“Si cal, amb sang”: cent anys de la primera aliança de bascs, catalans i gallecs

  • El primer acord entre forces de totes tres nacions promovia una ruptura total amb l’estat espanyol

VilaWeb
Ofrena floral al monument en memòria de Rafael Casanova. Ronda de Sant Pere, Barcelona (fotografia: Josep Maria Sagarra i Plana).
Alexandre Solano
10.09.2023 - 21:40

L’Onze de Setembre de 1923, ara fa tot just cent anys, marcà un abans i un després en les relacions entre Galícia, el País Basc i Catalunya. En una reunió a la seu del CADCI, a Barcelona, representants de totes tres nacions arribaren a un acord que amenaçava de fer col·lapsar l’estat espanyol.

Els signants del pacte no veien recorregut en solucions intermèdies, com ara l’autonomia i un estat federal, en un sistema polític, el de la Restauració borbònica, que feia temps que s’esfondrava, i optaven per la sobirania política plena, fins i tot, si era necessari, per la via armada.

La iniciativa l’engegava el partit Acció Catalana, de figures com ara Jaume Bofill i Mates, Lluís Nicolau d’Olwer i Antoni Rovira i Virgili, que en l’editorial del diari de partit, la Publicitat, publicaven el 8 de juliol de 1923 una crida a configurar una aliança entre els nacionalistes de tots tres territoris. En l’escrit, deien: “La política que ha fracassat en mans dels regionalistes pot reeixir en mans dels nacionalistes integrals. […] Un front comú dels tres nacionalismes peninsulars contra l’estat espanyol decadent multiplicaria la força de cada una de les nacionalitats sotmeses i acostaria l’hora de llur redempció. Fins ara ha succeït que l’estat ha pogut combatre separadament cada un dels nacionalismes adversaris que li han plantat cara. Si entre aquests s’establís una coordinació en llurs campanyes, la feina de l’enemic es complicaria molt.”

El text acaba amb la frase: “La foscor dels temps que vénen fa més necessari l’establiment de la Triple Aliança nacionalista davant l’estat que trontolla.” La crida va ser ràpidament replicada per diaris com ara el gallec A Nosa Terra i el basc Aberri, i durant l’estiu va començar una campanya intensa, que va desembocar en la reunió de l’Onze de Setembre. Fins aleshores, les relacions entre totes tres nacions s’havien circumscrit a contactes esporàdics o bilaterals, sense cercar una gran acció coordinada.

Així, es reuneix en aquest primer Galeusca –una contracció de Galícia, Euskadi i Catalunya–, en una jornada sense precedents. Per Galícia, representants de les Irmandades da Fala i d’Irmandade Nazonalista Galega; pel País Basc, primer Aberri, el sector més sobiranista del PNB, i més tard el més moderat, la Comunió Nacionalista Basca. Finalment, per Catalunya, hi havia Francesc Macià (Estat Català), Josep Riera i Puntí i Pere Manen i Artés (Unió Catalanista), i Jaume Bofill i Mates i Antoni Rovira i Virgili (Acció Catalana). La Triple Aliança, com va ser anomenada, optava per crear un òrgan de coordinació i tenia un clar caràcter independentista i rupturista, amb referències a la via armada si l’estat espanyol blocava la pacífica. El text, de vuit punts, era el següent:

“Reunits a Barcelona, en el dia 11 de setembre de l’any 1923, 209 aniversari de l’assalt de la ciutat per l’exèrcit de les dues corones de França i Espanya, els representants dels patriotes bascos, gallecs i catalans.

I. Pacten, les mans alçades i els cors lleials, una aliança per a l’acció conjunta i el recíproc ajut en la campanya per la llibertat nacional dels tres pobles.

II. Denuncien que el règim imposat per l’estat espanyol a Catalunya, Euskadi i Galícia és fill de les violències passades i de les coaccions presents, i que està mancat de llur consentiment.

III. Protesten que dins l’Europa reconstruïda pel principi de la llibertat de les nacions grans i petites, els pobles de la península ibèrica diferents del poble dominador, continuen sotmesos a les institucions, a les lleis, a la llengua i al govern que no són els propis.

IV. Reivindiquen davant Espanya i davant del món el dret irrenunciable i imprescriptible de llurs respectives nacions a disposar lliurement dels propis i destins i a viure segons un règim de plena sobirania política, sense altres limitacions que aquelles que, respectant les facultats essencials de la nacionalitat, siguin exigides per la convivència humana en la civilització o puguin ésser aconsellades pels interessos d’ordre econòmic i les realitats d’ordre geogràfic.

V. Afirmen la voluntat dels gallecs, dels catalans i dels bascos de conquerir la llibertat sense condicions, per tots els mitjans humanament lícits.

VI. Proclamen, per al cas que la personalitat nacional dels pobles de Catalunya, Euskadi i Galícia segueixi essent desconeguda i trepitjada per l’estat espanyol, el dret sagrat a l’apel·lació heroica.

VII. Acorden: a) constituir un Consell de tres delegats, un per cada nació aliada, que representaran el conjunt de les organitzacions patriòtiques dels tres països i serviran de llaç d’unió entre els tres pobles; b) confiar al Consell, assessorat degudament en allò que calgui, la tasca d’establir els convenis concrets que responguin a la finalitat del present pacte i que en cada moment les circumstàncies puguin exigir.

VIII. Juren, en nom dels patriotes d’Euskadi, de Galícia i de Catalunya, ajuntar les veus en el clam de justícia, donar-se les mans en la propaganda, unir les forces en la lluita i, si cal, barrejar la sang en el sacrifici.”

Una Diada reivindicativa; preludi de la dictadura

La Diada d’aquell 1923 va tenir un seguiment multitudinari, amb més d’un miler d’ofrenes forals a l’estàtua de Rafael Casanova. En les concentracions van proliferar els crits de “Mori Espanya!” i “Visqui la República del Rif!”, o uns altres, com ara “Mori l’estat opressor” i “Mori l’exèrcit”, i accions contra la bandera espanyola, que van ser respostes amb fortes càrregues de la policia contra la multitud, que van ferir dotze manifestants i cinc policies. La violència exercida va ser de tal magnitud que el president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch, es va personar davant el governador civil per protestar i fer evident el seu malestar.

En aquell moment, el sistema polític espanyol era immers en una crisi profunda, tant en l’àmbit social, amb una CNT que tenia més de set-cents mil afiliats i que havia encapçalat les vagues generals del 1917 i la de la Canadenca del 1919, com en el territorial. Després del fracàs de la proposta d’estatut de l’Assemblea de Parlamentaris i un tomb conservador de la Lliga Regionalista, el catalanisme havia virat com més anava més cap a postulats independentistes i s’havien creat formacions noves més reivindicatives, com ara Acció Catalana i Estat Català. Sobre això, cal tenir en compte que Estat Català es va fundar com a organització política i de combat, que considerava que la lluita armada era l’única manera d’assolir la independència i s’organitzava en escamots, que tenien una preparació essencialment paramilitar.

L’aliança de gallecs, bascs i catalans i la mobilització multitudinària de l’Onze de Setembre van causar una forta indignació i malestar entre autoritats i militars espanyols i, de fet, va portar a l’avançament del cop d’estat del capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, el 13 de setembre, que era previst que fos dos dies més tard.

Així, la dictadura (1923-1930), però també les diferències ideològiques entre formacions, van impedir la consolidació d’aquest òrgan conjunt de Galícia, el País Basc i Catalunya i van fer fracassar aquest primer intent d’unir forces.

Els nous intents durant la República i l’exili

Després de la dictadura, i d’iniciatives durant aquells anys per a donar a conèixer a escala internacional la situació de les nacions sense estat a l’estat espanyol, la voluntat compartida d’autogovern feia presumible que es provés de crear alguna mena d’estratègia coordinada, malgrat haver-hi diferències importants, en qüestions com ara la religiosa.

La reactivació del Galeusca arribà l’abril del 1933, en un míting d’Acció Nacionalista Basca a Bilbao, en què van intervenir el diputat gallec Alfonso Daniel Rodríguez Castelao i el català, d’ERC, Josep Riera i Puntí. Al discurs, Riera i Puntí va proposar de refer la Triple Aliança, una iniciativa que va ser ben acollida i que va fer que aquella mateixa tarda:

“Identificats bascs, catalans i gallecs davant el problema d’alliberament dels nostres respectius pobles, segellem avui, sota l’arbre de Gernika, el pacte de mútua solidaritat que ha de portar-nos la satisfacció d’aquest anhel.

Gernika, abril del 1933.

¡Gora Euskadi azkatuta!¡Viva Galicia ceibe! ¡Visca Catalunya lliure!”

No obstant això, s’havia de dotar de contingut i es volia estendre a totes les forces nacionalistes, especialment al PNB, la que tenia més força al País Basc. Finalment, el 25 de juliol, pel Dia de la Pàtria Gallega, es va signar el Pacte de Sant Jaume de Galícia, més conegut com a Galeusca, que va romandre en secret durant dècades.

El pacte, signat pel Partit Galleguista, el PNB, Palestra, ACR i UDC, tenia un caràcter més possibilista i se centrava en la qüestió organitzativa, amb un organigrama complex que incloïa secretariats, comissions i una conferència anual. El 30 de juliol, en un acte a Bilbao, s’hi afegiren ERC, la Lliga Catalana i l’Acció Nacionalista Basca i solament els independentistes de Nosaltres Sols i el Partit Nacionalista Català en restaren al marge. Finalment, el 13 d’agost, a Barcelona, els partits es comprometien, entre més qüestions, a impulsar els estatuts basc i gallec, avançar envers una estructura federal i crear un bloc unitari al congrés espanyol.

L’acord va tenir un ressò important a la premsa espanyola i europea, vist de manera transversal com a independentista a l’estat espanyol. Sobre això, entre els monàrquics la crítica va ser furibunda, però també entre els republicans. L’òrgan oficial del PSOE, El Socialista, equiparava l’independentisme i el feixisme i en propugnava l’eliminació, i el ministre de la Governació espanyol, Santiago Casares Quiroga, va ordenar a la policia de vigilar aquesta expedició que va recórrer tots tres territoris.

Tot i els objectius compartits, les diferències ideològiques van tornar a impedir que es consolidés. A més, la victòria de les dretes en les eleccions espanyoles del novembre del 1933 dificultà encara més l’aprovació dels estatuts. Tot i això, sí que donaren mostres de solidaritat, com ara de bascs i gallecs quan la justícia espanyola va declarar inconstitucional la llei de contractes de conreu, o de catalans i gallecs amb els intents del govern espanyol de vulnerar el concert i obstruir l’estatut basc.

En termes pràctics, després de les eleccions del 1936, el PNB va necessitar un diputat més per a tenir grup parlamentari, i el va demanar al Partit Galleguista; concretament, a Castelao, que ho va acceptar. Tanmateix, l’Esquerra Republicana de Manuel Azaña, amb qui els galleguistes tenien un acord electoral, ho va impedir, i va ser el diputat d’ERC Domènec Palet qui finalment es va integrar a la bancada basca.

La solidaritat es va mantenir durant la guerra del 1936-1939. La Generalitat va ser proactiva en l’acolliment de refugiats bascs i gallecs i va acollir el govern basc a Barcelona d’ençà del 1937. A més, els diputats bascs i catalans van destacar en la defensa de l’Estatut de Galícia, que va ser presentat l’any 1938 a les corts espanyoles republicanes.

El president català, Lluís Companys, i el basc, José Antonio Aguirre, van emprendre plegats l’exili (fotografia: Fundació Sabino Arana).

Una vegada a l’exili, hi va haver més iniciatives. L’any 1941 es promou un nou pacte a Buenos Aires, anomenat novament Galeusca, que proclama el dret d’autodeterminació de totes tres nacions, l’oposició al franquisme i la monarquia i el suport als aliats i, en un sentit semblant, un pacte el 1944 a Mèxic. Però en cap de tots dos casos no va acabar amb un òrgan de coordinació estable. Encara trobem més manifests i declaracions, com ara un memoràndum l’any 1959 a Buenos Aires i una declaració aquell mateix any arran de la creació del Galeusca de Caracas, que reunia personalitats independentistes de tots tres territoris.

Coalicions i declaracions

Les següents iniciatives es produeixen sobretot en termes electorals i arran de les eleccions europees, que afavoreixen les coalicions perquè hi ha una sola circumscripció espanyola. Així, l’any 1987, en les primeres que es van fer a l’estat espanyol, es forma l’aliança Per l’Europa de les Nacions, formada per ERC, Eusko Alkartasuna (EA) i el Partit Nacionalista Gallec – Partit Galleguista, que va obtenir un únic eurodiputat, Carlos Garaikoetxea. L’any 1989 es repeteix la coalició i, en aquest cas, es reparteixen la legislatura Garaikoetxea mateix i Heribert Barrera.

Uns anys més tard, el 1998, hi ha un nou intent de coordinar les forces gallegues, basques i catalanes, amb la Declaració de Barcelona, signada pel BNG, el PNB i CiU. El manifest mateix diu que s’inspira en la Tripla Aliança del 1923 i el Galeusca del 1933 i que és una defensa dels drets nacional contra la política recentralitzadora promoguda pel govern espanyol de José María Aznar. Totes tres forces acorden de crear una relació estable i permanent amb la voluntat de trobar un reconeixement nacional, com també impulsar la transformació de l’estructura territorial de l’estat espanyol.

Tots tres partits es van reunir el setembre d’aquell mateix any a Bilbao i es van comprometre a coordinar-se al congrés i al senat espanyols en matèria d’autogovern, política cultural o de finançament, i a cercar mecanismes de coordinació al Parlament Europeu. Això porta a la formació d’una coalició electoral a les europees del 2004, anomenada Galeusca – Pobles d’Europa, amb CiU, el PNB, el BNG, el Bloc Nacionalista Valencià i el PSM-Entesa Nacionalista, que va aconseguir dos eurodiputats.

El 2009, el BNG es va tornar a aliar amb partits d’esquerres, en la coalició Europa dels Pobles, amb ERC, Aralar, Eusko Alkartasuna i la Chunta Aragonesista, encapçalada per Oriol Junqueras. Aquell mateix any també es va presentar, amb partits de totes tres nacions, Iniciativa Internacionalista – la Solidaritat entre els Pobles, amb uns quants partits, com ara la il·legalitzada Batasuna, Endavant, Front Popular Gallec i el Partit Comunista del Poble Gallec, i també partits d’uns altres territoris. Tanmateix, en va restar fora, amb 175.895 vots.

Cinc anys més tard, hi trobem la candidatura Coalició per Europea, amb CiU, el PNB, Coalició Canària i Compromís per Galícia, mentre que ERC no va anar amb BNG i EH Bildu. Finalment, en les darreres, del 2019, Lliures per Europa va anar tot sol, amb Carles Puigdemont de cap de llista, i va aconseguir dos diputats, que en serien tres després del Brexit. Per la seva banda, ERC va configurar una coalició àmplia, Ara Repúbliques, amb el BNG, EH Bildu, els asturians d’Andecha Astur, Ara Canàries, i els aragonesos de Puyalón. El cap de llista era Oriol Junqueras, en aquell moment pres polític, i van aconseguir tres eurodiputats. En les darreres eleccions espanyoles, ERC va fer una coalició amb EH Bildu al senat espanyol, Esquerra per la Independència, i formen part del mateix grup parlamentari.

També trobem iniciatives en l’àmbit cultural. D’ençà del 1984 Galeusca és el nom que té l’aplec anual d’escriptors catalans, bascs i gallecs, i, d’ençà del 2008, es va crear la Federació Galeusca, constituïda per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), l’Associació d’Escriptors Bascs (EIE) i l’Associació d’Escriptors en Llengua Gallega (AELG), una entitat jurídica que té l’objectiu d’establir una relació més estreta i defensar el català, el gallec i l’èuscar a l’estat espanyol i a Europa.

​​​​​​​Juny, 1984. Recepció a l’Ajuntament de Barcelona amb Alfonso Pexegueiro, secretari de l’Associació d’Escriptors Gallecs; Andu Lertxundi, president de l’Associació d’Escriptors Bascs; Maria-Aurèlia Capmany, Josep M. Castellet, Pasqual Maragall, batlle de Barcelona, i Josep M. Llompart, president de l’AELC (fotografia: AELC).

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor