Estel Solé: “M’exploto d’una manera salvatge”

Tal com explicava a començament d’any a la seva columna de VilaWeb, per Estel Solé el 2024 va ser un dels pitjors anys de la seva vida. Però quan va escriure aquell article no esperava que, al cap de poc, viuria un dels moments de més èxit professional de la seva vida. Que li donarien el premi Ramon Llull per la seva segona novel·la, Aquest tros de vida.

Aquesta setmana, en què la novel·la ha arribat finalment a les llibreries, ens hem trobat amb Estel Solé per parlar del llibre, i també de la seva vida. Parlem com de vegades costa assumir els èxits, i encara més quan escrius una novel·la en un moment complicat. Explica que la novel·la l’ha escrita en bars i llocs insòlits perquè sovint no tenia temps. Entre la maternitat i les feines que havia de fer per a portar diners a casa, havia d’esgarrapar hores per escriure. A més, Solé confessa que venia d’uns mesos de molta foscor, i que li ha costat assumir aquest èxit professional. “Crec que el premi és una prova per a demostrar-me que no he fracassat.”

—El 2017, quan us vaig entrevistar, us vaig preguntar pel futur i em vau dir: “Tinc moltes ganes de continuar escrivint. El què és la gran pregunta. Crec que em sorprendré a mi mateixa. Parlem d’aquí a un any.” Han passat vuit anys.
—[Riu]. És veritat, han passat vuit anys des de la meva darrera novel·la. Estava a punt de tenir un fill, estava embarassada. Ara tinc un fill i una filla. I fixa’t que és fort, perquè malgrat que la meva psicòloga diu que cada setmana de la meva vida és un any, jo tinc la sensació que no he fet res, no sé si ve de la síndrome de la impostora. I, en canvi, pel mig, entre més coses, he estat tres anys llargs, gairebé quatre, escrivint aquesta novel·la.

—Sou de processos lents?
—Sí, però, bàsicament, perquè no tinc un compte bancari que em permeti fer el que m’agradaria, que és llevar-me, fer una mica d’exercici, menjar una mica i asseure’m a escriure. Això és l’ideal. Però necessito fer mil feines més per a sobreviure. He d’escriure quan puc. Concretament, aquesta novel·la ha estat molt més pensada que la primera, que va ser escrita molt més a raig. L’he pensada molt, i he anat donant molts tombs. L’he estructurada dins el meu cap molt abans de posar-me a escriure. Ho feia mentre anava al supermercat o bressolava la meva filla. Em va costar molt trobar els moments per a posar-m’hi de veritat. No havia tingut mai el contingut d’un projecte creatiu literari tant de temps al cap abans de baixar-lo a les paraules escrites. Sabia que volia escriure, tant hi feia el temps que em requerís. He patit moltíssim, perquè evidentment sempre voldries que les condicions per a escriure fossin tan bones com tu les tens dins del teu cap.

—Tracta moltes coses, aquesta novel·la… Parleu de maternitat, però també de la mort, de fer-se gran…
—Quan escrius una novel·la hi ha un moment que has de fer una sinopsi i explicar de què tracta. A mi no m’agrada, crec que és posar tanques al camp. Al final, qui et diu de què tracta són els lectors. Ara, evidentment, puc parlar de les coses que passen dins la novel·la. Parlem de la relació entre mares i filles. Hi ha les vides travessades per la precarietat. Hi ha un dol. Hi ha la manera com afrontem la vida, però alhora com afrontem la mort, com decidim morir i què fem amb la vida. Hi ha com són les relacions amb els desconeguts. Hi ha la síndrome de la impostora o una dona lluitant per tirar endavant amb la maternitat alhora que es pregunta si és possible avui dia ser mare i ser ambiciosa laboralment. Parlo també de les relacions de parella, i com els homes s’impliquen actualment en la criança, malgrat ser d’esquerres i suposadament feministes. També surt una història d’amor a la tercera edat o un replantejament vital.

