23.10.2023 - 21:40
Clàudia Costas (Barcelona, 1989) es defineix com un cul inquiet a qui sempre l’ha apassionat l’escriptura i la interpretació, tot i que professionalment només s’havia dedicat a la segona. Escrivia simplement per plaer i no pensava que arribaria a publicar, però va provar sort enviant el manuscrit d’El primer cop de moltes coses (la Campana) a l’editorial i ara, poc temps després, aquesta novel·la ja va per la segona edició. L’actriu i escriptora, coneguda fins ara per papers com el de l’Ona de La Riera, diu que alguns punts del procés creatiu en la construcció de personatges s’assemblen en ambdós mons, però que com a escriptora té molta més llibertat per a imaginar el que vulgui. Parlem de la novel·la i també de la seva feina actual com a assessora d’actors menors d’edat a la sèrie Com si fos ahir.
—La vostra novel·la la protagonitza la Maya, a punt de fer trenta anys i amb una certa crisi vital per uns quants motius. Té trets autobiogràfics?
—Té força de mi, però agafant certes coses i portant-les a l’extrem. Amb algunes coses no tenim res a veure, però gent que em coneix i que ha llegit la novel·la m’ha dit que l’han llegida amb la meva veu. Els recorda molt la manera d’expressar-se i la ironia interna, no tant les característiques del personatge. Jo no tinc TOC ni sóc tan radicalment antisocial, tot i que força…
—Què heu volgut reflectir, d’aquesta crisi dels trenta?
—Sobretot, en el cas de les dones, als trenta hi ha una pressió. És una cosa que es nota, i n’he parlat amb moltes amigues. Potser ho vius bé, però s’acosta la data i és com si activessin un botonet i de cop estàs en crisi: no saber què fas amb la teva vida, crisis professionals, crisis de maternitat, crisis de parella… Segurament, a molta gent no li passa, però jo vaig passar una crisi dels trenta forta, em va canviar molt la vida. A la Maya, també. La novel·la la vaig escriure als vint-i-nou i vaig augurar una mica el que em va venir.
—El canvi d’etapa li dóna un cert apoderament.
—Per una banda, hi ha la pressió de totes les coses que se suposa que tindràs als trenta, però si ets capaç de superar-la, també hi ha un empoderament que potser no tenies amb vint. A mi que no em tornin enrere, en edat. Fas un procés mental, adquireixes maduresa i, sobretot, prens la perspectiva que res no és tan important. Això no ho canvio per res, i ve després dels trenta, és com si pugessis un graonet de creixement vital que et porta llibertat i serenitat. Abans, com a mínim en el meu cas, m’ho prenia tot molt intensament, també en l’àmbit professional, les ambicions… Tenim una imatge de l’empoderament que no correspon al que ha estat, per a mi, aquest lloc tranquil. Empoderament sembla que impliqui lluitar o menjar-se el món, i és també quan fas callar aquesta veu que et matxuca.
—Parleu de la llista de “quan en tingui trenta”. Què recull aquesta llista avui dia?
—Crec que els mandats han canviat, però encara no ho hem incorporat. Anem amb les coses que ens deien els nostres pares. Creus que ara als trenta tens una mentalitat més moderna i oberta: “Jo ara no vull tenir fills”, o el que sigui… Però sí que hi ha una pressió. Aquell any, tenia una de casaments i una de nadons al voltant… I va ser com “merda, jo pensava que ja no estàvem en aquest moment”. També és natural el procés de fer una carrera, treballar, buscar pis… Però als nostres trenta molta gent no s’ha pogut permetre un pis ni té fills, per la situació o perquè no vol. Costa molt acceptar que potser no ho vols, perquè la imatge que tenies de tu als trenta era una fotografia imaginària que no té res a veure amb la realitat, i et sents un desastre. No ho ets, però hi ha alguna cosa molt tradicional que costa d’actualitzar.
—Apareixen els comentaris de l’estil “i la criatura, quan?”
—O “has pensat a congelar òvuls?” I ho entenc, però el creixement s’ha anat retardant en algunes coses. En tens trenta i potser no et ve de gust fer tot això, i econòmicament costa. Els nostres pares, en general, als trenta tenien una situació molt més estable, o altres possibilitats. Ara és campi qui pugui, molta gent arriba als trenta havent canviat de feina constantment, i trobo un estrès molt gran tenir fills sense possibilitats. Al voltant, veig la gent molt atabalada perquè no hi ha la possibilitat de l’educació o el temps que els vols donar perquè has de treballar. El moment actual combina malament amb el que ens pensàvem que seria. Si ho intentes combinar és un tetris…
—En algun moment de la novel·la renegueu dels boomers…
—Sí! [Riu.] Em vaig desfogar… En aquesta classificació de les generacions, es relaciona cadascuna amb una característica. La dels nostres pares és l’ambició. I aquí s’entenen moltes coses, la seva ambició era que tu els superessis. Però costa molt que passi, perquè hi ha molta més competència a tot arreu. La gent està molt més qualificada en general, però n’hi ha molta. Hem rebut uns missatges molt contradictoris amb el moment: “Ets especial”, “Pots fer el que vulguis”, “Has de mirar per tu…” I ara som en un procés que els nostres pares no han viscut de prendre consciència del que volem. Potser no m’interessa passar dotze hores en una oficina i busco una altra manera de viure. I és lògic, perquè ni estan ben pagades, ni et permeten allò que tu somiaves… Ara tenim molta consciència individual, i això té coses bones i dolentes. Però es necessita temps i crec que aquesta generació va una mica perduda, ens hem trobat al mig d’una transició.
—La relació amb la feina sembla que desperta certa incomprensió entre generacions.
—Per exemple, no entenen que canviïs tant de feina. La nostra generació, en general, vol viatjar molt. Hem crescut amb unes possibilitats de viatjar que ells no tenien. Se’ns obren moltes possibilitats. A més, com que ens han dit “tu has de fer el que vulguis”, ens ho hem cregut, però després, quan ho fem, els agafa por. Molta gent tenia una mentalitat molt conservadora. Com a pares, volien per a tu una feina estable, seguretat… Però la seguretat se’n va anar en norris fa temps! El concepte de seguretat no existeix, i això també fa que vulguem provar coses. No perdem res, ens arrisquem i això fa patir els pares.
—Una altra de les coses que fa moure la trama de la novel·la són els dons que la protagonista va adquirint. Si poguéssiu triar-los, quins voldríeu?
—Tot i que apareixen aquests poders, no és un llibre de fantasia, sinó un llibre sobre com una dona d’ara adquireix uns poders que li fan nosa i no sap què fer-ne. Hi ha qui s’ho pren metafòricament, aquells clics que fan que et puguis obrir al món. I no diré ni que sí ni que no… Els poders són una excusa per a aquest viatge personal i li ofereixen de conèixer una nova Maya, una altra capa seva. Al final, tu ets moltes tu… Si pogués escollir, crec que em quedaria amb la teleportació, per viatjar i per guanyar temps. Jo he estat molt friqui de Harry Potter i m’encantaria tenir els seus poders, però per al joc, perquè no trobo tan útils els trucs amb la vareta…
—Precisament, Harry Potter surt força a la novel·la, a més d’altres referències nostàlgiques de final dels noranta o principis dels dos mil, que ara apareixen en força productes audiovisuals i en revivals de tota mena. Vivim un moment especialment nostàlgic?
—No sé si és que es dóna una mica de nostàlgia a totes les generacions i a nosaltres ens correspon la que ens correspon, o és que realment som en un moment amb tanta oferta que enyorem aquelles petites coses, que no eren tantes, que ens feien feliços. Ara hi ha molta varietat de tot i, evidentment, cada criatura escull una cosa preferida, però hi ha tants estímuls que no sé què recordaran quan siguin més grans. Jo mirava el Super3, no plataformes en què podia veure-ho tot. Per això ara tothom se sap la cançó de Les tres bessones… Hi havia menys cosa, i això potser ho fa més especial.
—En el vostre cas, a sobre, heu doblat Harry Potter.
—Vaig doblar la Ginny de les dues últimes pel·lícules en català quan tenia més de vint anys. Jo tinc l’edat dels personatges de Harry Potter, vaig créixer amb ells. De petita, sempre deia que volia fer alguna cosa relacionada amb Harry Potter i, al cap dels anys, quan m’havia oblidat del somni, de cop un dia em van trucar per al doblatge. Era l’última possibilitat que tenia!
—La carta de Hogwarts.
—Sí, i ja de grandeta… La vida, com a mínim en el meu cas, et porta allò que li demanes, però és una mica sorda. No t’ho porta ni en el moment ni com tu t’esperaves, però t’ho porta.
—A la novel·la també heu volgut denunciar la LGBT-fòbia amb la recreació d’una agressió molt greu.
—És l’única cosa que beu de la realitat. Quan escrivia la novel·la, va haver-hi una pallissa a Sarrià en una manifestació, amb una agressió homòfoba, i em vaig quedar molt col·lapsada. Em rebenta el cap, en quin segle som? Per a mi ni tan sols és un tema, però ho vaig voler retratar perquè passava. No sóc cap abanderada de res i ho he viscut sempre amb una naturalitat absoluta. Per a mi no és ni un tema, però per a altres persones sí que ho és. La societat està molt desequilibrada entre la gent que ho viu de manera absolutament natural i la gent per a la qual encara és un tema. La Maya és un personatge amb certes característiques, i una característica més és que és lesbiana. No li vaig donar importància, però la gent ho destaca. La novel·la tracta d’altres coses i, com a la vida real, hi ha personatges homosexuals.
—La soledat, en canvi, sí que és un tema central. Dieu que les persones soles importen menys a la societat. En què ho veiem?
—Això ho reps una mica, és un pensament que he tingut a vegades. Si no tens criatures ni gaires lligams i et mors, no fas tant de mal. És duríssim, pensar-ho, però hi ha un punt que és veritat. Crec que cada vegada estem més sols, encara que estiguem molt envoltats de coses i persones. Un punt de soledat és necessari per a conèixer-se a un mateix, és del que més he après de la vida. La Maya és la soledat personificada, si fos més gran, podria ser la típica àvia envoltada de gats. Jo ara mateix estic molt feliç sola, tinc moltes amigues molt felices soles… Visca la soledat! Però ben entesa.
—Volia acabar demanant-vos per la vostra feina actual com a assessora dels infants que fan d’actors a la sèrie Com si fos ahir, de TV3. En què consisteix?
—Com si fos ahir és la primera sèrie dels migdies en què hi ha aquesta figura. També hi ha altres menes de coach, però jo m’ocupo dels menors d’edat i els faig un acompanyament total, no només interpretatiu. Primer els fas un treball de personatge i d’explicar-los com funciona el rodatge. Coses tan bàsiques com dir-los que no mirin a càmera, perquè tenen molts estímuls. I en l’àmbit interpretatiu, preparem l’escena, l’assagem, passem text… També fem acompanyament psicològic.
—Què passa amb l’ego en aquestes edats, quan surten per la televisió?
—Es pot viure de moltes maneres i jo parlo moltíssim amb els pares. Quan hi ha nens filmant, els pares sempre hi són. Saps si un nen està estressat pels exàmens, si li passa res… És inevitable, passes moltíssimes hores amb ells. Ho controlo molt amb direcció i producció. Si un nen canvia d’escola, li donem unes setmanes perquè s’adapti, li traiem una mica de trama… Si estan angoixats, s’ha acabat tot. Això no és Hollywood, però un Merlí o un Polseres vermelles són booms bestials i ferotges, i és important que t’acompanyin. En el món de la interpretació, tant ets a dalt com a baix, i això destrueix egos. Crec que per això hi ha tant d’ego, perquè hi ha moments en què t’ensorres i llavors t’has d’animar. Per això és important relativitzar, dir-los que no salvem vides, que ens dediquem a explicar una mateixa història tot l’equip i ells són una peça de l’engranatge.
—Vau començar en el món de la interpretació a quinze anys. Considereu que pot ser negatiu començar tan aviat, fins i tot de més petit?
—El tema dels estudis està molt controlat. Si comencen a fallar, adeu a la televisió. Tinc contradiccions amb això, perquè jo era la nena que demanava com una boja d’anar a fer càstings. Es tracta d’escoltar com és el teu fill. Jo tenia les coses molt clares, realment ho volia, no era un capritx. La meva mare tenia moltes pors i no em va deixar treballar fins a certa edat, i a mi em sabia greu perquè vaig perdre oportunitats. Però si no estan motivats, no té sentit que facin això per coses com ara el somni dels pares. La majoria dels pares són reticents perquè pensen que la criatura es desestabilitzarà, però hi ha criatures a qui això els encanta.
