Mercè Martínez: “Em fa molta pena que les coses es treguin de context i que et posin a l’ull de l’huracà”

  • Entrevista a l'actriu Mercè Martínez, que aquests dies presenta 'El tigre' a l'Espai Texas de Barcelona, una obra escrita i dirigida per Ramon Madaula que reflexiona sobre la felicitat

VilaWeb
Emma Granyer
17.06.2024 - 21:40
Actualització: 18.06.2024 - 10:36

Mercè Martínez és l’actiu que protagonitza El tigre amb David Olivares. L’obra, escrita i dirigida per Ramon Madaula, va estrenar-se a final de maig i, d’ençà de llavors, només ha rebut bones crítiques. L’espectacle reflexiona en clau de comèdia sobre què s’amaga rere els discursos dels coaches emocionals i les xerrades d’autoajuda a partir de la història entre un reconegut “especialista en desenvolupament personal” i una fotoperiodista que ha de fer-li un reportatge per a un dominical. Ella passa un mal moment personal i ell prova de transmetre-li positivitat amb tota mena de receptes motivacionals per a mantenir “els tigres” a ratlla, és a dir, aquelles pors que ens fan estar en alerta tota l’estona.

En aquesta entrevista, Martínez reflexiona sobre el significat de la felicitat i sobre quin paper ha tingut la seva professió en aquest sentit: es pot ser feliç treballant en una feina precària? En tenim prou amb l’estabilitat econòmica? Què vol dir, realment, ser feliç?

El tigre és una obra sobre una fotoperiodista que ha de fer fotografies a un orientador emocional, un “especialista en desenvolupament personal”. Un eufemisme. És com si, fins i tot, el coach s’avergonyís de ser-ho. Com si ell mateix tampoc es cregués el missatge que dóna…
—I es repeteix moltes vegades que això que fa és ciència. “És ciència, està demostrat”. Però és que es veu que sí, que hi ha un raonament i una ciència darrere de tot això, no? Vull dir, tota la cosa de les hormones, del cortisol, de l’adrenalina… són mecanismes reals. Però, després, exportar-ho a la felicitat extrema durant cada hora del dia… em sembla que et petaria el cap.

De fet, el seu tret diferencial, diu, és que ho basa tot en la ciència. És una mica la paraula màgica, perquè llavors sembla que omple de credibilitat el discurs. Sempre necessitem sostenir-ho tot en demostracions.
—Abans dèiem: “És que ho diuen per la televisió”. Ara: “És que ho he vist a Twitter”. Potser és més fiable que et diguin: “No, no, això és científic, no ho he vist a la televisió”. Crec que l’ésser humà és una mica mandrós, en general. I en comptes d’anar tu i demostrar-ho amb els teus propis ulls, amb el teu coneixement, tirem pel dret i ens ho creiem. És molt més fàcil que tu vinguis a explicar-me una fórmula màgica i jo me la cregui i la intenti dur a terme. És una cosa de l’ésser humà per a estalviar-se passos.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

En el fons, encara que sapiguem que no funcionen o que són difícils de dur a la pràctica, més d’un s’ha empassat algun discurs motivacional d’aquests, s’ha comprat llibres d’autoajuda o ha intentat de fer dietes miraculoses. Per què ens atrapa tant, l’enganyifa?
—Perquè ens sentim desemparats buscant la felicitat. I més ara, quan mires Instagram i et sents la persona més infeliç del món. A Instagram, tothom ensenya la part bona de tot: ensenya la platja paradisíaca, però no que va perdre el bus i va haver d’esperar-se quatre hores sota la pluja, per exemple. Busquem resultats, estímuls i objectius fàcils que funcionin. Aquestes xerrades et diuen que pots aconseguir allò que vols de manera fàcil i ràpida. I no. La felicitat extrema no és el resultat d’A+B, perquè depèn del dia que tinguis, de com t’has llevat, de les circumstàncies que t’envolten, del teu estatus social… Depèn de tantes coses i les variables són tan grans! Però la gent aspira al mateix: a ser el més feliç, a ser que té més èxit…

—Així i tot, també som en un moment en què la salut mental és molt al punt de mira. Filosofia barata, no, però teràpia amb professionals, sí. És important saber-ho diferenciar.
—Evidentment. S’ha de tenir molt clara la feina que fan els psicòlegs i psiquiatres, que sí que tenen les eines per a ajudar. L’altra cosa només són blufs que, tal com venen, se’n van. Cal anar molt amb compte amb mans de qui et poses.

Els tigres apareixen a l’obra com a metàfora dels problemes, de les pors… és allò que ens manté en alerta, que ens fa patir. Quins són els tigres de Mercè Martínez?
—Jo sóc el meu pitjor tigre! Sobretot pel que fa a l’autoestima. És una cosa que passa a molta gent, eh? Però en els actors, per haver d’estar tan exposats, és un tigre terrible que afecta a tots els nivells. Al principi, per exemple, no encaixava gens bé que la gent em mirés. Em sentia molt observada. Fins que arriba un moment que ja no te n’adones. Aquesta professió a vegades et col·loca en un lloc que està molt bé i unes altres que és horrible. Amb l’última polèmica que hi va haver amb en Madaula, per exemple, em vaig sentir molt malament. Em fa molta pena que les coses es treguin tant de context i que et posin a l’ull de l’huracà, on tothom va a fer mal sense ni tan sols mirar quina és la realitat de la nostra professió. En totes aquestes feines vocacionals, acabes donant molt més del que reps. I, a sobre, estàs exposat als mitjans. No està prou pagat.

Va ser una polèmica que es va viralitzar molt. Com ho heu gestionat?
—Aquesta vegada em van dir que callés, perquè a mi em costa molt, callar. Sóc molt clara, molt franca. Deixo anar el que penso. Per això, moltes vegades em trobo en polèmiques de Twitter. Quan tinc molta ràbia a dins o molt d’agraïment, m’he d’expressar d’alguna manera. Ara, quan tot es gira en contra meu, ho passo molt malament. Aquesta vegada, per exemple, vaig passar força nits sense dormir. Hi havia molts comentaris injustos, com: “Jubileu-vos”, “sou uns subvencionats”, “boomer“. No hi ha cap paraula que em molesti més que boomer. I de gent del mateix sector! Que això vol dir que els van molt bé les coses o que no saben que aquesta feina és absolutament precària.


—Que en Madaula escrigui això és un pla B, eh? Ell és actor, per tant, escriure és un pla B. Però què passa? Que en sap molt i en una mateixa temporada pot tenir programades dues obres. Aquesta obra no està subvencionada, eh? Ha demanat una subvenció retornable a l’ICEC [Institut Català de les Empreses Culturals], però és com un préstec. Depenem totalment de taquilla i de les actuacions. I aquesta polèmica únicament fa mal.

De fet, l’altre dia en una entrevista comentàveu que us n’han caigut algunes, d’actuacions…
—Sí, ens van caure dues reserves l’endemà que esclatés la polèmica. Per sort, la gent, en el fons, té cap. Si has vingut a veure l’espectacle, saps que fem un producte fantàstic. La gent surt encantada i més feliç després d’El tigre.

La por de la polèmica us fa enrere a l’hora de concedir entrevistes?
—És clar, és que aquest és el problema del pescaclics. Jo ara parlo amb tu, però no sé què en trauràs, de tot això. Potser treus una frase i au, ja s’haurà tornat a embolicar la troca. “Mercè Martínez ha dit tal!” Que sí, que em puc equivocar i m’equivoco molt, hòstia! Perquè sóc una persona que no tinc un equip de premsa que em diu què he de dir i com ho he de dir. Només faltaria! Tinc la meva opinió. Però, bé, sí que és veritat que et marxen les ganes de fer entrevistes.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Va, canviem de tema. Comentem una de les frases de l’obra: “La felicitat és un mal vici que enganxa molt”. Què vol dir, exactament?
—Ser feliç és una dosi d’adrenalina. Dius: “Ho aguanto tot!” I, evidentment, això enganxa més que ser al pou. Però una cosa no existiria sense l’altra. I també cal preguntar-nos què és la felicitat. En un moment de l’obra, el meu personatge diu que no és feliç, però que, com a mínim, viu en pau. Què més vols, a la vida? Quan ets més adult, estar en pau s’acosta bastant a la felicitat. Estar en pau econòmicament, en pau amb la salut, amb el teu entorn… Si m’estimen, el meu tigre es manté a ratlla. Aquesta idea, la repeteix molt, el meu personatge. La felicitat és un conjunt de tot això.

Amb els anys, doncs, es canvia la perspectiva sobre la felicitat.
—Totalment. Abans estava molt enganxada a aquesta adrenalina, als alts i baixos que dóna. Recordo una època que, en l’àmbit sentimental, era un desastre, un caos. I en un moment de certa pau, en aquest sentit, vaig dir a les meves amigues: “Necessito que em passin coses, encara que siguin dolentes.” Perquè, si em passaven coses dolentes, després tindria aquesta dosi d’alegria, aquesta injecció d’adrenalina i d’aventura. Ara, per sort, he canviat. Estic tranquil·la i, sobretot, gaudeixo d’estar tranquil·la. A més, la felicitat és una cosa que la veus a posteriori. Quan hi ets, segurament dius: “Estic bé”. Però una cosa és estar molt content perquè t’ha passat alguna cosa, i una altra cosa és la felicitat. Jo la vaig trobant a moments, a les petites coses… La felicitat també és saber-la valorar.

Parleu d’alts i baixos. Fins a quin punt van relacionats amb la vostra feina? Vau tenir un moment que sortíeu a totes les sèries de TV3, gaudíeu de molta popularitat…
—Totalment, és que aquesta professió no et dóna estabilitat en res: ni econòmica, ni tampoc d’amistats… Pensa que ara, amb en David Olivares, ens veiem pràcticament cada dia. Però, i d’aquí a un any? Cal trobar la tranquil·litat també en això. Ara puc trobar-me companys amb qui he treballat molt de temps i, després de molt de temps sense veure’ls, tornar a ser al mateix punt que abans. L’amistat es queda al cos, latent. En el moment que torna, reapareix l’espurna i la reactiva ràpidament.

Ara esteu en pau en molts àmbits de la vida?
—No. Per descomptat que no. Aquesta professió t’allunya força de la pau. Però amb plans B, plans C i, fins i tot, plans Z, intento apaivagar el tigre, perquè el tigre se’t menja molt sovint, amb aquesta professió.

De fet, més d’una vegada heu comentat que no teníeu cap problema a l’hora de cercar feina en altres àmbits quan no en teníeu d’actriu. Heu treballat en una fàbrica, per exemple.
—El que passa és que si et compromets amb una feina de fora del teatre, després és molt difícil combinar-les totes dues. L’any que ve, si tot va bé, em dedicaré a la docència teatral. Si em surt alguna cosa per a assajar als matins, podré agafar-ho. Ara, si em surt a les tardes, no. He decidit que necessito, com a mínim, un any amb una mica d’estabilitat econòmica, perquè aquests últims anys han estat realment molt difícils. Molt difícils i molt convulsos. A més, la docència també em permetrà de centrar-me en projectes que fa temps que em ronden pel cap. Vull centrar-me en projectes personals, teatrals i audiovisuals.

En aquest sentit, trobeu a faltar la televisió? Tenir una sèrie diària dóna molta estabilitat econòmica i assegura tenir feina durant molts mesos…
—No ho saps pas! A La Riera, per exemple, hi era a sou. A més, hi anava sempre. Sempre! Perquè, a part de les meves escenes, també hi anava de figurant per a unes altres escenes que passaven al restaurant. Vivíem allà! Trobo a faltar la part econòmica, però també la càmera.

Quan podrem tornar-vos a veure a TV3?
—Ara estic en una sèrie de Lluís Arcarazo de Mediapro i TV3 que es diu El mal. Faig un paper molt i molt petit, però molt ben parit. I, aviat, aniré a fer la prova de vestuari per a una altra sèrie de TV3. Ah, i començaré a fer un paper molt petit i de poc temps a Com si fos ahir.

VilaWeb
VilaWeb

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor