Bel Pozueta

Avui fa mil dies que Adur Ramírez de Alda, Jokin Unamuno i Oihan Arnanz són a la presó, juntament amb Jon Ander Cob, Iñaki Abad, Julen Goikoetxea i Aratz Urrizola, que van entrar-hi posteriorment. L’Audiència espanyola, de la mà de la jutgessa Carmen Lamela, va condemnar-los a penes de presó que arriben als tretze anys. El motiu, una baralla en un bar d’Altsasu amb guàrdies civils de paisà el 15 d’octubre de 2016. La sentència encara no és ferma i el Tribunal Suprem espanyol ha de revisar-la en una vista el 18 de setembre.

Bel Pozueta és la mare d’Adur Ramírez de Alda i una de les veus més visibles de les famílies dels nois d’Altsasu a l’hora de denunciar la repressió i la injustícia a la qual els han sotmès. Els consideren presos polítics i exigeixen al Suprem que posi fi a la injustícia i els alliberi.

Fa mil dies que l’Adur és empresonat. Com us sentiu i com es troba ell?
—És una muntanya russa. Hi ha hagut moments de molt patiment i no entendre què li passava, i uns altres d’esperança. El suport que hi ha a l’exterior els fa veure les coses d’una altra manera. Ara tenim l’esperança fixada en el 18 de setembre, quan la sala del Tribunal Suprem veurà el recurs.

Confieu que el Suprem pugui rebaixar la condemna?
—Més que confiança, ho exigim. Aquests tres anys han estat una barbaritat. El dany més gran d’aquella baralla va ser un turmell trencat, però hi ha set joves empresonats i n’hi ha tres que ja fa mil dies que són a la presó. És una barbaritat. Allò que no ha passat en altres pobles de l’estat espanyol i que acaba amb multes o penes que no arriben a portar ningú a la presó ens ha passat a nosaltres. Si hi ha cap voluntat que hi hagi justícia, confiem que això s’acabi d’una vegada. No pot sostenir-se més.

Heu denunciat vulneracions de drets a les presons per on ha passat l’Adur. Ara compleix la pena a Vitòria. Ha canviat la situació?
—L’Adur i la resta de companys van ser primer a Soto del Real i després els van dispersar. L’Adur va anar a Aranjuez i, fins que va sortir la sentència de l’Audiència Nacional, era considerat un terrorista. Això implica que li aplicaven el règim FIES. Estaven controlats permanentment i hi havia vulneracions dels drets mínims. Després de la primera sentència, se’ls va treure el règim FIES, però estaven dispersats i lluny, a més de 400 quilòmetres de casa seva i dels seus éssers estimats. Des de fa un any, són a la presó de Zaballa i el règim que tenen és estricte, però comparat amb la manera com estan altres presos en presons de l’estat espanyol, ara viuen amb dignitat.

Fa poc, la fiscalia espanyola va renunciar a demanar-los penes per terrorisme. Com ho interpreteu?
—Sempre hem dit que qui va començar tota aquesta història, aquest mal viure, qui la va provocar sabia perfectament que això no era un cas de terrorisme. Tots els implicats i la societat saben que no ho és. La fiscalia, mentre érem a l’Audiència, ha volgut continuar amb aquest tema de manera persistent perquè sabia que comportava penes desproporcionades. Però mantenir l’acusació de terrorisme… No tenia cap base per a continuar-ho justificant davant la societat i els tribunals.

Sovint veiem judicis a l’Audiència espanyola amb peticions de penes per terrorisme. Es banalitza el terme?
—Es banalitza com s’ha banalitzat en anys anteriors. S’ha jugat molt amb el fantasma d’ETA i del terrorisme islàmic per utilitzar-lo, condicionar i generar por i aconseguir vots. Hi ha hagut formacions polítiques que han jugat amb això, a crear fantasmes pel joc polític. En el nostre cas, és tan evident des del primer minut que fins i tot ho han vist els qui diuen que no els interessa la política.

Si el Suprem no us dóna la raó, quedarà el Tribunal Constitucional espanyol abans d’acudir a Estrasburg.
—Esperem no haver d’anar al Constitucional. Ara bé, tampoc no som ingenus. Hem rebut molts disgustos dels tribunals. En el cas que la sentència del Suprem no sigui justa, aniríem al Tribunal Constitucional. Sabem que moltes vegades, el Constitucional dilata el procés perquè tardi a arribar al Tribunal d’Estrasburg. Tenim clar que continuarem la lluita. Si aquesta injustícia no acaba al setembre, ens tindran davant, no perdrem la perseverança.

Alguns partits han fet actes a Altasu aquests darrers mesos, com Ciutadans i el PP. Com ho heu viscut, les famílies?
—Quan hi ha formacions polítiques i polítics que parlen de convivència i de pau i després vénen a riure’s i a menysprear el patiment que s’ha provocat i a utilitzar-lo per guanyar vots, és fer política mesquina. Encara ho fan. És una manca d’ètica política increïble.

La presència policíaca a Altsasu va créixer, segons que vau denunciar els familiars. Quina és la situació ara?
—Quan a algú li interessa, hi ha una gran pressió policíaca, i quan no, baixa. Quan s’acostaven les eleccions, es percebia una presència policíaca important i ara sembla que ha baixat. Algú es mou en funció dels càlculs polítics que fa.

Aquests últims tres anys hi ha hagut una multitud d’actes de solidaritat i tres grans manifestacions. Altsasu continua mobilitzat mil dies després?
—Sí. Encara que sembli increïble, perquè tot és efímer i la vida continua, cada divendres ens continuem concentrant al poble i continua venint moltíssima gent diversa. I als actes que organitzem la resposta és enorme. No tan sols hi ha mobilitzacions, expressions de solidaritat, d’afecte i de suport cada dia. Pots sortir al carrer a fer la compra o qualsevol cosa i molta gent que no coincideix necessàriament amb la nostra ideologia o la nostra manera de veure la vida ens pregunta, ens abraça, ens anima…

Teniu contacte amb els familiars dels presos polítics catalans?
—Hem coincidit en molts actes i hem fet un exercici d’empatia plegats. Tots vivim la mateixa injustícia, el patró és el mateix. Ho compartim sobretot amb les companyes dels presos, però també hem conegut pares, mares, altres familiars… Hem coincidit en actes a Estrasburg, a Barcelona, a Madrid i en actes molt diferents. Hem tingut una relació cordial i l’hem de cuidar. Hem viscut processos semblants. La lluita incessant, els moments de patiment i dolor, la manca d’energia en altres moments i tornar a tirar endavant.

Vau veure algun punt en comú entre el judici contra el procés i el judici contra els joves d’Altsasu?
—És evident que tot el relat de la fiscalia ha quedat desmuntat amb els testimonis, els vídeos i les proves que s’han presentat. Va passar igual en el nostre cas. Els testimonis, les proves forenses i els vídeos provaven que no es podia sostenir el relat de l’acusació. Vam sortir del judici tenint clar que l’havíem guanyat, però vam perdre la sentència. Això és el que diem als familiars dels presos polítics catalans. Que es cuidin, que es preparin, perquè encara que hagin guanyat el judici pot venir una sentència dura, i s’intueix això. Nosaltres també ho pensàvem, quan demanaven seixanta anys de presó per als nostres fills. Sabíem que no serien aquestes penes, però que les que vinguessin serien completament desproporcionades. Volien que penséssim que si els queien deu anys, no seria tan greu. I ara pretenen fer això mateix amb els presos polítics catalans.

Considereu que els joves d’Altsasu són presos polítics, també?
—Són presos d’una política, clarament. I com més s’allarga aquesta història, és més obvi que són víctimes d’uns interessos polítics.

Els pròxims mesos de la vostra vida estaran condicionats per la resolució del Suprem a partir del 18 de setembre.
—Sí. No esperàvem que fos tan ràpid. Però no hi ha casualitats, a la vida. Coincideix amb moltes coses que passaran al setembre. Potser a algú li interessa ajuntar-ho tot, i que surti com surti. Ara haurem de dissenyar com encararem la vista del dia 18 i allò que passi després.

Coincidirà amb la sentència del judici contra el procés, la investidura del president espanyol…
—I la mateixa setmana comença un judici contra 47 persones que han ajudat i assistit els presos bascs i els seus familiars. Comença el 16 de setembre a l’Audiència Nacional. És molta casualitat que coincideixi tot. Hi ha encausades dues de les nostres advocades i dos psicòlegs que ens han ajudat als familiars i als nois. Tota aquesta xarxa de solidaritat, l’han acusada de col·laborar amb banda armada.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb