Una finca del terme de Bovera després del foc.

Ara que el gran incendi ja no crema, no sé si deu quedar gaire ningú amb ànim de continuar sentint misèries de llauradors. Mentre els bombers emprenen els últims relleus, en ràdios i televisions van desapareixent uns parlars i accents que, als expatriats, ens han semblat un miratge en aquests dies impotents. Era la veu dels nostres. Davant de la calamitat, les desavinences pròpies de la gent que es coneix massa s’esvaïen com en una treva. Amb el foc no s’hi juga. Amb el menjar, tampoc.

Entre les imatges irreals, hem vist un mapa de satèl·lit amb la ferida en infrarojos: una taca llarga de rovell que, com els seus afectats, no entén de comarques ni de codis postals. La Ribera d’Ebre, el Segrià, les Garrigues són els compartiments oficials que hem après per explicar d’on venim, però des de dins les referències són a una altra escala: els termes de Flix, de Vinebre, de Maials, de Bovera; els termes de la Torre o de la Palma, així, sense més atributs. Que estrany que s’ha fet, sentir-los pronunciats pels periodistes, mal pronunciats i mal ubicats per algun conseller, escrits solemnement en articles de diaris i piulades institucionals. I més estrany, encara, en idiomes diferents del català, qui ho vulgui entendre ja ho entendrà.

Una queixa repetida d’aquests dies ha estat que el món no s’hagués preocupat per la terra afectada fins que no s’hi ha botat el foc històric. En aquesta columna no ens amoïna la despreocupació en si. Ens fa un cert orgull vindre d’un racó que els ciutadans del món no saben ni on para, perquè tampoc no se’ls hi ha perdut re, i que per als que s’hi senten vinculats és un refugi com una casa. El problema és que aquest desconeixement, aquest desinterès que podia prometre tanta calma, l’hagin aprofitat uns quants llestos per a fer-ne el gran negoci: nuclears, macroabocadors, residus químics, parcs eòlics s’acumulen en un entorn que ningú no trobava tan bonic, ni de dia ni de nit, perquè el pogués malmetre cap invasió de cossos estranys i de llums d’aerogeneradors fent pampallugues als horitzons. Horitzons de pols i de rostolls que només pot defensar una petita oposició dins d’una població minvant. Això sí que és una jugada mestra.

Arran del foc també s’ha dit molt que ara cal pensar-hi tot l’any, en la terra cremada, i anar-hi, i voltar-hi, i fer-hi despesa. Tot són maneres de veure-ho. En aquesta columna tampoc no som gaire de promoure visites folclòriques i esporàdiques –carretera i manta– per comprar una garrafa d’oli i un pot d’arbequines en una cooperativa. Aquí som més de reclamar un pla de xoc perquè aquesta garrafa i aquest pot es puguin trobar en qualsevol supermercat del dia a dia, que el producte amb denominació d’origen deixi d’estar desemparat contra la competència deslleial de les imitacions, on un enganyós ‘envasat a’ no pugui passar per un ‘produït a’, fins i tot en catalaníssimes marques. Que consumir els productes de la terra no hagi de ser una activitat militant i excursionista, i que fer un encàrrec a l’engròs a les nostres cooperatives no hagi de ser més complicat que fer-se arribar qualsevol caprici per Amazon o AliExpress. Això, per començar.

Després hi ha el gran mal del país: el desequilibri territorial. Aquella mena de fat inevitable que plana sobre la canalla dels instituts comarcals i que, en pocs anys, els centrifugarà cap a les àrees urbanes, metropolitanes, fetes de tanta gent de pagès que els cosmopolites, si en tinguessin la mínima idea, ens agafarien un mareig. I així, una generació darrere l’altra, els pobles continuen donant els seus fills en ofrena a qui té de tot, i encara hi perden més: la guarderia, l’escola, l’autobús de línia, el metge de família per als seus vells. Per arribar a temps als enterros, els expatriats no poden confiar en el tren. Una mort porta a l’altra, direm de manera figurada.

De tant en tant sentim crides a una repoblació romàntica amb famílies a qui s’ofereix un canvi de vida i aire net per als seus xiquets. Això que queda tan bé als reportatges, no sol passar d’anècdota de suplement dominical. Fer de pagès és un ofici dur, més que dur, però abans que res és un ofici: no el pot fer qualsevol amb l’única credencial de la voluntat. Molts fills de pagès que se’n van anar tenien els mestres a casa, tota una saviesa que també es perd –com la d’apagar focs, aprofito l’avinentesa. No descobrim res: més efectiu que cap invent seria un pla general de desenvolupament perquè tothom qui vulgui quedar-se als pobles s’hi pugui quedar, i tothom qui volgués tornar-hi hi pogués tornar. Ja fos per llaurar la terra, teletreballar a través de fibra òptica, deslocalitzar-se amb una xarxa ferroviària solvent o donar servei als que vindran. Això, també per començar. Perquè si la mort portava mort, la vida crida a la vida.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb