Un dia haurem de fer una llista dels errors més que notables que l’estat espanyol ha comès en la lluita contra l’independentisme. Un dels més estridents ha estat convertir un simple color, el groc humil, en el símbol de la revolta. No una figura, no un escut, no un disseny, no unes lletres; simplement un color. Concretament, el que hi ha entre el verd i el carabassa en l’espectre de la llum visible: el groc. Res més que això.

És veritat que hi ha hagut més llocs del món on els colors han esdevingut símbols. Però conec poc casos com el català, on només el color, sense afegits, tot sol, d’una manera pura, ja baste per a representar una idea. El fet més curiós de tot plegat és que són ells, amb aquesta seua obsessió, que han creat el símbol. Quan varen arribar a exigir que les fonts no fossen grogues en plena campanya electoral, quan van fer traure samarretes i camises als qui anaven a veure un partit de futbol.

Potser per això ahir els carrers, sobretot els carrers del Principat, es van omplir de groc, de molt de groc. De tota mena de coses grogues. I la veritat és que impressionava i confortava veure tants llaços, tanta roba, tantes roses grogues omplint el Palau de la Generalitat, omplint el mur en solidaritat amb els presos que hi havia al centre de la plaça de Catalunya de Barcelona. Ens ho han fet fàcil, cal reconèixer-ho. Però també cal recordar i reconèixer que els ciutadans d’aquest país no perdem mai l’oportunitat de créixer i de fer créixer el país agafant-nos amb força a qualsevol iniciativa creativa que ens permeta de recordar-nos a nosaltres i recordar al món què som i què volem ser. Va ser gràcies a aquesta gran habilitat que un simple color ahir esdevingué el símbol de la solidaritat amb tots els qui van haver de viure Sant Jordi des de les presons espanyoles d’Estremera, Soto del Real i Alcalá Meco i amb tots els qui van viure la festa de lluny, des de Suïssa, Alemanya, Bèlgica o Escòcia. Ells van ser els grans absents de la festa, els qui vàrem tenir tot el dia dins el cap i dins la memòria. Per ells ens vàrem vestir de groc, per ells farem el que calga.

PS. Ahir es varen viure unes quantes provocacions molt insolents de l’espanyolisme; la de Xavier García Albiol a Badalona, la més greu i preocupant. Però la gent no va caure en el parany ni quan el volum del pas-doble cercava la reacció natural d’enuig. Tothom sap què cerquen i va evitar la imatge que volen desesperadament des de fa temps. No tan sols sabem usar els símbols, també fem servir molt bé el cap.

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb