Enguany, l’Institut Ramon Llull ha lliurat el 29è Premi Internacional Ramón Llull de Catalanística i Diversitat Cultural, al doctor Ko Tazawa, un intel·lectual que ha dedicat més de quaranta anys de la seva vida a promoure el coneixement mutu entre Catalunya i el Japó. Potser per això “pont” és la paraula que veiem associada més sovint a aquest professor. Com diu Simona Skrabec, tots els ponts tenen dues perspectives completament diferents i, en el cas del guardonat, les dues perspectives són complementàries i no pas oposades.

El professor Ko Tazawa arriba a Barcelona quan encara els japonesos que es trobaven pel carrer eren tan pocs que se saludaven, però acaba descobrint Catalunya quan ja és al Japó gràcies a un llibre del sociolingüista Joshua Fishman. Comença a aprendre català amb el llibre d’Alan Yates (Premi Internacional Ramon Llull el 2007), el Teach Yourself  Catalan que també van emprar Matthew Tree i tants altres que van voler aprendre la nostra llengua quan encara no existia l’IRL. Per aprofundir en el coneixement de la llengua fa un curs d’estiu a Mallorca amb el Dr. Badia i Margarit. El dietari d’aquells dies (que, de fet, són les cartes a la seva dona) mostra el que és la vida quotidiana de qualsevol estudiant de llengües a l’estranger. Amb una particularitat ben nostrada: a Mallorca li diuen per primera vegada que parli en castellà. I per seguir el seu procés d’immersió, escriu al que acabarà sent un gran amic, Josep Maria Espinàs, perquè l’ajudi a cercar una família que l’aculli per conèixer la vida quotidiana dels catalans. La família Rius serà l’escollida i és ben significativa l’observació que fa sobre la norma de convergència: la Sra. Rius saluda inicialment en català, si li responen en castellà, canvia la llengua. A ell li sembla que és una bona solució. Farà un segon doctorat a la Universitat de Barcelona i fa un comentari sobre la seva tesi que revela quin és el seu objectiu final: “vist des d’ara, la tesi no és gran cosa. Però estic una mica orgullós de la bibliografia. Perquè no és una bibliografia copiada d’altres llibres, sinó feta per mi buscat un llibre darrere l’altre. Crec que servirà d’alguna manera per als qui pensin especialitzar-se en el tema al Japó.” Donar a conèixer el català al Japó, un país on en aquells moments, tal com diu ell mateix “Al Japó malauradament l’interès per Catalunya és molt escàs i la demanda per la llengua catalana gairebé nul·la. No hi ha cap centre on s’ensenyi català amb regularitat.”

Per què un japonès s’hauria d’interessar per una llengua amb pocs parlants? Aquestes preguntes senzilles acostumen a tenir respostes complexes: perquè és un coneixement que mai no s’acaba. Això, però, passa en qualsevol llengua que aprenguis. Hi ha un altre motiu, aquest potser inefable: Perquè te n’enamores. Els moments d’intensa felicitat que vius quan aprens una llengua no són fàcils de fer entendre i per això necessites compartir aquest amor. Que tothom pugui compartir aquesta passió. I l’aventura comença amb la Introducció a la gramàtica catalana (1991), llibre del qual afirma: “Significa molt per a mi. A més a més, em sentiria molt feliç si el meu treball pogués ser una pedra més per a la difusió de la llengua i la cultura catalana al Japó”. Ara ja podem dir que els seus manuals de català han servit perquè cada cop més japonesos s’apropin a la nostra llengua i a la nostra cultura. Per sadollar la set de llengua ha creat l’opus magnum de qualsevol estudiós: el diccionari japonès català i català japonès. Per correspondre al desig de cultura, Ko Tazawa sap que ha d’anar més enllà del coneixement acadèmic i publica un llibre que ja és un clàssic entre tots els qui s’han acabat interessant per la cultura catalana al Japó: 50 preguntes i respostes sobre Catalunya (1992), al qual va seguir la Breu història de Catalunya (2000).

Un altre dels motius per aprendre una llengua és poder conèixer de primera mà les obres de creació que s’hi fan. Poder entendre les cançons de Raimon en concert al Japó, per exemple. I aquest gaudi també és més intens si és compartit. Així comença la tasca de traducció d’obres d’autors catalans al japonès: Jesús Moncada, Albert Sànchez-Pinyol, Joan Perucho, Quim Monzó, Sergi Pàmies, Manuel de Pedrolo i d’altres, a més del clàssic Tirant lo Blanc de Joanot Martorell i de El teu nom és Olga del seu gran amic Josep Maria Espinàs. A les traduccions literàries cal afegir les que ha fet d’obres sobre la història i la cultura catalanes. Tota aquesta tasca de tants anys té ara un reflex en els experts en catalanística de les universitats japoneses i en els alumnes que han après i aprenen català, una seixantena actualment.

Amb aquestes aportacions, està plenament justificat un guardó que té per objecte reconèixer “El conjunt d’una obra individual d’una persona de fora del domini lingüístic, escrita en qualsevol llengua, i que hagi significat un notable coneixement de la realitat històrica i cultural catalana”. Però, com he dit abans, tots els ponts tenen dues perspectives completament diferents i el professor Ko Tazawa també ha sabut explicar el Japó als catalans, a través de la seva tasca acadèmica com a traductor i també a través de la seva experiència personal. En moltes llengües, l’etimologia de traducció s’associa a traslladar, portar d’una banda a una altra, com s’ha fet sempre gràcies als ponts. Si el guardonat va saber traslladar els autors catalans al japonès, també ha fet el camí a la inversa, i cal reconèixer que aquest doble sentit no és a l’abast de tothom.

Primer va ser la traducció de La remor de les onades de Yukio Mishima en col·laboració amb Joaquim Pijoan i, en els darrers anys, una col·lecció de clàssics de la literatura japonesa. Un autèntic regal que fa que els catalans tinguem el privilegi de poder entendre els autors que ens arriben de manera dispersa, a vegades per la moda, a vegades per un Nobel, o a vegades per la feina de l’editor. Totes aquestes obres que ens han anat arribant ara les podem entendre en el context de la literatura japonesa gràcies a la selecció i traducció de Ko Tazawa.

Finalment, voldria destacar algunes obres autobiogràfiques que ens han ensenyat a entendre la cultura japonesa a través de la figura de Ko Tazawa i la seva família, però que també ens han fet veure a nosaltres mateixos en una imatge especular que ens hauria de fer reflexionar. A Catalunya i un japonès, ens trobem d’una banda l’agraïment a algú de fora que s’interessa per la nostra llengua i la nostra cultura, i d’altra banda les reaccions a vegades incomprensibles davant d’un foraster que parla català. Cartes a Yu i Kei és un llibre deliciós i en certa manera premonitori, perquè en ell podem seguir el procés d’adaptació de dos infants ben petits però d’edats significativament diferents. Amb el gran nombre de criatures que han arribat en els anys posteriors, aquest llibre és com un manual d’aprenentatge per a pares i mestres que han d’acompanyar nens petits en el procés d’adaptació a una nova llengua i una nova cultura. I, per últim, un llibre colpidor: Dietari d’un japonès: entre el terratrèmol, el tsunami i la fuita radioactiva. En llegir aquest llibre és inevitable pensar en Hiroshima. Però hi ha una gran diferència. Després d’haver llegit les Cartes des de la fi del món de Toyofumi Ogura, supervivent de la bomba atòmica, i Veus de Txernòbil d’Aleksandra Aleksievitx, es fa evident que ambdós textos tenen una cosa en comú: el desconcert dels testimonis en el moment de l’explosió. No saben què està passant, és una experiència que no s’assembla en res a tot el que han viscut. En el dietari, en canvi, no hi ha desconcert, tot el contrari. Hi ha el fatalisme de qui sap què està passant i les conseqüències que té. Ko Tazawa ens fa sentir com coses que fins aquell moment formaven part de la seva vida ja no tenen sentit davant l’amenaça de forces que no controlem. Ara que vivim preocupats per la crisi climàtica i les catàstrofes que comporta, les reflexions d’aquest home pont ens afegeixen una perspectiva diferent, una experiència que ens alerta que hi ha coses que no han de passar mai més.

Gràcies al Dr. Ko Tazawa per haver construït un pont tan sòlid  entre la cultura japonesa i la catalana. L’enhorabona per aquest reconeixement tan merescut i per ocupar un lloc entre els guardonats que han posat els seus coneixements al servei de pobles potser ignorats o desconeguts però agraïts a tots els qui els han volgut conèixer.

Carme Junyent és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)

Penseu amb llibertat, siguem crítics

El poder prova d'amagar la gravetat de la crisi amb crides a no apartar-se de la línia oficial, a no parlar 'd'allò que ara no toca'. VilaWeb no ho farà. No renunciarem ni un segon al pensament lliure, a parlar amb plena llibertat i a continuar essent crítics.

Ajudeu-nos a continuar essent la veu que el país necessita. Feu-vos subscriptors de VilaWeb.

Vicent Partal
Director de VilaWeb