Frédéric Martel: “Com més homòfob és un cardenal, més possibilitats té de ser homosexual”

Frédéric Martel, autor de Sodoma: Enquête au cœur du Vatican (“Sodoma: investigació al cor del Vaticà”, sense edició en català), és una de les veus més agudes en l’anàlisi de les relacions entre l’homosexualitat i la jerarquia eclesiàstica. Amb una llarga trajectòria com a periodista i professor universitari, ha documentat amb molt de detall la gran presència homosexual dins una Església Catòlica –i, especialment, al Vaticà– formalment homòfoba. Parlem amb ell sobre el papa Francesc, el llegat que deixa respecte dels drets LGBTI, la resistència doctrinal al Vaticà i les contradiccions personals d’alguns dels seus membres més poderosos.

—Quin és el balanç real del papa Francesc en matèria LGBTI?
—És difícil de respondre. Francesc era un papa jesuïta, peronista, amb un cert autoritarisme, guevarista en alguns aspectes, i també un teòleg del poble. El seu pensament sempre ha tingut un cert grau d’hipocresia. Ho dic amb simpatia, els francesos, des de Voltaire fins a Rimbaud, no estimem gaire els jesuïtes perquè els considerem una mica hipòcrites. Francesc ha estat molt sinuós sobre la qüestió gai. Ha canviat la manera de parlar-ne, amb una actitud de misericòrdia, però sense abordar gaire la situació de les dones lesbianes ni de les persones trans. La frase “qui sóc jo per a jutjar?” és essencial, però no dóna cap resposta. És una interrogació, una habilitat jesuítica que revela també certa hipocresia. Tot i això, marca un trencament amb Pau VI, Joan Pau II o Benet XVI. Francesc també ha rebut homosexuals, i al seu entorn hi havia col·laboradors homosexuals, potser practicants, i ell ho sabia.

—Però, més enllà d’aquests gests, hi ha hagut cap canvi doctrinal?
—Se li ha impedit d’actuar o no volia actuar? La reforma doctrinal sobre l’accés als seminaris per als homosexuals o la possibilitat que els preveres visquin en parella ha estat rebutjada. El balanç doctrinal i legislatiu és molt feble en aquest afer. Potser l’únic punt important és el canvi en el col·legi cardenalici: dels cent trenta-cinc electors, cent vuit han estat nomenats per ell. Potser el pròxim papa i el pròxim col·legi cardenalici seran més favorables a la qüestió gai, però solament és una suposició.

—Per què hi ha una resistència tan gran de l’Església?
—Hi ha una tradició i hi ha els texts, especialment de l’Antic Testament i dels Evangelis, que poden ser llegits com a hostils. Ara, tot depèn de com ho rellegeixis i com ho interpretis. Sabem que molts temes han evolucionat segons la voluntat dels papes. Es pot fer dir a l’Antic Testament i als Evangelis gairebé qualsevol cosa. Si vols ser pro-gai, hi trobes elements pro-gai. Si vols ser antigai, també. A més, la cúria romana i molts cardenals són encara molt hostils amb l’homosexualitat. Marco Politi, al llibre Francesco tra i lupi (“Francesc entre els llops”), diu que aquests llops impedien que Francesc evolucionés. Ara, el teòleg alemany Michael Meier, al llibre Der Papst der Enttäuschungen (“El papa de les decepcions”), mostra que va ser Francesc mateix qui ho va blocar tot. Jo no sé què respondre. És cert que al Vaticà hi ha molts homosexuals, i Francesc va entendre molt bé el sistema. I aquí hi ha una paradoxa: Francesc ha estat defensat sobretot per cardenals heterosexuals pro-gais, com Matteo Zuppi o Joan Josep Omella. En canvi, molts dels qui l’atacaven eren cardenals gais i homòfobs. Els pro-gais són heterosexuals i els antigais, gais.

—Com s’explica que els més homòfobs siguin gais?
—Perquè molts d’aquests cardenals van créixer en dècades en què l’homosexualitat era absolutament rebutjada. Alguns ni tan sols s’acceptaven a si mateixos. He conegut cardenals que m’han explicat per què calia ser homòfob tot i ser clarament homosexuals, però ells mateixos no ho sabien. I, sovint, per a ser justos amb ells, eren casts. Benet XVI n’és un exemple. Tenia una relació amb la sexualitat que venia dels anys quaranta, quan es deia que l’homosexualitat era una cosa horrible i que la solució era fer-se cast. Segurament hauria estat homosexual si no hagués triat la castedat. Però no ho sabia ni ell. El rebuig profund a la sexualitat pròpia ha estat freqüent en aquests casos. Uns altres van casar-se o van viure l’homosexualitat de manera clandestina, fins i tot amb prostitució.

—Al vostre llibre documenteu una proporció molt gran d’homosexuals al Vaticà, molt per sobre del conjunt de la societat. Com ho expliqueu?
—Pel celibat. Imagineu que sou un jove als anys cinquanta en un poblet italià. Descobriu que no us atrauen les dones. Què feu? Si viviu la vostra homosexualitat sereu menyspreat i potser haureu de fugir del poble. La vostra vida serà un infern. En canvi, si us feu capellà, trieu de no casar-vos amb cap dona. De sobte, tot és més senzill. Els qui reien de la vostra veu efeminada o de la vestimenta femenina, us respecten. Ara podeu cantar amb veu efeminada i portar túniques. Per a un homosexual dels anys cinquanta fer-se capellà era una solució. No és ideològic, és sociològic.

—I sobre el paper de les dones i de les persones trans?
—Francesc ha estat relativament obert pel que fa a les dones: ha nomenat moltes dones a càrrecs del Vaticà i ha intentat d’aconseguir el diaconat femení. No pas posar fi a la masculinitat al Vaticà, tan sols al diaconat. I en va sortir derrotat pels bisbes que eren molt hostils a aquesta possibilitat. De fet, la qüestió de les dones i la qüestió gai han estat tractades per Francesc de la mateixa manera: amb la mateixa voluntat i amb el mateix fracàs. Sobre les persones trans, Francesc ha mantingut una actitud oberta: les ha rebudes oficialment, com també havia fet a l’Argentina. Allà va defensar les unions civils –no pas el matrimoni– i sempre ha estat amable amb els gais i les persones trans. Però això és pastoral, no doctrinal. No hi ha cap canvi doctrinal, ni tan sols un intent d’evolució en aquesta qüestió.

—També ha publicat documents com ara Dignitas Infinita, que condemna la cirurgia de reassignació de gènere.
—Ha fet passos endavant i enrere, i el resultat final sobre aquests temes és bastant mediocre. Ha estat molt actiu en qüestions com els drets dels immigrants, la pobresa i l’ecologia. Però en matèria LGBTI, el balanç és decebedor. De vegades ha tingut paraules vulgars per a referir-se als homosexuals, cosa pròpia de la seva generació. Tenia vuitanta-vuit anys quan es va morir. Potser havíem dipositat massa esperances en Francesc.

—I Fiducia Supplicans, sobre la benedicció de parelles homosexuals?
—Crec que, quan va arribar, Francesc volia una reforma, sobretot en la qüestió de les dones, però va topar amb una resistència molt forta. Va optar per l’ambigüitat: defensar benediccions, però evitar parlar de matrimoni. Ja ho havia fet a l’Argentina, i fins i tot va pactar amb Matteo Renzi perquè les unions civils avancessin a Itàlia, però no el matrimoni. El problema és que som al 2025, i fins i tot a Itàlia el matrimoni arribarà. El seu discurs, per més modern que hagi estat, avui és bastant retrògrad, al capdavall. Cal reconèixer, tanmateix, que en comparació amb Pau VI, Joan Pau II i Benet XVI, Francesc ha estat el més modern. Insuficient? És clar. Hipòcrita? Sense dubte. Però és una qüestió de comparació.

—Què passarà amb el pròxim papa?
—No ho sap ningú. Més del 80% dels cardenals electors han estat nomenats per Francesc. Molts provenen de l’Àsia, Oceania o l’Amèrica Llatina, no els hem vist gaire i ells tampoc coneixen gaire la cúria romana. Caldrà veure no solament qui és papa, sinó qui ocuparà càrrecs clau a la cúria. Però el problema no és doctrinal. La qüestió és com l’Església s’adapta a la modernitat. A França, cada any es moren vuit-cents preveres i tan sols se n’ordenen una cinquantena. D’ací a deu anys no n’hi haurà. Passa igual a Espanya o a Itàlia. Si es manté el celibat obligatori, si s’impedeix que els gais siguin preveres i que les dones siguin ordenades, no hi haurà relleu.

—Caldrà adaptar-se, doncs, a la realitat.
—Exacte. Els heterosexuals ja no volen fer-se preveres si no poden casar-se. I els homosexuals ja tenen unes altres opcions. Si no canvien, no tindran preveres. No sóc catòlic, però si s’estima l’Església, cal que evolucioni. El papa Francesc mateix, quan va llegir Sodoma, va dir: “Ja ho sabia, tot això.” I per això volia canviar.

—Sí, però aquesta pressió social és certa a França, a Itàlia, a Alemanya… Però, per exemple, a Uganda, a l’Àfrica, és totalment oposada. Hi ha un xoc entre aquestes dues realitats.
—Sí, és clar. Però, de fet, el xoc és a tot arreu. A Alemanya, a Bèlgica, a Suïssa, als Països Baixos, a Espanya, l’Església és a punt de trencar-se. Hi ha cardenals molt reaccionaris, com Rouco Varela o Cañizares, però també sectors més oberts, com Omella o Osoro. El debat travessa tot el món. També als Estats Units hi ha cardenals moderns, com Cupich o Tobin. És un debat dins l’Església i també dins la societat. Aquesta tendència tan reaccionària correspon a una generació. El món canvia. I una vegada més: si miressis els cardenals homosexuals entre els més homòfobs, veuries que com més homòfob és un cardenal, més possibilitats té de ser homosexual. I com més pro-gai és, més possibilitats té de ser heterosexual.

—Com poden viure la seva fe avui els catòlics LGBTI en una Església que no els accepta realment, que a tot estirar els tolera?
—Potser us sorprendré, però entre els grups més actius i més eficaços dins l’Església hi ha, d’una banda, els grups radicals de dreta dura –els identitaris–, però també hi ha els ultraprogressistes. Els estudis queer són increïblement vius, i hi ha preveres que debaten sobre la qüestió gai a tot arreu: Brasil, Argentina, Espanya. Mireu James Alison, prevere obertament gai a Madrid, a qui el papa va telefonar. Es pot ser homosexual i bon catòlic. Es pot ser prevere gai i bon prevere. Sovint, millor que molts suposadament casts i heterosexuals que abusen de criatures. L’Església evoluciona, tant si es vol com si no. Més enllà dels cardenals, hi ha els preveres, els fidels, les escoles, les clíniques, les associacions caritatives. Això fa que l’Església sovint sigui progressista, malgrat el que diguin els cardenals. He conegut molts preveres homosexuals que, tot i l’hostilitat i fins i tot l’homofòbia, viuen bé dins l’Església i han aconseguit funcionar en un marc difícil. A vegades, això també és el que els dóna més passió.