El 1917, el sistema polític de la restauració borbònica col·lapsava arran de tres crisis entrelligades –militar, política i econòmica– que feien trontollar els fonaments de l’estat espanyol de l’època.

En aquest context van sorgir alternatives, com ara l’Assemblea de Parlamentaris, és a dir, la reunió de diversos diputats i senadors al marge dels òrgans de l’estat amb la voluntat de proposar reformes estructurals, entre les quals la de fer net del caciquisme, donar autonomia a Catalunya o posar fi al bipartidisme imperant. Els parlamentaris eren principalment de la Lliga Regionalista, socialistes –com ara Pablo Iglesias–, reformistes, republicans o el futur president Francesc Macià en qualitat de sobiranista independent.

Poques setmanes més tard, l’agost del 1917, partint d’una posició més revolucionària, s’executava una vaga general, en un moment amb molta inflació conseqüència de la Primera Guerra Mundial, que havia causat l’augment dels preus dels productes bàsics i el desabastiment.

La mobilització, amb el suport del PSOE, els sindicats (UGT i CNT) i els partits republicans, s’inspirava en la Revolució de Febrer, a Rússia, que havia fet caure la monarquia i el sistema polític. La repressió va ser duríssima, amb una setantena de morts i milers de detinguts.

Per la llibertat dels presos polítics

Entre els empresonats en qualitat de membres del comitè de vaga hi havia quatre dels principals dirigents socialistes, Julián Besteiro, Andrés Saborit, del PSOE, i Francisco Largo Caballero i Daniel Anguiano, de la UGT. Van ser sotmesos a un consell de guerra per sedició i finalment el 29 de setembre de 1917 van ser condemnats a cadena perpètua al penal de Cartagena.

Llavors va començar una àmplia campanya popular per l’amnistia. En aquestes circumstàncies, el PSOE va decidir de presentar-los tots quatre a les eleccions municipals de l’11 de novembre a la ciutat de Madrid. La solidaritat envers els presos va fer que entre tots els candidats socialistes només sortissin elegits ells.

Els quatre presos polítics del PSOE al penal de Cartagena.

Mesos més tard, en les eleccions espanyoles del 24 de febrer de 1918, el PSOE incloïa una altra vegada els quatre presos polítics dins l’Aliança d’Esquerres, de què també formaven part Pablo Iglesias i Indalecio Prieto, exiliat a l’estat francès per no ser detingut després de la vaga general. En aquell moment, els socialistes eren un partit revolucionari, exclòs del sistema de poder, que fins i tot defensava la via armada per a assolir els seus objectius.

Els diputats recuperen la llibertat

Com a les eleccions municipals, els quatre presos polítics van rebre un important suport popular i van ser triats com a diputats. Concretament, Besteiro s’havia presentat per Madrid, Saborit per Ovieu, Anguiano per València i Largo Caballero per Barcelona. També entraven a les corts Indalecio Prieto i el cap del PSOE, Pablo Iglesias, l’únic diputat socialista entre el 1910 i el 1918.

Prieto, ja amb la immunitat parlamentària, tornava de l’exili a prendre la seva acta de diputat, mentre que s’obria un debat sobre els presos, car la premsa més conservadora defensava que la immunitat només era vàlida dins el parlament, mentre que la més progressista posava l’accent en el fet que la tasca dels diputats va més enllà. A més, diversos intel·lectuals, com ara Gabriel Alomar, Manuel García Morente o Gumersindo de Azcárate en una campanya van mostrar el seu suport públic als presos.

L’escàndol de mantenir empresonats els diputats, que havien d’exercir la seva responsabilitat envers els votants, i el debat sobre l’abast de la immunitat va forçar finalment a una amnistia el 8 de maig de 1918 i els presos polítics van prendre possessió dels escons deu dies més tard. Finalment, el 24 de maig, per primera vegada al congrés es regulava de manera minuciosa el procediment de relació entre immunitat i els suplicatoris.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb