Els gossos no fan “guau”

El repertori d'onomatopeies (i interjeccions per l'estil) és immens, i cada llengua té les seves · Fem una repassada de les més conegudes del català

Jordi Badia i Pujol
10.12.2021 - 22:53
Actualització: 10.12.2021 - 23:53
VilaWeb
Fotografia: Samson Katt (Pexels).

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

En el terreny dels sons o dels crits dels animals, cada llengua puja les escales com vol. Els gossos francesos fan ouah; els anglesos, woof (o bow-wow); els alemanys, wuff wuff; els italians, bau bau; els portuguesos, au-au; els espanyols, guau… I els catalans? Els gossos catalans fan bub-bub (o nyic quan gemeguen).

D’onomatopeies, en tenim un munt. Per exemple, sense deixar els animals, un pollet o un moixó fan piu-piu, però un ocell també pot fer xiu-xiu, com recorda aquella dita: “Si el cucut el 3 d’abril no fa xiu-xiu, o és pres, o no viu, o sent l’estiu.” Alguns ocells nocturns, com ara el mussol i l’òliba, fan xut, mot amb què podem designar aquestes bèsties (a Solsona el coneixen molt bé, el Xut, perquè és una de les bèsties del carnaval). La remor sorda i contínua de les abelles, borinots i més insectes voladors és el zum-zum, que ha donat peu al verb zumzejar i al nom zumzeig. El so del grill o la cigala és cric-cric. I no ens descuidem els més coneguts: el mèu (o marrameu) del gat, el quiquiriquic del gall, el coc-coc de la gallina (cloc-cloc si és lloca), el mu (o bu) de la vaca, el qüec-qüec de l’ànec i el be de l’ovella.

Per a designar el soroll dels objectes, en tenim un gavadal, d’onomatopeies. Quan es trenquen o cruixen, diem crac, o crec (o catacrac o catacrec). Les topades tenen molts matisos: paf pot ésser, per exemple, el soroll d’algú que cau a terra o topa contra una paret; si cau a l’aigua més aviat fa patatxap o –si és un soroll més curt– simplement xap. Una topada breu i violenta és un xac. En canvi, un soroll sec com el de les tisores és clec, diferent del clac que fa, per exemple, una tavella de pèsols quan s’obre.

El soroll de cops repetits (com ara les bufetades) és flist-flast. Quan una cosa va i ve contínuament, com una màquina, fa catric-catrac o bé catric-catrec, onomatopeia que també s’aplica, figuradament, a una conversa en què els interlocutors insisteixen monòtonament en les mateixes coses.

Parlant de sorolls rítmics i repetits, un rellotge –ja ho sabeu– fa tic-tac. Però potser no tothom sap que el baticor –el ritme del cor que s’accelera– és tric-trac o trip-trap. Els esternuts no fan pas atxís!, sinó atxim!, i les rialles són ha, ha, ha, que de vegades escrivim hahaha, però mai, si us plau, jajaja. I ara silenci (pss!, pst!), que comença el concert: els violins, ho sap tothom, fan nyigo-nyigo, especialment si sonen una mica desafinats. Les trompetes poden fer tararà o tururú. Els tambors fan rataplam; les campanes, ning-nang; i els sonalls, zing-zing.

Un tret o un cop violent fa pam i les explosions fan bum o pum. Si parlem del soroll d’un motor d’explosió, com el d’un automòbil, direm simplement taf-taf. En canvi, aquell soroll ronc continuat d’un vehicle (o d’un gat) és el rum-rum. Si a més és confús, diem bum-bum. El grinyol –d’un llit, per exemple– fa nyic. I si és molt desagradable i insistent l’hem de doblar: nyic-nyic, una onomatopeia que també apliquem a algú molt pesat que ens martiritza. Ah, i encara tenim el nyic-i-nyac, per a referir-nos a les renyines continuades entre dos individus.

El fregadís de dos cossos, si és sec i estrident com el de dues peces de fusta, és garranyic (o garranyic-garranyec, si hi volem posar èmfasi). I aquell soroll tan desagradable de les ungles fregant amb violència una pissarra? És el ric-rac, que no té res a veure amb el fru-fru, un fregadís lleuger com el d’un teixit de roba suau. Gloc-gloc és el soroll de l’aigua d’una ampolla de coll estret que mentre es buida rep aire. I xup-xup –no us ho he pas de dir– és el bull lent d’un líquid, com el suc d’un guisat.

Quan un cos cau dins un líquid o s’esclafa fa xof. A imitació d’aquest so, s’ha escampat darrerament xof com a sinònim de depressió o malenconia. I això ha donat títol a una cançó dels Arribar i Ploure, “Xof per tu”.


En voleu saber més?

Onomatopeies d’Aprencllengua (recull de Maribel Guardiola)
Entrada ‘onomatopeia’ de la Viquipèdia
Onomatopeies aplegades per la Coordinadora de Dinamització Lingüística del País Valencià
Diccionari d’onomatopeies i altres interjeccions, de Manel Riera-Eures i Margarida Sanjaume. Vic: Eumo, 2010.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes