Diumenge, l’associació Arrels celebra el quarantè aniversari amb un acte al Palau dels Reis de Mallorca de Perpinyà, a les 11.00. El 1981 es va fundar aquesta associació, que va impulsar dos projectes clau per a la llengua a Catalunya Nord: Ràdio Arrels i l’escola Arrels, que té dos centres públics d’immersió lingüística a Perpinyà. Parlem de la celebració d’aquest aniversari, del començament de la ràdio i l’escola i del paper que han tingut per a la defensa del català, amb el pedagog i activista Pere Manzanares, fundador de l’associació. “Cal picar pedra del matí fins a la nit. A Ràdio Arrels, hauríem pogut cedir més d’una vegada per a eixamplar l’audiència, introduir una mica de francès, però no s’ha d’afluixar”, defensa.

Enguany, l’associació Arrel fa quaranta anys. Com ho celebrareu?
—Amb un acte institucional el 7 de novembre i un acte festiu i popular el 13. El dia 7, es farà la presentació d’un llibre col·lectiu. Es diu 40 anys d’Arrels, 40 anys d’un País, però no és centrat en Arrels, sinó en Catalunya Nord i els esdeveniments significatius d’aquests anys. A cada plana hi ha haurà un codi QR per a escoltar les notícies de Ràdio Arrels sobre cada esdeveniment. També farem una exposició amb el mateix contingut, però més distès i àgil. És pensada per a passejar-se per Catalunya Nord, però també per Catalunya i, si és possible, pels Països Catalans, durant el 2022.

Quin moment escolliríeu, d’aquests quaranta anys?
—D’aventures, n’hem viscut moltíssimes! Hi ha un bon exemple, sobre l’escola: es diu que fem una escola en català perquè hi hagi una elit que pugui portar-hi els nens, que és una manera de separar-los de la immigració magrebina. Un any, a l’escola Arrels del Vernet, hi va haver, dins la mateixa classe, el nen d’un advocat, el nen d’un policia municipal i el nen d’un pare que era a la presó. Això demostra la capacitat que té una escola en català per a reunir famílies d’orígens molt diversos.

Com va ser, al començament?
—A principi dels vuitanta, a Catalunya Nord encara vivíem les darreries de l’autoodi i la primera voluntat de l’associació va ser de crear un centre educatiu per a fer pedagogia, demostrar que era possible que una escola immersiva produís catalanoparlants sense restar res del francès. Els alumnes d’Arrels representen la situació real de Catalunya Nord, amb molt poques famílies catalanoparlants i d’orígens geogràfics diversos. La major part dels pares no tenen cap lligam personal ni familiar amb el català.

El 1995, l’escola va passar a formar part de l’ensenyament públic.
—L’escola pública és majoritària a Catalunya Nord, representa el 80% de l’alumnat. Per tant, les iniciatives privades toquen sostre ràpidament. Volíem demostrar als docents, sindicats i polítics què es podria fer si aquesta mena d’escola es traduís a l’ensenyament públic. Se n’ha aconseguit una part. Vam començar el 1981 amb un estatut de dret privat, com la Bressola, però el 1995 vam aconseguir d’esdevenir pública. És l’única escola immersiva de tot l’estat francès acceptada dins l’ensenyament públic. El 2015, vam obrir una segona escola Arrels. Segurament si avui dia hi ha files bilingües a l’escola pública és gràcies, en part, a l’existència d’Arrels.

I com va néixer Ràdio Arrels?
—Hi va haver un canvi polític el maig del 1981, amb l’arribada al poder de Mitterrand. Es va obrir una escletxa dins el monopoli de la radiodifusió i ens hi vam colar, com moltes ràdios associatives més. Avui dia continuem essent l’únic mitjà de comunicació íntegrament en català a Catalunya Nord, amb redacció pròpia al territori.

Va ser complicat, al principi?
—Anàvem molt a contracorrent, que no vol dir que ara tot siguin flors i violes… Ens hem instal·lat dins el panorama i no hi ha perill de desaparèixer, tot i que rebem una subvenció de l’estat francès amb la condició de renunciar a la publicitat. Això no ens permet de desenvolupar-nos com voldríem, però hi ha un reconeixement del treball i la gent aprecia el mitjà.

Per què no apareixen més mitjans com Ràdio Arrels?
—No hi ha cap voluntat de fer-ne, ni empresarial ni política. A la ràdio i televisió públiques hi ha dosis homeopàtiques de català, set minuts a la setmana i un magazín diumenge. Si et despertes tard, ja se t’han escapat… I no hi ha televisió privada. El mitjà majoritari a Catalunya Nord és L’Indépendant, que publica un article setmanal en català de caràcter cultural, no es pot parlar ni d’esports ni de política… Es considera, de manera errònia, que no hi ha públic. Però el Punt, que va instal·lar un setmanari a Catalunya Nord als noranta, tenia lectors. Hi ha una pèrdua de locutors en català, tot i que hi ha un guany de prestigi. Això hauria de fer-ne progressar l’ús, però requereix mitjans. Més o menys hem tocat sostre a l’estat francès, i queda la porta oberta a la resta dels Països Catalans. Havíem arribat a tenir algunes subvencions de la Generalitat de Catalunya, però avui dia cobrem la meitat d’allò que cobràvem ara fa uns vuit anys.

Heu comentat que la llengua té pocs parlants, però n’ha crescut el prestigi. En què es pot veure?
—El punt d’inflexió és el 1992, amb els Jocs Olímpics de Barcelona. Els mitjans parlen molt de la ciutat i de Catalunya, i a Catalunya Nord canvia el xip: de la visió de la Catalunya endarrerida que venia del franquisme, es descobreix una Catalunya dinàmica, pròspera econòmicament, exitosa, que és la part més rica de la península Ibèrica… Es mira amb uns altres ulls. Fins aleshores, la gent havia girat l’esquena al sud per a emmirallar-se en Montpeller i París. Això ha alimentat una progressió de la catalanitat a escala cultural, i també de motors simbòlics.

Per exemple?
—El més important ha estat el rugbi. La USAP de Perpinyà i els Dracs Catalans han guanyat finals i han pres simbòlicament el lloc que tenia el Barça a Catalunya. És una manera d’afirmar una catalanitat dins una competició de l’estat francès. Aquests clubs són, en certa manera, locomotores simbòliques de la catalanitat. S’ha creat una moda pel català i la catalanitat que s’ha traduït en un creixement de les peticions per a inscriure els nins i les nines en cursos de català, encara que els pares no el parlin. Hi ha un engrescament, però l’oferta actual no respon a la petició que hi ha o a les que hi podria haver.

Quin paper ha tingut Ràdio Arrels en aquesta lluita pel català?
—Hem fet molta pedagogia, poc visible, però que dóna resultats. Com que a la gent no li demanàvem d’expressar-se en català, ho feien en francès. A Ràdio Arrels, has de parlar en català i, d’aquesta manera, molta gent que no tenia el costum de parlar-lo, s’ha esforçat i ara s’hi troba més còmoda. No els ho hem posat fàcil i els hem fet trencar la vergonya. Per exemple, l’antic batlle de Perpinyà, Joan Pau Alduy, mai no s’havia expressat en català en públic, però a Ràdio Arrels hi va parlar. A Catalunya Nord, els catalanoparlants es poden passar tranquil·lament una setmana o un mes sense dir ni piu en català. Fa quaranta anys, era impensable poder trobar cada dia una, dues o tres persones amb capacitat de parlar de l’actualitat en català. Hem demostrat que a Catalunya Nord avui dia es pot opinar en català sobre qualsevol afer, i no és reduït a un grupet de catalanistes d’una associació, sinó que els trobem al carrer. En canvi, la ràdio pública dedica uns deu minuts diaris al català, però són emissions de contingut folclòric, perquè es pensen que no es pot trobar gent per a opinar de l’actualitat.

Tot això va molt lligat a un concepte que feu servir sovint: recuperar l’autoestima respecte de la llengua. Com creieu que s’ha de fer?
—Cal picar pedra del matí fins a la nit. A Ràdio Arrels, hauríem pogut cedir més d’una vegada per a eixamplar l’audiència, introduir una mica de francès, però no s’ha d’afluixar. Publiquem un llibre i ens diuen que, si el féssim bilingüe, arribaria a molta més gent. No s’han d’escoltar, aquests cants de sirena… Encara que facis un 1% en català, sempre hi haurà qui dirà que és massa. No els preocupa en absolut que el 99% que ho fa tot en francès no faci res en català. Cal ser tossuts. La prova que això no funciona i que és un perill és l’experiència del Punt Catalunya Nord. Quan ho feien tot en català, tenien uns dos mil abonats, era extraordinari. Van voler créixer i van fer un producte bilingüe: una plana en català i per darrere la traducció en francès. Però alguns catalans es van enfadar i molts nord-catalans que fins aleshores havien fet l’esforç de llegir en català van deixar de fer-ho. Va ser un error mortal. No van tenir un creixement considerable de lectors ni gaire més publicitat i al final van plegar…

Què en penseu sobre com s’aborda aquesta qüestió al Principat?
—A la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals cedeixen molt fàcilment a entrevistar o demanar en castellà als actors de l’actualitat. S’ha instal·lat com una cosa normal, però és contraproduent i contribueix a l’autoodi. Si un metge ha d’opinar sobre la situació de la covid i ho diu en castellà, vol dir que les coses científiques són en castellà. És un error que sempre ha comès la Corporació, discrepem d’aquest model lingüístic. A Ràdio Arrels exigim a tots els nord-catalans que es vulguin expressar a la ràdio que ho facin en català. Si ve algú de pas a qui no se li pot exigir, però és una persona relacionada amb l’actualitat, li fem la pregunta en català i contesta en francès. Si convé, li fem la traducció fora d’antena. En el 90% dels casos, no necessitem traducció. A vegades pensem que els que no són catalanoparlants no entenen el català, i això és fals amb el francès i encara ho és més amb el castellà quan el mitjà és a Catalunya.

M’agradaria acabar l’entrevista demanant-vos per l’actualitat. D’ençà que l’extrema dreta va arribar a la batllia de Perpinyà, hi ha hagut unes quantes mostres de la seva política catalanòfoba. A l’associació Arrels, heu tingut algun entrebanc en aquest sentit?
—No. L’ajuntament cobreix les necessitats de l’escola perquè és pública i és la llei. Respecte de l’associació i la ràdio, teníem una subvenció simbòlica de 4.000 euros, però d’ençà de l’arribada de Louis Aliot hi hem renunciat, hem tallat ponts. No volem tenir cap mena de relació amb l’ajuntament fins que no hi hagi un nou govern. No organitzem cap acte públic en una sala municipal i renunciem a tota subvenció. De ben segur que és una posició minoritària, però crec que tenim aquest deure moral, ètic i polític.

I una altra qüestió que afecta les escoles immersives: fa uns mesos hi va haver una forta oposició al fet que el Tribunal Constitucional francès tombés la immersió en català i més llengües minoritzades. Com ho heu viscut?
—La voluntat del govern era de no atiar el foc i salvar la situació. S’ha fet una enquesta de fons amb les parts afectades i s’ha entregat un report. Ens hem entrevistat amb diputats i hem tingut una reunió amb alts càrrecs i sembla que la cosa ha quedat ben entesa. Restem pendents que diguin que no toquen la immersió i defineixin dos menes d’ensenyament de les llengües regionals: la vigent, l’ensenyament bilingüe a paritat horària, i una que no tenia fonament jurídic, però que es permetia, la nostra pràctica d’immersió. Això és una victòria que hem arrencat, també perquè som en pre-campanya, i si poden apagar incendis que no els surten cars, ho fan. Sembla que, de moment, el nostre model és salvat, però a partir de la primavera potser caldrà fer la lluita d’una llei sobre llengües regionals i un canvi de la constitució. L’article dos és una espasa de Dàmocles perquè declara que la llengua de la República és el francès.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.