01.02.2016 - 22:00
Mentre el nou govern va fent, algunes articulistes recuperen a poc a poc la normalitat de la vida. L’altre dia, per circumstàncies, que diuen a la tele, vaig haver de comprar oli d’oliva al supermercat. N’hi havia de ‘verge extra’, de ‘verge’ i prou, ‘oli d’oliva’ i prou, de marca blanca, de marca d’anunci, i en resum: n’hi havia de barats i n’hi havia de cars. En principi podria semblar una compra fàcil: agafar un oliet de cap al mig, ni gaire arrossegat ni gaire prohibitiu, i estalviar-me uns euros que un altre dia em gastaré en un vermut sense regatejar.
Però resulta que aquest és el país que fa el millor oli del món, un oli reconegut i premiat internacionalment, i per això passa com amb el vi, oi?, que els catalans de tota la vida n’hem comprat amb DO de casa perquè 1) tenir els millors vins del món de quilòmetre zero és un privilegi, i 2) donar vida als productors del país repercuteix positivament en la nostra vida i en el país. Oi? Oi? Doncs amb l’oli encara menys.
I per què, amb l’oli encara menys? Al súper, si agafes la lupa i n’escrutes les etiquetes més populars (marques blanques o marques d’anunci), és impossible d’intuir a quins pagesos van a parar els teus euros. Per exemple: un oli que digui ‘envasat a Catalunya’ no vol dir que sigui un oli ‘de Catalunya’. Per exemple, també: una marca catalana que faci anuncis amb pa amb tomàquet, traspuant ‘catalanor’, pot ser que ens estigui venent oli d’Andalusia, Castella – la Manxa, el Marroc o Tunísia (aquests últims, fora de les normes europees de traçabilitat), però ara, això sí: perfectament envasat a casa nostra, perquè Catalunya és un país de gran tradició envasadora, ja ho diuen els llibres d’història.
Una altra cosa bona de saber és quina mena d’oli paguem amb els nostres euros. Perquè els grans envasadors, que manen sobre la nomenclatura, van decidir anomenar ‘aceite de oliva’ la barreja d’un producte sense color ni sabor amb una petita part d’oli de debò (verge, o en el millor dels casos verge extra) per donar-li el gustet i perquè s’assemblés a allò que el consumidor entenia per oli. Però el festival de l’engany continua, perquè a les etiquetes el producte inodor i incolor que dèiem consta escrit com a ‘oli refinat’, que queda més… refinat, i no se n’hi especifica la proporció.
Doncs les petites produccions que volen fer les coses bé no només han de competir amb aquestes operacions barroeres de camuflatge. L’oli extra verge s’obté exclusivament del fruit collit de l’arbre i molturat el mateix dia, i s’ha de vendre per sota del preu que val si vol tenir una oportunitat al costat d’olis d’olives recollides de terra, siguin vives o mortes o terminals. A més a més, les petites produccions són sistemàticament menystingudes per uns ajuts espectaculars que afavoreixen les zones altament productives, que només busquen obtenir grans beneficis i col·locar al mercat de l’exportació tones i tones d’oli ‘low-cost’, amb un menyspreu total per l’excel·lència de les denominacions d’origen.
Doncs bé: per a saber tot això que no s’explica d’aquest producte principal he hagut de recórrer a l’expert i amic Toni Galceran, que, des de la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya, batalla per defensar el model de producció de l’oli de qualitat amb DO davant de l’imperi totpoderós de les megaproduccions. Perquè sovint associem la llibertat d’elecció d’un producte amb el fet de triar el que ens dóna la gana d’una lleixa comercial, però aquesta llibertat, perquè sigui del tot lliure, també depèn de la informació: la que ens donen i la que ens oculten. Potser ara, sabent la història de l’oli, ens mirarem les amanides i les setrilleres d’una altra manera, i potser ens demanarem igualment d’on ve tal i tal altre aliment i, una mica més enllà, quins són els sistemes productius que fomentem de la nostra butxaca, i, finalment, quins són els que creiem que val la pena fomentar.