—Parlem d’algun d’aquests temes: de la precarietat.
—Sempre explico que semblo erudita, perquè faig moltes coses. No és una cosa que decidís un dia. A mi m’arriben les feines i la majoria de vegades decideixo d’acceptar-les. Intento posar la meva veu a totes les coses que faig, però m’exploto d’una manera salvatge. Això ens ha marcat absolutament, a la meva generació. No treballes com vols, treballes com pots, robant temps al temps, explotant-te, sentint una culpa terrible tota l’estona de no ser prou bona professionalment. I si t’aboques massa a la feina, en el cas de les mares, sents que no ets prou bona mare. O que no dediques prou temps als amics. Ens han venut el fet laboral simplement per poder exercir un dret bàsic com és poder pagar un habitatge i les despeses del dia a dia. Volia parlar d’aquesta precarietat. Encara que em feia mandra fer una cosa autobiogràfica. No volia parlar de la precarietat a la cultura, perquè es viu en molts àmbits. Així que he decidit parlar de la precarietat a la ciència. Com pot ser que els investigadors del nostre país, en l’àmbit que sigui, cobrin els sous miserables que cobren?

—Dieu que feu moltes feines, i que no totes us agraden. Què és el que més us agrada? Escriure novel·les o obres teatrals?
—Jo voldria viure d’escriure. A VilaWeb vaig descobrir un gènere que no coneixia i que m’encanta. Després hi ha la novel·la, que també ha estat un procés d’aprenentatge brutal. Fa uns anys, el món editorial va fer una aposta per mi que no m’esperava. És una d’aquelles portes que s’obren i n’estic molt agraïda. Però voldria que apostés per mi el món teatral, de la dramatúrgia. Realment, és la veu que crec que em surt més directe. Les altres hi són, però jo voldria viure de la dramatúrgia. Fa set anys que tinc una obra escrita, però la vull dirigir jo, i m’he topat amb la desconfiança del sector.

—I què ha passat amb l’obra?
—Vull dirigir-la. És una història de tres generacions de dones, amb la Mercè Sampietro de protagonista. Vaig escriure el personatge pensant en ella. Tinc un repartiment que no hauria pogut somiar mai. Tossudament, vull dirigir-la jo, però m’he trobat amb la desconfiança del sector. I com diu un personatge de la novel·la: “A vegades, l’única dignitat que ens queda és dir que no.” Jo prefereixo que aquesta obra no s’estreni que no pas cedir la direcció a qualsevol persona, o acceptar de tenir un home al meu costat per tenir la confiança del sector. Ara, estic convençuda que algun dia veurà la llum.

—Aquests darrers anys heu fet d’ajudant de direcció d’obres de teatre, això no crea confiances?
—Suposo que una part de mi ha acceptat aquestes feines que m’ofereixen perquè tenia ganes de dirigir aquesta obra i vaig pensar, si no confien en tu, comencem des de baix. A mi no em cauen els anells, i m’arremango per fer qualsevol cosa. A més, han estat experiències meravelloses. Davant d’un no professional, també està bé tenir una humilitat i reflexionar en què pots millorar. Mira, quan feia l’últim projecte, anava una hora abans als assajos i escrivia Aquest tros de vida. És fort, perquè aquesta novel·la ha estat escrita a molts bars. De fet, m’hauria agradat que al final del llibre sortís una llista de tots els llocs on l’he escrit.

—No deu ser fàcil escriure en un bar.
—Escriure als bars és una prova d’aquesta precarietat. Visc amb l’ordinador a sobre i, per tant, encara que només siguin deu minuts, els aprofito. He escrit mentre esperava a l’agència tributària per justificar les coses que em reclamava Hisenda. A més, els bars són una prova per a saber si sóc realment dins la història. No necessito el gran despatx, que no el tinc. Si treballes al bar, i pots fer desaparèixer el món, encara que esclati la guerra, crec que és un senyal que ets dins de la novel·la.

—Entenc que aquesta manera d’escriure també té a veure amb la maternitat… En el llibre surt com moltes dones, quan són mares, tenen un dilema entre continuar progressant laboralment i no sentir-se culpable per no ser present a casa.
—M’ha torturat moltíssim, aquest tema. Moltes vegades he pensat: “Tinc dret, ara que sóc mare, a continuar tenint una vocació, uns somnis i unes ambicions?” Primera, perquè una dona ambiciosa és malvista. Se suposa que no n’hem de tenir, d’ambicions, que no ens hem de sentir gaire poderoses. El meu gran turment és que a mi m’agrada la criança, m’agrada moltíssim, no sóc una mare empedreïda, però m’agrada la meva vida, i tinc objectius professionals. Vaig ser mare molt jove i, d’alguna manera, vaig arraconar una mica la vida professional que començava a despuntar. He tingut un debat intern molt gros sobre això. Sovint em preguntava: “T’estàs complicant la vida, Estel? Si ja has estat mare, per què no ets una persona a qui tant li fa la feina o que no té ambicions professionals?” La vida seria molt més fàcil. I d’alguna manera aquest és el missatge social que se’ns continua donant. Per més que el feminisme lluiti i que avancem en moltes coses, continuem essent uns àngels de la llar.

—En el llibre també parleu del paper dels homes…
—Aquest és un altre gran tema. Quants homes han dit a la seva parella: “Tu has estat mare, t’has retirat del mercat laboral, de la teva pròpia vida, per gestar, per criar, ara, passats uns anys, em retiro jo”? Quants homes diuen a la seva dona “ara avança tu laboralment”? Quants homes d’esquerres, amb pensament feminista, estan disposats a renunciar als seus privilegis i dir “jo també sóc al zenit a la meva carrera i, malgrat que en vull més, ara li toca a ella”. Això passa molt poques vegades. La realitat és que les dones continuem fent les tasques de criança i domèstiques, en la majoria dels casos, amb una autoexigència molt dura imposada pel sistema alhora que intentem ser excelses a les nostres vides laborals. I això és per parar boges.

—En el llibre, també surt un altre tema relacionat amb la maternitat, que és el dol gestacional…
—Si, surt en la novel·la encara que no tracta sobre això, només és un punt de partida. Crec que és interessant que sigui així, perquè és la realitat que viuen les dones. En cap cas hi ha una baixa establerta quan hi ha un dol perinatal. La vida de les dones continua, i això queda colgat ben de pressa, que és una mica el que li passa a la protagonista. Per això volia que fos només un punt de partida i que es veiés com la vida continua, com si perdre un fill no fos important, no tingués conseqüències.

—Es nota que ho heu viscut en primera persona. Per exemple, en cap cas feu referència explícita a la violència obstètrica, però tal com ho expliqueu el lector la pot reconèixer…
—Quan pensava què volia explicar en aquesta nova novel·la, em venien dues idees. Una era una experiència molt concreta que vaig viure relacionada amb el dol perinatal. Una vegada que em van fer una biòpsia quan vaig perdre una criatura. Aquesta novel·la és una ficció. Ara, aquesta experiència sí que l’he poguda narrada com ho he fet perquè l’he viscuda. L’he escrita aguantant el plor. És una història que em va descarnar quan la vaig viure. I no només pel fet de tenir unes tisores dins el cos per a treure’m una part d’una criatura morta que duia dins, sinó per la distància i la fredor i la manca d’empatia entre la doctora que em practicava aquella biòpsia i jo. Em va glaçar la pell. Com pot ser que no se’ns ofereixi cridar i plorar. Ens estan arrencant una criatura del ventre i en cap moment hi ha una mica d’empatia.

—On éreu quan vau saber que havíeu guanyat el premi Ramon Llull?
—Sopant en un restaurant, regal d’uns amics pel meu aniversari. De fet, hi ha un vídeo del moment. Eren les dotze de la nit. No sé per què el jurat no es reuneix al migdia. Havia begut, crec que dels nervis de pensar si em trucaven. I tot plegat va fer que hi hagués una manca d’assimilar la realitat, que crec que encara em dura ara. Els meus amics saben que m’està costant molt assimilar tot això, i que tinc un rau-rau dins, perquè vinc de molt avall, de molta foscor. És molt difícil passar de tanta foscor a tenir els focus damunt de cop, i que em diguin que ara la festa és per a mi. He lluitat molt, aquests quatre anys per aquest llibre, i ara hi ha un premi, i l’he d’assumir. M’ho he de creure. Em costa molt, creure en els èxits.

—És aquest sentiment d’impostora…
—Suposo… Jo anava fent la novel·la mentre la vida m’empenyia, i anaven passant coses al voltant. Jo anava saltant pedres i pujava muntanyes. I aleshores arriba el premi, i costa de creure. El cos no s’ho creu perquè continuaria saltant pedres. El meu dia és fer i no parar. En algun moment, hauré de respirar i creure’m que he guanyat el Ramon Llull.

—Amb qui vau pensar?
—[Respira i s’emociona] Vinc d’un divorci, i d’alguna manera aquesta novel·la té un punt de profecia autocomplerta. Ho he sabut després. Em passa a vegades, això, quan escric. Per això, més que pensar en algú penso com de dur ha estat per a mi de cop assumir un divorci. No és gens fàcil. Penso com m’ha costat convertir-me en una mare amb les seves criatures que tira endavant tota sola. Com m’ha costat aquest any trobar pis. He fet tres trasllats. Com m’he de creure el Ramon Llull, si aquest llibre ha estat colgat per totes aquestes coses? Les il·lusions havien quedat colgades per moltes dificultats. Per tant, vaig pensar que si algú havia considerat que jo havia fracassat, perquè jo ho he pensat a vegades, també perquè m’ho han dit en algun moment, crec que el premi és una prova per a demostrar-me, sobretot a mi mateixa, que no ha estat així.

—Ara m’ha vingut al cap el primer article que vau escriure enguany a VilaWeb. Dèieu que deixàveu enrere el pitjor any de la vostra vida, i que no sabíeu ben bé quins propòsits teníeu per al nou any…
—[Riu] Vaig escriure aquest article l’1 de gener, amb aquesta mirada de trànsit entre anys, tenint molt clar la sensació que deixava enrere un any molt dur. Però també sabent que la vida et fa anar per on vol. Passa que els pessimistes com jo, quan fem projeccions, ho fem en negatiu. I me n’havia oblidat completament, que tenia presentada una novel·la al Ramon Llull. Només pensava en les roques que ens posaria davant aquest 2025 i si seria capaç d’afrontar-les. No pensava en les coses bones. M’havia oblidat del premi. Sobrevivia, i aquesta il·lusió havia quedat soterrada. Jo vinc d’una guerra. I ara em sento en la postguerra.

—I ara que ja s’ha publicat, què us fa il·lusió d’aquest procés?
—Em sembla molt fort que els lectors vagin a una llibreria a comprar el meu llibre i se’l llegeixin. A mi em continua semblant una mena de proesa, que algú vulgui llegir una cosa que jo he escrit, que hi dediqui els seus diners i temps. La gran recompensa és tenir uns lectors que vénen i t’expliquen les coses que els ha passat amb la novel·la. Els lectors són els que completen la història.

—I us fan por les crítiques?
—Ho visc malament. Sóc una persona que viu malament la mirada externa. Ja em passava a l’escola. Sóc carn de psicòleg des de petita. Però és una cosa que he treballat molt, i he après a gestionar-ho. D’altra banda, també està bé la crítica. Sempre dic que vull la veritat encara que sigui crua. Passa que jo no puc donar-li més importància que la que té, a una opinió externa, i encara menys si és una persona que ho fa a les xarxes des de l’anonimat, com passa moltes vegades. Per mi, l’antídot de superar les crítiques és dir: tu, Estel, has fet això amb el màxim rigor, la màxima honestedat, treballant i deixant-hi la pell i baixant als teus fons, i el millor que tu podies? Sí. A partir d’aquí, també he après a dir: no us agrada? Doncs, escolta, aquí hi ha els mocadors i eixugueu-vos les llàgrimes.

—Pensava que anàveu a dir que l’antídot és escriure cada setmana articles a VilaWeb i que us critiquin… [Riem.]
—També! Certament, hi ha un fenomen paranormal. Hi ha uns senyors que sempre critiquen els meus articles de feminisme, però continuen venint cada setmana a llegir-los. Crec que hauríem de muntar una trobada i fer un debat. Crec que ens hauríem de conèixer. Sempre crec que hi ha més coses que ens acosten que no pas que ens separen.