Mercè Martínez: “Si en català no hi ha èxits teatrals, es farà tot en castellà”

Entrevista a l'actriu Mercè Martínez sobre les dificultats amb què es troben a 'Golfus de Roma' i la situació del teatre en català

VilaWeb
Mercè Martínez, en una imatge d'arxiu (fotografia: Marina Castells)
Pol Baraza Curtichs
21.10.2022 - 21:40

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Aviat farà un mes que la comèdia musical Golfus de Roma és al teatre Condal de Barcelona. Abans era a Madrid, però la productora Focus l’ha adaptada al català. Ha invertit recursos per a traduir el text, fer nous assaigs remunerats i contractar actors catalans. Un fet que passa poc sovint. Ha aconseguit de fer un musical de gran format en català, però l’equip té un maldecap: els costa omplir la platea. Una de les actrius, Mercè Martínez (Sabadell, 1976), n’ha parlat en un enfilall a Twitter.

Explica que s’ha fet un gran esforç perquè el projecte fos una realitat: “Em pregunto quantes vegades més les productores faran aquesta proesa, perquè sí, ara per ara, fer cultura en català es va convertint en una proesa i en una temeritat per la quantitat de diners que pots arribar a perdre.”

Entrevistem Martínez per saber les dificultats amb què es troben i quina sensació té sobre l’estat de salut del teatre català. El musical en què actua és previst que duri fins a l’11 de desembre. Ara bé, si no tenen més públic, avisa que els faran plegar abans d’hora. Està preocupada pel deteriorament de la llengua: “Amb el català ja no podem esperar que passin les coses. O hi posem un punt de voluntat i activisme, o se’ns acaba el conte.”

Dia mogut a Twitter. Us esperàveu que es viralitzés tant l’enfilall?
—No [riu]. Dues hores després d’haver-lo fet ja duia sis-cents retweets, i aquí és quan vaig adonar-me de l’impacte que tindria.

Un missatge necessari.
—Sí, perquè crec que amb el català ja no podem esperar que passin les coses. O hi posem un punt de voluntat i activisme, o se’ns acaba el conte. I no tinc aquesta mentalitat. No vull que se m’acabi la llengua i que el català esdevingui una crònica, que només el parli la gent gran. La productora s’ha gastat molts diners per fer la producció en català. Ja la tenien feta, però han fet una reinversió, han contractat nous actors, hem assajat un mes i mig, en Jordi Bosch, sobretot, perquè és el protagonista. També s’han gastat diners amb la traducció. Això, no sé quantes vegades més ho podran fer les productores. Abans els musicals en català eren la norma, i ara són l’excepció. I no vull culpar-ne el públic, només el vull mobilitzar. I també els mitjans, que n’hi ha molts que no ens donen visibilitat. També s’ha de fer activisme des dels mitjans.

En el piulet us pregunteu on és la gent que es queixa que no hi ha musicals de gran format en català.
—Amb T’estimo si he begut feia números en castellà i la gent es queixava. Però comparaves la nostra platea amb la dels musicals en castellà, i aquests exhaurien les localitats. Hi ha hagut la pandèmia, la gent és més pobra. I ho entenc. Però continuem amb la mateixa situació. Ve en Perico de los Palotes a fer treballs manuals al teatre Tívoli, i és notícia a tot arreu. La notícia hauria de ser que hi ha un musical de gran format en català al Paral·lel!

No acostuma a passar que productores adaptin obres musicals castellanes al català.
—Però això hauria de ser la cosa més normal! Si fóssim un país normal, si això de la llengua estigués normalitzat, passaria automàticament. Fem l’obra a Barcelona? Doncs traduïm el text i contractem actors catalanoparlants. La cosa hauria de ser així, però no passa. L’excepció som nosaltres.

Sempre hi ha l’excusa que no surten els comptes.
—És que la gent no ve al teatre. El teatre no viu un bon moment, i el català encara menys. Si en català no hi ha èxits, es farà tot en castellà i passarem a ser un residu. Som el cul del got, ara mateix. Això s’ha de fer valdre i denunciar-ho, i és el que he intentat de fer.

I de qui és responsabilitat que cada vegada hi hagi menys públic?
—Segurament, de tots una mica. De qui és responsabilitat que cada vegada es parli menys català al carrer? I que els nens juguin més en castellà? Una mica de tothom. Amb aquest tema, faig molt d’activisme a casa. Posem dibuixos en català, i ens seria molt fàcil a l’hora dels anuncis passar a canals en castellà. Doncs no, cerco a tot arreu els dibuixos que són en català. És una qüestió de voluntat. Costa més, però això no ho hem de deixar en mans de l’atzar i a veure com bufa el vent. Perquè el vent ens bufa en contra, ho tinc claríssim.

Comenteu que és responsabilitat de tots. L’administració pública ha blindat prou les produccions catalanes?
—Bé, aquests són els principals responsables que la cultura caigui en picat, és claríssim. Amb l’afegit que no hi ha pressupost. És un peix que es mossega la cua. Les institucions han de treballar d’una manera activa. El dia de demà ens queixarem, i amb raó, perquè ja no s’hi podrà fer res. Amb el canvi climàtic passa igual. Si no posem fil a l’agulla ara, després ens queixarem.

El toc d’atenció del vostre missatge era una crida per a omplir el teatre. Funcionarà, o la gent només es quedarà amb el retweet i prou?
—No ho sé. De moment, molta gent comenta que té ganes de venir. Espero que faci un efecte crida, i que puguem acabar amb dignitat, si hem d’acabar aviat.

Què voleu dir? L’obra és programada fins l’11 de desembre.
—Sí. Si la cosa va bé, hem d’arribar a Nadal. Però amb la situació actual, ja et dic que ens faran plegar abans.


—Costa que la gent vingui. Avui hi haurà poc més de cent persones, i el teatre té vora set-centes localitats. I som cinquanta persones en plantilla. Tu mateix pots veure que no surten els comptes. Espero que amb l’enfilall la gent agafi consciència, i que s’adoni que fer un musical en català costa més.

I per salvar la situació del teatre català, n’hi ha prou amb omplir les platees?
—Bé, és important. La voluntat és tenir espectadors. Quan vas al teatre i veus una producció ben feta, no en tens mai prou, sempre en vols més. Tot plegat és un efecte crida. N’hi haurà prou, amb el públic? No, per això s’ha de treballar molt. S’ha de donar veu a les dones i als joves. També està molt enquistat qui porta els pantalons als equips directius. Els directors sempre acostumen a ser els mateixos. L’Estel Solé un dia em va dir que rumiava amb alguna dona directora, i ella mateixa es va adonar que no n’hi havia, perquè no se’ls ha donat veu.

Certament, la situació és alarmant en tots els àmbits.
—No hi ha una solució concreta. Hem de picar pedra i anar fent cartera.

Malgrat tot, hi ha esperança que es reverteixi el problema i que el teatre en català enceti una nova etapa?
—De veritat, no sé què dir-te… M’agradaria pensar que sí. No paro de tenir idees i inquietuds. I espero que es puguin dur a terme, però és molt difícil. La pandèmia també ens ha deixat molt a casa, i això costa d’engegar. Hi va haver furor els primers mesos quan es podia sortir. També diré una altra cosa. Espero que arribi el fred d’una vegada i que la gent deixi d’anar a les terrasses i tingui ganes de tancar-se a algun lloc [Riu]. Ja ho veus, el temps tampoc ens ajuda.

Acabem. Voleu afegir res més?
—El de sempre: la gent diu que el teatre és car, però no ho és pas. Malgrat que només hi hagi cent persones al públic, a dalt n’hi ha cinquanta que treballen. I és una cosa única que s’ha de saber valorar. El teatre no és car si valores què hi ha i tot el que implica.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes