L’actualitat política se succeeix sense descans dia rere dia. Actes de campanya, de precampanya, refundacions dels partits, congressos nacionals, regionals, fins i tot locals. Els mitjans de comunicació i les xarxes socials ens bombardegen constantment amb informació i els partits polítics ho saben. Ens trobem en campanya permanent, un fenomen provinent dels Estats Units en què la força dels mitjans de comunicació transforma la governabilitat de les institucions, que es troben en una campanya contínua i on predominen els assessors en comunicació.

La informació política es transforma. En els darrers anys han aparegut noves formes de comunicar, sobretot amb la irrupció de les xarxes socials i formats d’infotainment, on es barreja l’entreteniment amb informació d’actualitat. També ha canviat la relació entre el món del periodisme i la política, on molts professionals treballen en ambdós sectors indistintament: periodistes treballen com a assessors de comunicació i polítics col·laboren en mitjans.

 

La comunicació política i les xarxes socials

L’adaptació de la política a les noves formes de comunicació de masses va començar amb l’aparició dels primers diaris de gran tirada a finals del segle XIX. Posteriorment, el naixement de la ràdio i la televisió va consolidar la presència de la política als nous canals. I amb la creació d’Internet i la popularització de les xarxes socials, la comunicació política ha trobat una gran oportunitat per potenciar les seves estratègies en el procés de formació de les opinions dels ciutadans. “La immediatesa de les xarxes socials ha accelerat la campanya permanent: s’intenta que la campanya esdevingui al minut, i això genera una simplificació del missatge en les polítiques”, explica Carles Pont, professor de la Facultat de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra i Doctor en Comunicació Social. En aquesta línia, Toni Aira, exdirector de comunicació del PDeCAT i expert en comunicació política, creu que la immediatesa “atropella la política”, i que la primera víctima d’aquest atropellament és la “reflexió pausada”.

Les xarxes socials han esdevingut la principal via d’accés a la informació política per molts ciutadans. Aquests usuaris han deixat de consumir, en major o menor mesura, els continguts dels mitjans de comunicació tradicionals i, en conseqüència, les forces polítiques i les institucions han reorientat les seves estratègies. Albert Sáez, expresident del consell de govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, considera que els mitjans de comunicació van a remolc de les xarxes socials: “A mesura que un partit té capacitat de penetrar en les xarxes socials i ser rellevant, acaba influint en els mitjans de comunicació”.

En aquest sentit, Toni Aira creu que les xarxes transformen la campanya permanent en una “guerra de guerrilles”, on els usuaris busquen continguts que reforcin les seves conviccions o que siguin antagonistes per entrar en conflicte. Així doncs, les xarxes promouen les bombolles informatives, on els usuaris poden seleccionar els continguts i no sempre buscar la veritat, sinó reafirmar les seves creences i allunyar-se de la realitat.

La incidència de les xarxes també ha comportat un augment en la producció de les fake news. Aquestes no deixen de ser informacions enganyoses, que moltes vegades oculten interessos particulars com la difamació o la promoció d’idees polítiques. Per lluitar contra aquestes informacions falses, el periodisme ha evolucionat cap al fact-checking: la comprovació sistemàtica de fets i declaracions de persones públiques, sobretot de polítics. “Els partits no volen fake news, però a la vegada, tenen exèrcits a les xarxes socials que hi juguen quan ideològicament els convé”, recalca Aira.

 

Tanmateix, especialment en unes eleccions municipals, les eines offline segueixen tenint una importància cabdal: les visites als barris o les reunions amb entitats i veïns formen part del dia a dia dels candidats, fins i tot abans de la campanya electoral.

La personalització dels candidats a l’alcaldia de Barcelona

L’elecció dels candidats que han fet les diferents formacions polítiques que aspiren a l’alcaldia de Barcelona posa de manifest la importància de la marca personal dels líders polítics en les eleccions municipals a la ciutat comtal i la personalització de la política en la cobertura mediàtica que se’n derivarà. El fenomen de la personalització fa que els votants prioritzin el seu vot segons la figura del líder polític: els partits dipositen en el seu candidat la seva prioritat en l’estratègia comunicativa, fent que els mitjans de comunicació entenguin la informació política com una confrontació entre individuals i no com un debat col·lectiu.

Mentre que l’actual alcaldessa Ada Colau opta a la reelecció amb Barcelona en Comú, les formacions independentistes Esquerra Republicana i Junts per Catalunya han escollit Ernest Maragall i Joaquim Forn respectivament. D’altra banda, Manuel Valls es presenta a través d’una plataforma independent que pretén aglutinar diferents perfils de l’unionisme. Toni Aira considera que Esquerra Republicana, que “tradicionalment no ha estat identificada com una força municipalista creïble per assumir l’alcaldia a Barcelona”, ha triat com a candidat a un Ernest Maragall “que com a gran missatge té el seu cognom que respira Barcelona”. En aquesta línia, Aira creu que el fet que Joaquim Forn, que va ser tinent d’alcalde de Barcelona, encapçali la llista de Junts per Catalunya a Barcelona és determinant perquè “estarà a l’aparador com a víctima del procés en primera persona”. “Les formacions polítiques t’estan reconeixent el punt d’importància del factor municipal a Barcelona quan el debat independentista i nacional està en un moment crític”, conclou Aira.

Sobre una hipotètica marginació dels programes electorals en el debat públic en un moment en què el procés independentista està molt latent, Carles A. Foguet, director de comunicació d’Esquerra Republicana de Catalunya, considera que el context comunicatiu “no admet massa profunditat en el debat públic”. “No és que els partits no vulguin que es debati sobre programes electorals, és que els partits s’adapten a una situació que no beneficia el debat sobre els programes”, subratlla Foguet.

Si bé Esquerra Republicana, Junts per Catalunya i Barcelona en Comú aposten per candidats amb una accentuada marca personal, que en algun moment de la seva trajectòria política ja han treballat a l’Ajuntament de Barcelona, la CUP aposta per una llista de base assembleària i el Partit Popular o la plataforma Valls BCN 2019 presenten candidats sense recorregut polític a la ciutat. La principal dificultat del departament de comunicació de la candidatura de Manuel Valls en els primers mesos de campanya ha estat explicar que el polític francès és un candidat independent. En la generació de continguts, la candidatura ha prioritzat el format de vídeo i les infografies a través de les xarxes socials amb missatges més directes en la construcció d’una imatge de proximitat que relacioni el seu argumentari polític amb els temes que preocupen als barcelonins. “Des de l’Àrea Digital busquen ara la consolidació del relat polític i de marca personal entre els electors de Barcelona”, explica Arnau Mas, cap de premsa de la candidatura.

Pel que fa a la CUP, ha escollit la seva cap de llista, Anna Saliente, activista del Baix Guinardó. La formació anticapitalista ha triat com a membres de la seva llista per a les municipals tot un conjunt de cares noves, ja que cap de les regidores anteriors ha decidit repetir mandat. Tal com afirma Manel Zamorano, secretari municipal de comunicació i premsa de CUP – Capgirem Barcelona, el fet que tots els membres siguin desconeguts pel gran públic no els condiciona, ja que la seva fortalesa és la gent que està a les assemblees de la ciutat. Zamorano sentencia que “els nostres tempos no acompanyen els de la institució perquè, ara mateix, tots els partits estan en una precampanya. Podria arribar a dir que els partits viuen en precampanya constantment i ara encara més en el moment que s’apropen les eleccions”.

Fenòmens com la campanya permanent, però també les fake news i la personalització, comporten una simplificació extrema del missatge. Aquesta reducció de la realitat, que sovint és complexa i variant, erosiona la percepció que els ciutadans tenen de la política i el funcionament de la democràcia.

PSC Barcelona, PDeCAT Barcelona, Barcelona en Comú, PP Barcelona i Barcelona és Capital no han volgut respondre les preguntes de Cetrencada.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb