El ministre d’Afers Estrangers espanyol, Josep Borrell, assegura que un diputat d’Esquerra li ha proferit una escopinada al congrés dels diputats. És una pena que el congrés sigui farcit de càmeres de televisió i que per tant ho puguem comprovar. Una pena.

Igual que el policia (que no tardaran a condecorar) que va dir que la sang que brollava dels caps de la gent el primer d’octubre de l’any passat era pintura vermella. Quina pena que hi hagués centenars de càmeres i de mòbils enregistrant-ho tot.

En el fons, que Borrell digui que li han escopit és com quan Neymar fa la croqueta per terra durant dos minuts amb cara de dolor insuportable tocant-se els malucs i del sofà o del bar estant comprovem tot seguit, veient la repetició d’una de les més de vint càmeres que hi ha en cada partit de futbol, que ni tan sols l’han tocat, ni als malucs ni enlloc. És a dir, que tot és comèdia. Que tot és mentida. Que tot és teatre. I tot això, malgrat les càmeres, malgrat ser perfectament conscients, l’un i l’altre, que hi ha càmeres i que hi haurà repeticions que revelaran la mentida. Com quan Putin deia, els primers dies, que no hi havia cap invasió russa a Crimea i que tot era un invent interessat dels mitjans internacionals, mentre vèiem a la televisió tancs i soldats armats fins al capdamunt. Aleshores, per què ho fan, si saben que es posaran en evidència? Que no tenen por de fer el ridícul? Com és que tenen tan poca vergonya?

No seré jo qui defensi les virtuts de la mentida, però és evident que mentir, a tots, els deu ser útil, ara i aquí, i que confien que la pluja ho acabarà arrossegant tot clavegueres avall. Que Neymar fingeixi una falta és, d’entrada, indigne, però si la xiulen i ens va favor, què coi, no? A banda, Neymar no és (de moment, esperem) cap ministre, sinó que juga a futbol i té la funció, precisament, de fer espectacle. Que Borrell s’inventi una escopinada en seu parlamentària és molt més fastigós, no tan sols per la plasticitat de la imatge que forçosament ens obliga a imaginar, sinó perquè, encara que darrerament ho sembli, el congrés no és cap estadi de futbol, ni cap circ, ni cap pati d’escola, ni cap plaça de bous…

Però passa que, si Neymar prova d’enganyar l’àrbitre perquè xiuli un penal, Borrell prova d’enganyar-nos a tots plegats, ni que sigui tan sols perquè perdem el temps revisant les repeticions del gargall inexistent justament ara, en lloc de llegir i escoltar les (aquestes metafòriques) escopinades de la premsa britànica contra ell arran d’aquesta entrevista a Politico. Entre més perles, parlava de la debilitat del Regne Unit en contraposició a la fortalesa del regne d’Espanya a l’hora de gestionar les ànsies de d’independència dels territoris interns. Exacte, com li recorden alguns diaris britànics, la fortalesa del regne d’Espanya, a cops de porra. Sí, i a sobre pintura vermella. Però, com veieu, ja s’ha preocupat que nosaltres, mentrestant, discutim sobre escopinades. Fes soroll, encara que sigui amb mentides, que així tapem la veritat.

Bon moment per a recordar aquesta vinyeta irònica de la revista New Yorker:

El presentador d’un suposat programa que porta per nom ‘Facts Don’t Matter!’ (‘Els fets no importen!’) diu: ‘Em sap greu, Jeannie, la teva resposta era correcta, però en Kevin ha cridat més fort que tu quan ha dit la seva resposta incorrecta i per tant els deu punts són per a ell.’

Un altre fenomen curiós: a diferència d’allò que passa habitualment al futbol, Borrell s’ha trobat sol. Mentre Neymar sap que tot i mentir tindrà els seus companys d’equip i bona part de l’afició al seu costat, Borrell no ha tingut ni tan sols el suport dels diputats del seu partit en el Gargall Gate. La direcció del PSOE, que s’asseu a les primeres files del congrés, al costat i just darrere de Borrell, assegura que no n’ha vist cap, d’escopinada. Fins i tot la ministra de Justícia, Dolores Delgado, tal com es veu als vídeos de l’episodi, toca el braç de Borrell per fer-lo seure mentre s’encara amb el diputat d’Esquerra Joan Capdevila, més corprès que res més per l’acusació escolar de tot un ministre d’Afers Estrangers.

Finalment, no ens enganyem, tot això no ens hauria de venir de nou. D’una banda, ja comencem a conèixer les gallines del corral i, d’una altra, ja fa dies que hem de suportar mentides de tota mena i que parlem de les postveritats, de les fake news, dels relats gratinats i de la manipulació dels fets i de les paraules. Per tant, amb càmeres o sense, no tenim cap més remei que destriar el gra de la palla. Perquè, la veritat, si és que existeix, ha de comptar per a alguna cosa. No fotem. I com diu aquell, tot s’acaba sabent. I, parlant de veritat i d’enganys, i continuant amb els amics del New Yorker, una altra vinyeta irònica per a acabar i per a no oblidar: ells ens voldran enganyar sempre, en tot; nosaltres, al sofà, al carrer o a les redaccions, atents.

‘Fins aquí Brad amb la meteorologia demòcrata. Ara tenim la Tammy amb la meteorologia republicana.’

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb