al que dictàs la Moncloa, sinó l’enfrontament.

El 22 de desembre, quan ens vàrem despertar de la nit electoral, tot això apareixia clar. I no semblava gaire difícil que les tres forces independentistes poguessen arribar a un acord de govern i programàtic. Que hi hauria arestes, era evident. I per això tots vàrem entendre que una certa calma aniria bé, després dels mesos trepidants que el país havia viscut entre el 17 d’agost i el 21 de desembre. Molta gent va pensar que Nadal era el moment ideal per a descansar uns quants dies –tot i tenir dirigents a la presó i a l’exili– i que a primers de gener ja s’aniria cap a barraca. Entre més raons, perquè el 155 només deixaria de funcionar, segons el decret del govern espanyol, en el moment en què es formàs un executiu, cosa que convertia la formació de govern en un encàrrec urgent.

Va passar Nadal i no hi hagué acord. Va passar el gener sencer i tampoc no hi hagué acord. El 30 de gener la votació d’investidura es va ajornar poca estona abans de l’hora prevista, per decisió del president del parlament. Han passat tretze dies des d’aleshores i continuem esperant l’acord. Ja és dia 12 de febrer i no hi ha acord. I tot fa pensar que no n’hi haurà abans de les declaracions dels nous encausats pel Suprem. Ens n’anirem, per tant, al dia 20, pel cap baix, sense acord. Però ens ho continuarem mirant, si us plau per força, amb molta paciència, conscients de les dificultats que la repressió posa sobre la taula de negociació. Conscients i, si ho puc dir així, solidaris.

És evident que ara cal no fer res que puga posar en més perill la gent que ha de declarar. I per tant no vindrà d’una setmana. Però crec que els setanta diputats independentistes haurien de ser conscients també que comença a haver-hi molta inquietud i a molta gent li comença a costar d’entendre la raó última d’aquest retard a complir la voluntat sorgida de les eleccions. Un retard que ara ja no ve d’una setmana, això és cert, però que aviat n’acumularà set.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.