L’any vinent l’Aliança Lliure Europea (ALE) hauria de celebrar el quarantè aniversari, però la pregunta és si hi serà a temps. Com a partit polític i grup parlamentari, l’ALE defensa el dret d’autodeterminació. Actualment viu hores baixes: es troba delmat i dividit, presoner d’una obsessió per Catalunya que l’arracona. Mentrestant, els escocesos demostren tenir lligams ‘com més va més estrets’ amb els dirigents i les institucions europees. Mentre es menysté els catalans, els escocesos preparen el retorn a la UE mitjançant la independència, a fi de tenir cadira pròpia a la taula dels socis europeus.

Aquestes darreres setmanes han estat una muntanya russa del punt de vista polític i emocional. El proppassat dimecres dia 29 de gener quatre eurodiputats de l’ALE van votar per última vegada sobre un tema important: la sortida del Regne Unit de la UE. Hi van votar en contra. Ara ja se n’han anat a casa. El Regne Unit ha sortit de la Unió Europea i ha esdevingut un tercer país en relació amb els vint-i-set estats membres restants.

La setmana passada el grup de l’ALE va perdre quatre eurodiputats: tres d’escocesos i un de gal·lès. Vull agrair a Christian Allard, Aileen McLeod, Heather Anderson (la substituta d’Alyn Smith) i Jill Evans la feina feta en defensa del dret d’autodeterminació.

Ara el grup parlamentari de l’ALE té quatre diputats i prou: Tatjana Zdanoka, la representant amb més anys d’experiència a l’eurocambra; François Alfonsi, el candidat dels Verds que va sortir reelegit; Oriol Junqueras, que també va ser reelegit, però no ha pogut prendre possessió de l’escó perquè encara és a la presó; i Diana Riba, la muller de Raül Romeva, ex-conseller d’Afers Exteriors del govern de la Generalitat, que també és a la presó. Cap dels quatre no forma part del comitè executiu del partit de l’Aliança Lliure Europea.

A la pràctica, el grup parlamentari no tan sols ha restat reduït a tres diputats que –això sí– treballen molt, sinó que la persona que els ha de liderar (Oriol Junqueras) no hi és. Ell ja ho voldria, però no pot ocupar l’escó ni exercir de president del grup de l’ALE perquè l’estat espanyol –un estat on el fantasma de Franco encara s’arrossega per les institucions– no li ho permet i les institucions europees no volen plantar-li cara per por de perdre un altre estat membre.

Tot i tenir més de seixanta diputats, el grup dels Verds –on hi ha inscrits els tres diputats en actiu de l’ALE– ha baixat de la quarta posició a la cinquena dins l’eurocambra i encara pot baixar un lloc més. Fins quan continuaran essent reconeguts com a representants de l’ALE aquests tres diputats?

El dimecres 29 de gener de 2020 teníem tres candidats per a entrar a reforçar el grup de l’ALE (i, de retruc, el dels Verds). Tots tres eren persones notables i amb experiència: Carles Puigdemont, el 130è president de la Generalitat (ara a l’exili); Toni Comín, ex-conseller de la Generalitat, també exiliat. I una ex-consellera, Clara Ponsatí, que és catedràtica a la Universitat de Saint Andrews i actualment viu exiliada a Escòcia.

Qui són, aquestes tres persones? Carles Puigdemont encapçala el partit polític successor de Convergència Democràtica, un partit català que l’any 1981, en fundar-se el moviment de l’ALE, va rebre la condició de soci observador. D’aleshores l’ALE havia maldat perquè s’hi integrés de forma plena. Toni Comín era conseller al govern de Puigdemont i s’havia presentat a les eleccions amb ERC, el mateix partit que Comín diu que ara l’ha abandonat. Clara Ponsatí és una catedràtica eminent. Tots tres, convidats per ERC, van venir als despatxos de l’ALE a final d’octubre del 2017, durant els dies històrics en què part del govern català va decidir d’exiliar-se a Bèlgica.

Durant aquelles dates tan excepcionals, els mitjans van posar el focus en els exiliats catalans i ells van estar tan agraïts de l’hospitalitat de l’ALE que de seguida es van sentir com si fossin ‘de la família’. I aleshores com és que aquests tres familiars nostres són privats d’entrar al grup de l’ALE i al de l’ALE-Verds? Quina explicació hi ha?

L’ALE veta Puigdemont

ERC, el partit que mana a l’ALE, de fet no volia que hi entressin, però els feia por que l’electorat català no ho entengués i per això van accedir-hi oficialment (més de sis mesos després d’haver-ne sol·licitat l’entrada per primera vegada). D’això no en diríem pas una declaració d’amor, precisament.

Per tant, oficialment ERC n’accepta l’ingrés al grup, encara que a porta tancada els estrategs del partit els veten i aleshores els Verds aprofiten l’avinentesa per negar-los l’entrada en nom seu. Amb aquesta decisió han complicat l’existència de l’ALE com a grup i com a partit polític (més endavant m’hi referiré).

Els Verds alemanys, que consideren que els tres eurodiputats exiliats serien un maldecap i una amenaça per a llur ‘credibilitat política’, diuen: ‘Els seus valors no encaixen amb els nostres.’ Els Verds no volen que Puigdemont, Comín i Ponsatí s’integrin al grup perquè aspiren a formar part del govern federal alemany. No volen trepitjar cap ull de poll a socis europeus com ara Espanya o França.

Alguns altres eurodiputats dels Verds, per exemple Philippe Lamberts, s’han disculpat amb la boca petita per haver parlat de Puigdemont a Estrasburg, poques setmanes enrere, com si fos un polític d’extrema dreta. Lamberts va fer servir una trampeta a l’estil de Barroso, amenaçant de fer servir un vet inexistent i assegurar que els Verds podien negar l’entrada dels tres eurodiputats catalans al grup de l’ALE. Tanmateix, els Verds no tenien la potestat de fer-ho, atès que l’acord de 1999 amb l’ALE dóna plena autonomia a l’Aliança Lliure Europea per a decidir quins eurodiputats s’hi poden integrar. Si l’acord ja no té vigència i els Verds poden vetar determinats noms, aleshores vol dir que l’ALE també pot vetar representants dels Verds o del Partit Pirata?

Com és que l’ALE s’hi avé? Per què l’accepta, un vet que no s’ajusta a la normativa ni surt recollit enlloc? El partit i el grup parlamentari de l’Aliança Lliure al Parlament Europeu, que sempre han fet bandera de l’autodeterminació, acoten el cap i permeten que els Verds els trepitgin l’autonomia.

Quan un grup que defensa l’autodeterminació deixa que uns altres –vulnerant les normes i els pactes– decideixin per ells, tard o d’hora acaba perdent tota la credibilitat. Únicament ens queda l’esperança que l’ALE com a partit tingui una estratègia per a esdevenir la casa gran de tots els europarlamentaris que defensen l’autodeterminació, on els diputats de l’ALE treballin amb col·legues del Partit Popular Europeu, del grup dels Liberals, dels Verds, del grup de l’esquerra (GUE) i diputats no adscrits..

L’oportunitat del Brexit

El Brexit és una catàstrofe, però també creat oportunitats noves. Primerament, ha permès que ERC ocupi tot el poder i les cadires dins l’ALE. En segon lloc, ha facilitat que els Verds es cruspeixin l’ALE i que l’ALE es devori tota sola. Ben aviat hi haurà un procés d’absorció discret i, en un termini mitjà, el grup parlamentari passarà a dir-se ‘Els Verds’ i prou.

Però el Brexit encara ha facilitat una oportunitat més. L’any 2014 molts escocesos favorables al projecte europeu es van deixar enganyar amb promeses falses i van refusar la independència per por d’acabar fora de la UE. I ara es troben que fa pocs dies han acabat sortint-ne igualment. Escòcia l’han arrossegada fora de la UE contra la seva voluntat i les enquestes més recents indiquen que un 75% dels escocesos hi volien romandre.

Ara ja és ben clar que l’únic camí perquè Escòcia pugui retornar a la Unió Europea és fer un referèndum d’independència vinculant. L’augment del sentiment pro-europeu dels escocesos impulsarà el vaixell que Nicola Sturgeon mena cap a la independència i cap al retorn a Europa.

L’eslògan ‘Escòcia estima Europa – Europa estima Escòcia’ que es va projectar a la façana de la Comissió Europea el dia 31 de gener a les onze de la nit ens en dóna un indici. Hi ha hagut moltes altres declaracions perquè s’entengui que Escòcia serà ben rebuda a la UE i que tindrà prioritat a l’hora d’assegurar-se una cadira a la taula on s’asseuen els socis.

Els mandataris europeus sembla que han decidit que si Escòcia esdevé independent, la UE l’acceptarà com a estat membre, sempre que la independència es faci de manera legal. Brussel·les en va plena i no són paraules tan sols de dirigents que ja han plegat, com Donald Tusk.

Després del Brexit, la diferència fonamental entre la via escocesa i la catalana és que les institucions de la UE ja no tenen necessitat de passar de puntetes sobre la qüestió de l’entrada a la Unió d’una Escòcia independent, perquè el Regne Unit ara ja és un país tercer i, per tant, no hi té res a dir ni cap poder de vet. Tanmateix, Catalunya continua collada a l’estat espanyol i la UE fa com qui sent ploure respecte dels disbarats i violacions absolutament imperdonables de les normes de la democràcia comeses pels successius governs espanyols del PP, del PSOE i qui sap si –aviat– d’un futur govern ultra format per partidaris del franquisme. La Unió Europea no plantarà cara a l’estat espanyol (de moment).

Mentre un dels copresidents dels Verds-ALE, Lamberts, es referia a Puigdemont com a símbol de l’autodeterminació ‘il·legal’, l’altre (Ska Keller) animava Escòcia a avançar en el camí de l’autodeterminació per la via legal, bo i deixant un llum encès perquè els escocesos trobin el camí per a tornar a casa.

Durant vint anys he treballat convençut que tot procés d’autodeterminació pacífic era legal, tal com recull el dret internacional. Però aquesta setmana sembla que els Verds hi han aportat una innovació, amb el beneplàcit de l’ALE: hi ha autodeterminacions legals i n’hi ha d’il·legals. N’hi ha de bones i de dolentes.

Jo no hi estic gens d’acord. Tal com passarà amb el Brexit, la història ja ens acabarà dient qui tenia raó. Sóc del parer que és un abús i una mala interpretació del dret d’autodeterminació.

La conclusió final és que els Verds han reeixit a instrumentalitzar la divisió de les forces catalanes que demanen l’autodeterminació i han aconseguit de quedar-se l’ALE. Només queda un diputat catalanista en actiu dins el grup dels Verds-ALE (ara en mans d’amics d’ERC) i els Verds han acabat situant l’ALE al bàndol equivocat.

Mentre passava tot això, l’ALE partit polític no ha badat boca i únicament podem desitjar que treballin amb la màxima energia per unir els diversos actors polítics catalans, per restablir la unitat del grup dels Verds-ALE i la dels eurodiputats que defensen l’autodeterminació, a més de la unitat dins el propi partit.

Günther Dauwen, ex-director de l’ALE

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb